BarcelonaGertrude Bell va morir sola al llit, a Bagdad, el juliol del 1926. Quan la donzella va anar a despertar-la, va trobar a la tauleta de nit un pot de somnífers. Bell tenia 57 anys i no gaires esperances en el futur, tot i que acabava d'inaugurar el Museu Arqueològic de Bagdad. En aquell moment potser tenia la sensació que havia estat foragitada per la història, estava desubicada, i havia perdut part del poder. Havia estat una reina del desert sense corona, però aleshores ja no se la tenia gaire en compte. "Si l’hagués de definir d’alguna manera, la descriuria com una beduïna anglesa. Els beduïns són persones molt conservadores que busquen la llibertat i sempre estan en moviment", assegura Olivier Guez (Estrasburg, 1974). El periodista i escriptor francès, autor del llibre Mesopotamia (Tusquets), s’endinsa en la vida d’aquesta britànica rica, aventurera, arqueòloga, poliglota, escaladora i espia que va voler, sempre seguint els interessos de l’Imperi Britànic, decidir i dibuixar el futur d’una regió mítica i convulsa.

L’interès de Guez per Bell es remunta a quan estudiava a Londres. "Me'n van parlar a l'assignatura d'història de l'Orient Mitjà quan estudiava a la London School of Economics, i me la van presentar com l’encarnació del que havia estat l’Imperi Britànic", diu. Guez va viatjar molt per l'Orient Mitjà i va retrobar-se amb el nom de Bell en diferents ocasions. "Em vaig adonar que Gertrude Bell havia tingut una vida extraordinària. Tenia una família riquíssima, va fer una carrera brillant a Oxford i va fer viatges que poques dones feien. Parlava l’àrab i el persa. Vaig decidir escriure’n un llibre després de llegir Ormuz, de Jean Rollin, i de veure la fotografia de la Conferència del Caire del 1921, on Bell apareix entre tot d’homes que Winston Churchill va denominar irònicament els 40 lladres", explica Guez.

Els castells de sorra de Bell

Bell va compartir moltes coses amb el seu amic T.E. Lawrence, vint anys més jove, i a qui el cineasta David Lean va dedicar la pel·lícula Lawrence d’Aràbia (1962), però ella no és ni de lluny tan coneguda. Tots dos van fugir de l'encotillada societat britànica i van tancar una porta quan van marxar d'Anglaterra. "Estic convençut que Bell tenia la sensació que havia traït els seus orígens i no havia fet el que esperaven d’ella. Va voler reinventar-se i fer història, però quan en va quedar fora només hi havia un buit. En canvi, els altres servidors de l’Imperi van continuar sent britànics, no van intentar ser jamaicans o àrabs", afirma Guez.

"Bell és menys coneguda que Lawrence, no tant pel fet de ser dona com perquè no va escriure Els set pilars de la saviesa (1926), que és una obra d'art. A més, Lawrence va tenir la sort de tenir una pel·lícula magnífica. De Bell també se n’han fet llibres i la pel·lícula La reina del desert (2015), dirigida per Werner Herzog amb Nicole Kidman com a protagonista, però no va tenir tant d’èxit", diu el periodista i escriptor. El somni geopolític de Bell ha resultat bastant desastrós. "El Regne de l'Iraq dirigit pels haiximites va ser decapitat amb la revolució del 1959 i des d’aleshores hi ha hagut cops d’estat, revolucions, dictadures, guerres... No en queda res del monstre geopolític que va voler construir perquè era absolutament artificial. Bell va dedicar tota la seva energia, tota la seva vida, a construir un castell de sorra", assegura.

Guez s’endinsa també en la intimitat de Bell i la vida amorosa: "M’interessava la dicotomia entre la dona amb poder i la dona bloquejada des del punt de vista amorós, sensual i emocional". Bell es va enamorar apassionadament, però no va poder culminar cap relació. Va fer el que va voler perquè tenia molts recursos i una gran intel·ligència, però no era una feminista; fins i tot, estava en contra que les dones votessin. Era molt conservadora. "Crec que la seva vida personal és tan important com la geopolítica. Bell no hauria donat mai tanta importància a Mesopotàmia si s’hagués casat i hagués estat feliç en el seu matrimoni. Hauria fet coses molt més tranquil·les. Molts altres homes que apareixen al llibre tampoc estaven casats o no estaven enamorats de la seva dona, perquè la seva parella era l’Imperi. Era una vida d’aventures, no volien una vida burgesa, ni tan sols conciliar la seva vida professional amb la família", conclou l’autor de Mesopotamia.