BarcelonaIgual que molts altres poetes ara ja consolidats –Àngels Gregori, Marc Rovira, Maria Cabrera i Callís, Irene Solà–, Esteve Plantada (Granollers, 1979) es va donar a conèixer presentant-se i guanyant el premi Amadeu Oller. "Tenia disset anys –diu–. L'Amadeu Vidal i Bonafont, un autor que encara llegeixo i que sempre he defensat, i jo som els autors del palmarès que l'hem guanyat de més joves". A l'ombra dels violins, el seu debut, es va publicar el 1997 a La Magrana. Des de llavors Plantada ha publicat set llibres més, l'últim dels quals és Troncal, a LaBreu Edicions.

"No va ser fins a Fosca límit (AdiA Edicions, 2015) que no vaig trobar del tot la meva veu", diu. Entremig hi ha títols com Oblidar (Emboscall, 2001) i Temporari (Tarafa, 2007), i la participació en desenes –potser centenars– de recitals. "Dels 20 als 30, l'ambient del circuit de la poesia era molt vitalista –recorda–. Tinc presents nits memorables amb en Josep Pedrals, l'Eduard Escoffet, la Laia Noguera, en Joan Duran... i molts més. Si es pot parlar de generació, que no ho tinc clar, diria que un dels elements que teníem en comú era la consciència de l'element lúdic de la poesia. Volíem que el que recitàvem arribés a tothom". El que alguns d'ells publicaven en format llibre anava per una banda diferent del repertori oral. "Sempre se m'ha dit que soc críptic, però per a mi aquest cripticisme és un dels components del joc que proposo –diu–. Vull que els poemes siguin alguna cosa més que acudits, que el lector agafi el llibre i intenti esbrinar coses. Què s'amaga rere la primera capa de significat? Què he volgut dir?"

Reconnectar amb la natura

Esteve Plantada va començar a escriure els poemes de Troncal abans de Big Bang Llàtzer (Lleonard Muntaner, 2016), un llibre "de reconciliació amb la memòria" que va néixer mentre acompanyava un equip de rodatge d'un documental pels carrers de Berlín. "Què desapareix i què queda, quan morim? Era una de les preguntes que va posar en marxa el llibre –diu–. Llàtzer estava travessat per moltes referències a llocs concrets i estacions de tren alemanyes. També al cinema. Berlín, simfonia d'una ciutat, el grup Dziga Vertov, el concepte de kino glaz (cinema-ull)..." En paral·lel treballava en uns altres poemes "més connectats amb la natura". Aquesta va ser la llavor de Troncal, que va començar a germinar amb textos inspirats per Terry Gilliam (Els altres) i Jean-Luc Godard (Adieu au langage), però va acabar mirant "dins el bosc", endinsant-se en "marges abissals" i fins i tot trobant algun ós, herència del Grizzly bear de Werner Herzog. "Començo amb Rosebud, un poema que connecta amb el llibre anterior, per alliberar-me'n –explica–. Venia de llibres molt urbans i tenia ganes de sortir de l'escenari de ciment per connectar amb el món animal i vegetal. També amb els paisatges".

"Tot torna a lloc / però nosaltres no hi som". Des del poema inicial, el to del nou llibre d'Esteve Plantada tendeix a observar amb un punt desassossegant la dimensió personal ("l'amor que penja d'un fil") i social ("el buit que et llega l'estupor / d'aquesta lluita de nosaltres"). "Mai no havia escrit un llibre tant de l'ara, tan connectat amb el present –admet–. Potser per això sona tan desesperat, a vegades". És a la segona part del volum que el "nosaltres" pren una dimensió col·lectiva. "Troncal és molt polític. Parla de llops, bulbs i falgueres, que són unes plantes que gairebé s'han mantingut igual des del temps dels dinosaures –diu–. Però també parla del Procés, de l'1 d'octubre del 2017 i del que va passar a plaça Urquinaona la tardor de l'any passat. Hem patit i hem fracassat, però resistim. Hi ha alguna cosa troncal que perviu". Plantada fa referència tant a la natura com "al bull infinit de la nació". En aquest punt connecta la reivindicació de llibertat amb la d'altres països: Refugi parla de l'última revolta a Turquia, i Free town de Sierra Leone. En aquest últim poema hi va escriure, anys enrere, com si preveiés la crisi sanitària mundial d'ara, que "la mort és un virus".