Barcelona"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

Publicat per primera vegada el 1960 en el vintè volum de les obres completes de Selecta i modificat "molt substancialment", segons recorda l'editor Jordi Cornudella, gairebé una dècada més tard, en la versió que es pot llegir en l'obra completa de Destino (1969, volum 11), el retrat de Gaudí acaba de tornar a llibreries acompanyat de dos textos fonamentals més del palafrugellenc, Aristides Maillol, escultor i Salvador Dalí, una notícia, tots dos escrits a finals de la dècada dels 50. Gaudí, Maillol, Dalí (Labutxaca, 2024) inclou un pròleg d'Enric Casasses que comença així: "A l'obra o a les obres de Josep Pla la seva persona i la seva personalitat sempre hi són ben visibles, podríem dir, ja s'ha dit, que tot el que ha escrit són unes memòries molt completes, molt poblades, i també que sempre escriu en primera persona, tant si descriu com si inventa". Per descriure l'estil de l'autor, Casasses acut a una cita del mateix Pla a Girona, un llibre de records (1952), presentat com el relat autobiogràfic d'un company de col·legi i institut: "La frase és clara i té relleu, l'adjectivació és precisa, arriscada i divertida. A cada paràgraf l'autor hi fa acte de presència d'esperit".

Pobre, però amb conviccions profundes

De Pla, Casasses comenta que "sabia fer xerrar gairebé a tothom", i un bon exemple del seu mètode el trobem en el retrat de Gaudí. A partir de les vicissituds de la llarga, i encara oberta, construcció de la Sagrada Família, apel·la a nombroses fonts que l'ajuden a oferir una imatge polièdrica de l'arquitecte: a més de Josep Pijoan, hi apareixen el pintor i crític Feliu Elies, un tal senyor Vilaplana, amb qui Gaudí va coincidir a Vic durant una estada de repòs, i fins i tot el propietari d'una confiteria d'Astorga, ciutat on l'arquitecte va projectar el Palau Episcopal, aixecat entre el 1899 i el 1915. L'homenot dedicat a Antoni Gaudí explica el seu trajecte des de l'anticlericalisme fins a la devoció cristiana, detalla els atzars que van fer possible que s'acabés ocupant de la Sagrada Família –els seus ulls blaus hi van tenir un paper decisiu– i no oblida que durant la Guerra Civil "la tomba de Gaudí fou violada" i es van perdre les maquetes i tot el material en relació amb el temple. "S'hauria d'haver salvat l'herència creadora, arquitectònica i genial del gran arquitecte", lamenta Pla.

L'autor d'El quadern gris dedica les últimes pàgines de l'homenot a recordar la dedicació "total, absoluta" de Gaudí al projecte, fet que el va col·locar "dins un sistema econòmic caracteritzat per un esllanguiment aclaparador". Enric Casasses recorda que a Barcelona, una discussió entranyable (1966), durant els últims anys de la seva vida "Gaudí duia un rosegó de pa sec a la butxaca, anava vestit com un pobre miserable, i només li faltaria allargar la mà perquè et vinguessin ganes de donar-li una monedeta". Però llavors cita unes paraules que li va dir l'escultor Josep Llimona en relació amb l'arquitecte en què remarcava que quan es posava a parlar es transformava i es revelava com un home de "conviccions profundes", que deia "coses tan noves i tan enormes" que feia que "sobretot la gent saturada de llocs comuns i de ximpleries" s'indignés "desaforadament" amb ell.