BarcelonaEntre el febrer de 1935 i l'abril de 1936, Dolors Coït, una dona menuda de 21 anys, amb "uns ulls bonics, ingenus i curiosos", segons la premsa de l'època, va emmetzinar letalment cinc persones: la sogra, el marit, el cunyat, la dona del cunyat i el fill petit d'aquests dos últims. El crim va succeir a la Granja d'Escarp, un poble agrícola del Segrià que ara té un miler d'habitants, i on va créixer Anna Sàez Mateu (1969). La directora del diari Segre no només va néixer al mateix poble sinó que també va viure a la mateixa casa on van morir tres de les víctimes. "M'havien proposat altres vegades fer un llibre sobre aquests crims, però sempre havia dit que no perquè és una història documentadíssima i no m'aportava gaire cosa. Fins que em vaig adonar que connectava amb mi", explica Sàez, que acaba de publicar L'enverinadora (Pòrtic), que té com a subtítol Una assassina en sèrie rural.

La periodista i escriptora no entén la gent que no vol mirar enrere. Ella ho fa per parlar no només del crim, sinó també de la memòria col·lectiva, del periodisme d'abans de la Guerra Civil i de com aquells periodistes arribats des de Bilbao, Madrid i Barcelona explicaven com era la Granja d'Escarp. "Van ser uns crims molt mediàtics. Van venir periodistes d'arreu de l'estat i es van instal·lar al poble durant setmanes. He consultat més d'un centenar d'articles. Enviaven una crònica diària i he pogut veure el poble a través del que escrivien, però també he pogut saber com ens veien", explica.

Una assassina convertida en celebritat

Hi ha moltes versions sobre qui era Coït, que va viure fins als 102 anys. A les cròniques de l'època, es traspua que generava certa atracció. Fins i tot, firmava, amb un somriure, autògrafs des de la presó. En canvi, la seva mare, a qui també van condemnar, era descrita com una "vella pèrfida". "Per a mi, la Dolors continua sent un enigma, malgrat que he intentat posar-me a la seva pell per intentar entendre per què ho va fer. Era una gran manipuladora que anava canviant la versió dels fets i no deia mai res que li pogués anar en contra. Va escampar l'ombra del dubte sobre les mateixes víctimes i, fins i tot, va inculpar la seva mare, a qui van condemnar a 74 anys sense tenir cap prova condemnatòria: només el testimoni de la Dolors", assegura Sàez. Com devien ser mare i filla o com era la seva relació és un altre misteri, perquè després d'inculpar-se mútuament van continuar tenint una relació molt estreta.

La Dolors no sabia ni llegir ni escriure i venia d'un entorn molt humil. "No tenia gaires recursos, actuava de manera instintiva. No em refereixo només als fets delictius sinó també en com després es va convertir en una celebritat", diu Sàez. A la premsa, es veu com controla la seva imatge i la canvia segons les circumstàncies. "Era bonica i jove, i tenia l'habilitat de dir el més adient en cada moment. En canvi, la mare era una dona gran i desafiant", detalla Sàez. Fos com fos, la Dolors no va tenir problemes a l'hora de desfer-se dels qui s'interposaven en el seu camí. "Crec que li motivava l'ambició i la cobdícia. Ella volia tenir una vida millor i va eliminar qui li feia nosa", destaca Sàez.

Han passat més de noranta anys des d'aquell crim. No revelarem quin va ser el final de la Dolors, però podem avançar que, òbviament, va ser molt millor que el de les seves víctimes. A Sàez, el llibre li ha servit per saber una mica qui és ella o d'on ve. "Quan els periodistes parlaven de com era d'inculta la família de la Dolors, parlaven també de la resta de les famílies. Als censos es pot comprovar com la majoria dels habitants del poble d'aleshores no sabien ni llegir ni escriure. Tampoc els meus besavis. Hi ha també la duresa de tot plegat. La línia entre la misèria i la no misèria era molt fina en una comunitat rural. Podien ser unes hectàrees de terreny, perquè la feina era molt dura per a tothom, especialment per a les dones. I entre elles i jo, hi ha tan sols una generació", explica.

Una de les altres coses que fascina a la periodista i escriptora és que, encara ara, tot el que va fer Dolors Coït continua sent tabú per als veïns més grans de la Granja d'Escarp. "Noranta anys després, el fantasma de l'enverinadora continua planant sobre el poble i volia entendre per què la generació dels meus pares, que van néixer quan ja s'havien comès els crims, continua pensant que és una màcula per a tots ells", explica. "És com si tots fossin una mica responsables d'aquest crim i que és, suposo, per un sentiment de pertinença a la comunitat, de què el que passa al poble ens afecta a tots", afegeix.