LITERATURA
Barcelona

La lluita de Pere Calders contra el feixisme i la censura, amb l'ARA

Rosa dels Vents reuneix en un volum sis contes i una setantena d’articles escrits entre el 1933 i el 1994

“Què en diria, Calders, de l’època en què vivim? -es demana Diana Coromines, neta de l’escriptor i responsable del volum Pere Calders. Sobre el feixisme, l’exili i la censura -. No ho sabem, però tots els debats que ara tornen són terreny trepitjat, viscut i travessat per Calders durant el segle XX: la tensió entre democràcia i autoritarisme, la xenofòbia, la immigració i les onades de refugiats, la repressió espanyola, el maltractament de la llengua, la censura”.

Publicat per Rosa dels Vents, el volum -que es podrà aconseguir amb l’ARA els dies 12 i 13 d’octubre- recull una antologia de sis contes i d’una setantena d’articles dels gairebé 2.000 que l’autor va escriure al llarg de sis dècades, començant al Diari Mercantil -quan només tenia 21 anys- i, ja durant la llarga postguerra, a Serra d’Or, Fascicles Literaris i Tele-Estel, culminant amb una fructífera última etapa a l’Avui, ja a la dècada dels 80 i principis dels 90. La voluntat de Diana Coromines és aconseguir, a través dels textos, que el lector pugui llegir “la història del segle XX” des de la mirada de l’autor de Cròniques de la veritat oculta (1955) i Invasió subtil i altres contes (1978). De Mussolini escriu el 1933: “Ha evidenciat en diverses ocasions una il·lusió infantil per la manera de fer dels emperadors romans”. Anys després -el 1958- es queixa de la tendència de publicar llibres segons “el català que ara es parla”, acceptant paraules com barco, alambrada, calbo i panyo : “Som un poble que llegeix més a condició que ens siguin servits textos mal escrits?”, es demana.

S’acosta l’apocalipsi

L’antòloga destaca tres eixos temàtics al llibre: “La intuïció de l’apocalipsi” des de Catalunya, “l’autocensura i estretor de mires”, derivada de la situació del país durant el franquisme, i “el lligam amb l’imperi”, que “agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen la continuïtat del món català com a opció actual, rescatada -per dir-ho a la manera de [George] Steiner- del mar de la totalitat dels mons possibles”.

En un dels articles de l’última etapa, Calders recorda un debat a la Universitat de Barcelona sobre el conte. L’únic ponent que es va atrevir a afirmar que era “un gènere menor” va ser Baltasar Porcel. “A mi em sembla que, a vegades -escriu Calders a “Castell de focs”, publicat a l’ Avui el 12 de maig del 1991-, ens deixem impressionar per la quantitat, com si un text que ocupa moltes pàgines fos més digne de consideració que no pas les narracions que en tenen prou amb unes quantes ratlles”.

Entre la mitja dotzena de contes inclosos al volum destaca La ratlla i el desig. Segons Diana Coromines, “explica molt bé les contradiccions que pateix qui queda atrapat en un lloc que no és el seu”. Calders el va escriure durant el llarg exili a Mèxic després de la Guerra Civil.