BarcelonaLa pandèmia i el diagnòstic d'un limfoma van impedir a Joan Margarit recollir el premi Cervantes al paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares. A finals de desembre del 2020 hi va haver un acte "íntim i familiar" al Palauet Albéniz de Barcelona, acompanyat dels reis Felip i Letícia, dos mesos abans de la mort de l'autor. "Fer-se vell té un avantatge: l’única cosa que t’interessa és la veritat i la bellesa", explicava llavors en relació a la controvèrsia que aquella trobada va aixecar.

"La primera vegada que vaig ser conscient que el pare era poeta va ser quan va guanyar els Jocs Florals amb Rèquiem per a Anna [1983] –recordava aquest dilluns al migdia la seva filla Mònica des d'Alcalà–. Mai no parlava dels seus versos i tampoc de l'Anna, una germana dos anys més petita que jo que havia mort al cap de pocs dies de néixer". Joan Margarit i Mariona Ribalta van tenir dos fills més, Carles i Joana, aquesta última també present en l'homenatge al poeta a través de Joana, el llibre que li va dedicar –Proa l'ha reeditat recentment– i del qual l'actriu Ariadna Gil ha llegit un dels poemes més impressionants, Mare i filla: "L'abraces i li parles en veu baixa / mentre l'acaricies. / Són les últimes nits. Sents l'escalfor / del seu cos esgotat que coneixes tan bé. / En la mort aprendràs a tenir cura d'ella".

Dignitat, realitat i memòria

"En Joan sempre deia que tenia una llengua materna i una altra de gairebé materna –ha dit el poeta Luis García Montero, un dels catorze autors que participen en el llibre d'homenatge a Margarit que publica la Universitat d'Alcalá, Desde donde poder amar de nuevo–. Va escriure els seus primers poemaris en castellà per poder arribar a escriure en català, molt ben aconsellat per Miquel Martí i Pol". Mònica Margarit ha explicat que, de petita, se sorprenia que el pare tingués diversos exemplars dels seus llibres a casa: "Li havia arribat a dir si en tenia tants de repetits perquè ningú els volia comprar. També pensava, equivocadament, que el títol Doméstico nací tenia a veure amb estar domesticat".

García Montero ha reivindicat tres aspectes de la poesia de l'autor d'Estació de França: "Va perseguir escriure en un llenguatge digne de la realitat i no a través d'invencions retòriques. Va donar una gran importància a la memòria: som hereus del que hem viscut i el present és també una aposta per recordar el passat. En una societat en què els desitjos sembla que s'hagin de convertir en drets, en Joan recordava que l'amor dignifica la persona". Per això en un dels últims poemes, inclòs a Animal de bosc, l'autor afirmava, quan ja era conscient que la malaltia podia endur-se'l: "Me n'aniré estimant-vos. / I alguna cosa meva intentarà tornar".