BarcelonaHi ha dies en què la filologia torna a treure el cap entre les notícies importants. Avui n'és un, gràcies a la presentació de la primera edició crítica catalana de l'Espill de la vida religiosa, feta pel professor August Bover i Font per a l'editorial Barcino. Datat del 1515, va ser "l'última novel·la escrita en català fins a la represa de la Renaixença, a mitjans del segle XIX", diu l'editor Oriol Magrinyà. I des de la seva publicació va aconseguir una repercussió impressionant, que molt pocs altres llibres de l'època van tenir.

"Poques literatures poden presumir d'un èxit internacional com l'Espill de la vida religiosa –diu August Bover, que ha dedicat més de quatre dècades a estudiar el text i les seves edicions arreu del món–. Després de l'edició catalana van arribar la traducció italiana [1527], la castellana [1533], la francesa [1551] i l'alemanya [1551]". I així fins a tretze llengües, algunes de les quals comptaven amb diverses versions que es van escampar pel món entre el segle XVI i mitjans del segle XIX. "La difusió d'El Quixot i Tirant lo Blanc no van ser tan destacades, quan es van publicar", recorda Bover, que es va assabentar de l'existència d'aquesta "novel·la moral i religiosa" el 1977, quan el doctor Antoni Comas li va suggerir que la llegís. "Fins llavors no n'havia sentit a parlar mai", reconeix al preàmbul de l'edició crítica de Barcino. "Me'n va agradar, de seguida, la qualitat lingüística del text, el regust lul·lià de la novel·la amb el seu joc al·legòric i la pulcritud de l'edició", recorda: l'editio princeps de l'obra es conservava a la Biblioteca de Catalunya, i encara és així.

La recerca de tota una vida

"L'Espill de la vida religiosa ha estat la recerca de la meva vida –reconeix el professor–. M'he dedicat a perseguir-ne edicions per Europa i Amèrica del Nord durant tot aquest temps". Bover n'ha aconseguit documentar 133, algunes de tan curioses com la que els monjos d'un monestir rus van fer al segle XVI, o la primera traducció polonesa, feta el 1589 per "Kasper Wilkowski, un protestant convers al catolicisme que en un determinat moment es permet fer-hi aparèixer Martí Luter, tot i que a l'original no se'l mencioni".

Ha estat un dels alumnes de la Universitat de Barcelona del professor Bover, Oriol Magrinyà, qui molts anys després d'estudiar el text a classe s'ha ocupat d'editar-lo a Barcino. "Incorporar l'Espill de la vida religiosa a la col·lecció Els Nostres Clàssics tenia tota la lògica del món –admet–. Hem de vetllar més pel nostre patrimoni. Fins ara no ha existit en català una edició crítica del llibre. L'última vegada que es va poder llegir en català va ser a la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana [1978]".

L'obra està dividida en dues parts: la primera és una novel·la de caràcter espiritual, protagonitzada per Desitjós, i la segona és un tractat de contemplació, el Saltiri d'Amor, que Desitjós compon a la Casa-de-Caritat. Arribar a l'estat de contemplació permet que "la nostra ànima" arribi fins a "l'amor de Déu", tal com afirma el personatge.

Tot i les dècades de recerca, August Bover no ha pogut atribuir el text a ningú amb certesa. "Pensava que els historiadors de la religiositat m'ho aclaririen, i no ha anat així –explica–. Els arguments més sòlids que tinc és que es devia tractar d'un frare franciscà, segurament d'origen valencià". Gràcies a l'èxit gairebé instantani, l'Espill de la vida religiosa es va convertir en un text que molts ordes van voler fer seu, des dels benedictins fins als cartoixans, passant pels jerònims. "Els únics que no ho van intentar van ser els jesuïtes, que curiosament van ser els que van difondre'l més", assegura Bover.