ARAQuan, el 2016, Gallimard va reunir en un volum fastuós de gairebé 1.400 pàgines un centenar d’assajos crítics de Jean Starobinski es feia evident que aquesta seria l’última contribució bibliogràfica d’un dels grans intel·lectuals europeus del segle XX. Una de les idees estructurals de 'La beauté du monde' ('La bellesa del món') era mostrar que tot i haver viscut dècades convulses, el seu autor defensava, per damunt de tot, la decència de l’existència humana contra la pulsió destructiva.

Mort el 4 de març a Morges, Suïssa, als 98 anys, Starobinski va estudiar Filologia Clàssica i Psiquiatria. Membre de l’Escola de Ginebra –de la qual van formar part Georges Poulet, Marcel Raymond i Jean Rousset–, el seu mètode d’anàlisi, conegut com a “crítica de la relació”, entrellaçava els procediments de l’estilística, la història de les idees i la psicoanàlisi. Entre la producció de Jean Starobinski, traduïda a una dotzena de llengües –en català encara és inèdit– hi ha 'Jean-Jacques Rousseau: la transparencia y el obstáculo' (1957), 'La invención de la libertad' (1964), 'Relación crítica: psicoanálisis y literatura' (1970), 'La posesión demoníaca: tres estudios' (1974) i 'La tinta de la melancolía' (2012). Doctor honoris causa per 14 universitats –entre els quals hi ha la de Columbia, Lausana, Montréal i Johns-Hopkins– i reconegut internacionalment –per l’Acadèmia Francesa, però també amb premis com el Grinzane Cavour, el Goethe i el Karl Jaspers–, Starobinski ha estat un gran referent dels estudis literaris, que en els darrers tres anys han perdut a Gérard Genette, Pascale Casanova, Tzvetan Todorov i Umberto Eco.