BarcelonaL’Àlien del nou llibre de Màrius Sampere és un escriptor que arriba de lluny i es passeja per una realitat atemporal, topant amb tota mena de personatges i situacions filosòfiques i extravagants. “El verb és caos dirigit al caos”, es pot llegir en un dels capítols d’una de les obres en prosa més inclassificables de la temporada. Sampere, que als 89 anys té la salut força delicada, ha pogut fer l’esforç de sortir de casa i assistir a la presentació del llibre. “Escric, escric i escric, i no sé d’on em surt tot això: més aviat em sorprèn -admet l’autor, amb la veu tremolosa i alhora ferma-. La vida és això, anar discorrent. Tot passa i el que ara és aquí demà ha desaparegut”.

“ Àlien i la terra promesa és un llibre apassionant. No és una novel·la que segueixi una estructura discursiva, sinó sincrònica. S’hi pot entrar per una porta o per una altra i no és tan important”, diu l’escriptor Miquel de Palol a La Inexplicable, una de les últimes incorporacions al mapa de llibreries de Barcelona, en aquest cas ubicada al carrer Galileu de Sants. La novel·la acaba d’aparèixer a la col·lecció Cicuta de LaBreu. “Ens estem especialitzant en llibres híbrids i estranys -explica l’editora Ester Andorrà-. Aquest Àlien se suma a Birnam, de Víctor Sunyol, i La carpeta és blava, d’Adrià Pujol”. Andorrà explica que fa anys que Sampere volia afegir-se al catàleg de LaBreu, que el poeta defineix com “l’editorial dels colorins ”. Va ser amb L’esfera insomne (2016), editat per la poeta Mireia Vidal-Conte, que va començar la col·laboració professional entre tots dos autors. Fa anys que són amics, però fins al llibre de poemes -que va guanyar el premi Lletra d’Or- Conte i Sampere no havien “treballat junts”.

Un autor sempre atrevit

S’hi van trobar tan a gust que l’any passat van enllestir un segon volum de poesia, Dèmens. “Tenia un altre llibre al calaix, un trencaclosques, un laberint multidimensional -diu-. Era Àlien i la terra promesa. Hi ha molts moments de la novel·la que em recorden Kafka, Borges i Palol. Per a tots tres el que és realment important no és el contingut, sinó la forma. Ens trobem en un moment de la història en què potser ja s’ha dit tot, però les maneres d’explicar el que vols no s’han esgotat”. Vidal-Conte es va dedicar a revisar el material, escrit a mà i a màquina, i a trobar-hi una ordenació que, sense desvirtuar les ganes de jugar de l’autor, facilités una mica les coses al lector. “Vam estar veient-nos durant l’hivern, en sessions curtes, i gairebé sempre em deia que fes el que cregués millor, però de vegades em parava els peus”, explica, i Sampere li toca el braç afectuosament amb la mà.

“Aquest és un llibre filosòfic, humorístic i teològic -promet Ester Andorrà-. Té un to gamberro d’estar per casa. Es nota que en Màrius s’ho ha passat bé escrivint-lo. Sempre ha sigut un autor molt atrevit i ara, als 89 anys, no té cap voluntat d’adaptar-se a la indústria literària”. Nascut el 28 de desembre de 1928 a Barcelona, Sampere es va donar a conèixer amb L’home i el límit, premi Carles Riba 1963: el llibre va ser publicat cinc anys després, i tindria com a continuació Poemes de baixa freqüència (Edicions 62, 1976). A partir de Samsara (Prometeo, 1982) ha publicat cada dos o tres anys. Entre la seva bibliografia destaquen Demiúrgia (Columna, 1996), Les imminències (Proa, 2002) i Ningú més i l’ombra (Proa, 2014). També l’antologia poètica Si no fos en secret, una tria de la seva producció que arriba fins al 1999. Durant l’última dècada, Sampere encara ha pitjat més l’accelerador i ha donat a conèixer un conjunt de llibres inèdits -La ciutat submergida (Salobre, 2009)-, la novel·la El gratacel (Meteora, 2010) i aquesta última trilogia de LaBreu.

“Podríem dir que Àlien i la terra promesa no té antecedents, però a mi se me n’acuden tres -diu Palol-. El primer és Josep Vidal Llecha, que el 1967 va publicar Blanquerna. Després hi ha Ventura Ametller, autor de Summa kaòtica. I Miquel Bauçà, amb qui comparteix una certa similitud a l’hora d’escriure textos a partir del fragment i no el conjunt”. Palol destaca que a l’intrèpid Àlien de Sampere li agraden els “detalls eròtics” i que emprèn “la cerca del mal”: un dels personatges el defineix com “una delícia invertida”.

L’esperit que ha mogut l’escriptor en tot moment és el de la recerca enjogassada: “No faci tantes preguntes i experimenti, només experimenti i calli”, es pot llegir en un dels capítols. Així ha escrit i encara escriu Màrius Sampere, un dels referents més veterans de les lletres catalanes, un clàssic vivent, encara amb ganes de deixar anar saludables irreverències.