Barcelona"Els bojos sempre diuen que no ho estan, de manera que quan un diu que no està boig, de seguida es pensen que està com un llum". Així sona la veu en primera persona d'en Francesc Ascàs, un jove dibuixant de còmics, introspectiu i extravagant, que viu en un pis d'algun carrer de l'esquerra de l'Eixample barcelonina i que protagonitza Ara direu que estic boig, la cinquena novel·la que Andreu Martín publica a la col·lecció Crims.cat de l'editorial Alrevés. "Quan surt de casa, cosa que no passa gaire, en Francesc es belluga per ambients limitats –explica Martín des del despatx on escriu totes les seves novel·les–. Hi ha, d'una banda, el bar on baixa a esmorzar, i, de l'altra, el barri on va a veure l'editor dels còmics que dibuixa i els amics d'aquest món. Són una colla esbojarrada on se sent bé, és l'únic lloc on creu que se li permet ser qui és de debò".

Martín ha conegut de prop el món que retrata al llibre: a més d'haver estat guionista per a Bruguera, encara recorda "el món delirant dels dibuixants que visitaven El víbora". Francesc Ascàs podria haver estat inspirat, en part, per Makoki, personatge de Miguel Gallardo i Juanito Mediavilla que fugia d'un manicomi i protagonitzava peripècies delirants. "Hi ha molta gent que sent veus però no ho diu –explica el novel·lista–. Aquestes patologies secretes sempre m'han cridat l'atenció. El protagonista de la novel·la sap que és el raret de l'escala, i quan aparegui una veïna assassinada de seguida se'l relaciona amb el crim. De cop es troba convertit en el boig perillós".

Una mirada diferent a la realitat

El lector coneix la història a través dels ulls del jove dibuixant. "Volia col·locar-lo en aquest punt de vista calidoscòpic: ningú sabrà si el que s'explica és la realitat o la mirada distorsionada del protagonista –assegura–. De fet, al principi ni ell mateix sap què està passant o què ha fet". En la prolífica obra d'Andreu Martín –que supera el centenar de títols si se suma la producció per a adults i la novel·la juvenil–, l'interès pels trastorns mentals i psicopaties hi ha anat traient el cap. "Passava de forma significativa a L'home que tenia raor [1993] i Bellíssimes persones [2000] –recorda l'editor Àlex Martín Escribà–. D'aquesta última etapa creativa de l'Andreu en destacaria la reinvenció i risc".

"Potser això passa perquè estic retornant a una passió que em ve de lluny, i és l'afició als textos de teatre de l'absurd d'autors com Beckett, Ionesco i Manuel de Pedrolo –recorda el novel·lista–. M'agradaven i alhora m'avorrien, perquè hi trobava a faltar una història al darrere. En novel·les com Ara direu que estic boig he vorejat la possibilitat de tenir la llibertat absoluta, però amb la coherència d'oferir una trama". Com ja passava a L'harem del Tibidabo i La favorita de l'harem –díptic publicat a Crims.cat el 2018 i el 2020–, Andreu Martín ofereix una mirada a la societat "políticament incorrecta". "Escric per divertir-me i per divertir el lector. Jo m'ho vull passar bé i vull que el lector també passi una bona estona –assegura–. Quan s'asseu a la seva butaca de llegir i obre una novel·la meva tinc una responsabilitat tremenda com a autor: li he de servir una bona història que faci pensar, patir i riure".

Encara que el confinament físic i mental del personatge principal d'Ara direu que estic boig sigui important en la novel·la, Andreu Martín l'havia acabat abans de l'esclat de la pandèmia. "Durant el confinament domiciliari he escrit molt. Fins i tot tinc una novel·la sobre mascaretes –avança–. I una altra que he escrit a quatre mans amb l'excomissari dels Mossos d'Esquadra Joan Miquel Capell. Aquesta pandèmia s'ha portat tan malament des d'un punt de vista polític que m'estranya que no hi hagi hagut més brots psicòtics". Martín ha aconseguit mantenir-se en forma fent el que més li agrada: començant i acabant noves històries.