D’acord. Les vesprades no sonen. D’acord, d’acord. Els ministres no saben a res…”, diu la tornada de la cançó D’acord, D’acord, que Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) entona des de fa cinc anys als concerts. El que alguns potser desconeixen és que aquesta cançó de l’àlbum Vers l’infinit és la versió musicada del poema George Grosz, de Marc Granell. Els seus versos estan dedicats al pintor alemany, un dels representants de la Nova Objectivitat, corrent artístic que va sorgir com a reacció a l’expressionisme a començaments del segle XX. Segons Ventura, el poema reflecteix la denúncia visual que Grosz fa de la societat alemanya d’entreguerres. “Des que vaig posar música a aquest poema no puc evitar veure la poesia de Granell amb els colors de Grosz”, diu el cantautor.

George Grosz forma part de Corrent de fons, un poemari de Granell del 1999 -es troba dins el seu recull Poesia completa 1976-2016 - que el cantautor recomana per la forta impressió que li va causar en llegir-lo: “És una lent poètica sobre la desolació de l’ésser humà”, diu. Ventura alerta, però, que el caràcter trist de l’obra no ha de ser un obstacle per llegir-la: “Hi ha horror, dolor i reconeixement de l’angoixa vital, però també un desig que travessa tots els tels”. És per això que anima a llegir-lo a aquelles persones no aficionades a la poesia, perquè “potser canvien d’opinió escodrinyant els versos de Granell”.

Malgrat que no havia llegit abans cap poemari sencer de l’escriptor de l’Horta de València -també conegut per haver traduït grans autors com Bertolt Brecht o Vicent Andrés Estellés-, Feliu Ventura va arribar a Corrent de fons per atzar l’any 2001: “Em vaig veure atrapat de ple en l’obra i, a partir de llavors, vaig començar a llegir-ne d’anteriors, com Versos per a Anna (Bromera, 1998) fins a acabar de descabdellar el fil de tota la producció de Granell”.