Laia Llobera: "A Occitània es van produir coses molt úniques"

BarcelonaLa poeta Laia Llobera (Barcelona, 1983) ha fet una immersió a l'Occitània del segle XII en tots els sentits a Saur (Proa), premi Miquel de Palol de poesia 2025. Llobera, que és doctora en llengua i literatura catalanes i llicenciada en traducció i interpretació i en ciències religioses, no només retroba la veu de trobadors sinó que també es planteja qüestions sobre la terra, en el sentit més sensual i ancestral, la mort, els orígens, l’espiritualitat, la perdurabilitat i la importància dels que ens han precedit.

La gènesi del llibre va començar fa temps, quan Llobera va llegir El geni d’oc de Simone Weil. Hi parla de la civilització occitana i la compara amb la grega. Weil afirma que si els càtars i la civilització occitana no haguessin desaparegut, a Europa potser hi hauria una civilització més avançada, perquè Occitània era un focus molt poderós en l’àmbit cultural i espiritual. "Coneixia els càtars, però no els havia copsat des d’aquest prisma. Fa uns cinc anys, amb la pandèmia, vaig començar a estudiar teologia, em vaig llicenciar en ciències religioses i després em vaig especialitzar en teologia bíblica. Vaig fer una immersió en les heretgies al llarg dels temps i una d’aquestes heretgies eren els càtars. A tot plegat s'hi suma que els últims estius hem fet molts quilòmetres per descobrir tots els paratges d’Occitània amb la família", explica Llobera, que ret homenatge al món de castells i de càtars, de fe i de lluita, però també de pagesos.

Les religions sempre han fascinat Llobera. "Vaig estudiar als Jesuïtes i a l'escola es treballava molt l'espiritualitat. Als 18 anys, però, vaig rebutjar tot allò de manera frontal i va quedar soterrat. Amb la pandèmia, i després que un fill meu es posés malalt, vaig decidir estudiar teologia –explica–. Necessitava posar paraules i conceptualitzar una creença. Sempre he cregut en Déu, però em faltava la racionalització, estudiar la paraula de Déu. I mirar-m’ho des de fora, perquè ciències religioses fa una mirada científica al fenomen religiós; he tocat diferents religions", afegeix. Llobera, en alguns aspectes, se sent lluny de l'Església actual. "Em sento una mica càtara. La religió no deixa de ser la vehiculació, l'estructura, la jerarquia, la doctrina, el cos doctrinal, d'una cosa molt íntima. Al llarg de la història, hem vist com les religions n'han malmenat en molts casos l’essència. Al capdavall, Jesús no va fundar cap religió", afirma.

El poder de la llengua occitana

La poeta admira la innovació que va suposar la poesia trobadoresca. "Fins aquell moment, la poesia escrita era en llengua culta, en llatí, i els trobadors van ser els primers que van escriure en llengua vulgar, en occità. A Occitània es van produir coses molt úniques", diu. A Saur hi ha una vindicació d’aquest llegat poètic i una alerta sobre què pot passar amb la llengua. "L’occità ara el parlen quatre avis i està morint. Va ser una llengua lluminosa i potent i està desapareixent, i pot passar el mateix amb el català", afirma.

També hi ha latent l’anhel de recordar el que ens ha precedit: "Hi ha coses que ens han precedit que no són positives, però he volgut recordar allò que sí que ens ha fet poble, que ens ha fet cultura, i que ens ha donat arrels. En uns temps en què tot és molt ràpid i molt efímer, vull construir coses que perdurin, un amor que duri, una amistat que duri, un ofici que duri. No donem prou valor a la gent gran i d'aquí ve també la meva vindicació dels nostres ancestres", assegura.

El nom del llibre, Saur, està documentat en occità. Vol dir daurat brunenc. És també el color de la portada del poemari. "És una manera de vindicar tot allò que no té un valor material. El perill de les espiritualitats d'avui dia és que de vegades algunes es queden molt en el jo, en el treball interior. El treball interior està molt bé, però crec que ha de tenir una traducció cap enfora, perquè si no ens quedem dintre nosaltres mateixos i llavors no deixem d'alimentar l'ego", conclou Llobera.