El premi Nobel de literatura descobreix la veu africana d'Abdulrazak Gurnah

Barcelona“Quan m’han trucat de l’Acadèmia Sueca creia que era una broma. De debò. Aquesta mena de premis se saben amb setmanes d’antelació, o fins i tot mesos. La persona que em trucava anava parlant, i ha mencionat la web de l’Acadèmia. Llavors, mentre xerrava, he anat a comprovar que el que em deia era veritat...” I ho era: Abdulrazak Gurnah acabava d’afegir-se al palmarès de guanyadors del premi Nobel de literatura, dotat amb 950.000 euros. El jurat del guardó ha escollit l’obra novel·lística de Gurnah perquè fa “una rigorosa i commovedora aproximació als efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en la intersecció entre cultures i continents”.

Igual que ha passat amb Tomas Tranströmer i Mo Yan, el jurat de l’Acadèmia Sueca ho ha tornat a aconseguir: acabava de col·locar al centre de la literatura mundial l’obra d’un escriptor poc conegut, nascut a l’illa de Zanzíbar el 1948, tot i que ha desenvolupat tota la seva trajectòria en anglès, i des del Regne Unit, on viu des de fa quatre dècades. 

“Gurnah és un dels millors escriptors africans vius i pràcticament ningú no li ha fet mai cas”, admetia poques hores després de la concessió del premi l’editora de Bloomsbury Alexandra Pringle, que ha publicat tota l’obra de l’autor d’origen tanzanès des del 2001, amb By the sea. La va traduir dos anys després al castellà Carmen Aguilar per a l’editorial Poliedro, amb el títol En la orilla. “A vegades és dolent avançar-se tant en la publicació d’una obra, com ens va passar a nosaltres, perquè no trobes ressò en la societat a la qual et dirigeixes –afirmava Julieta Lunatti, editora de Poliedro, que va acabar tancant el 2011–. La novel·la va passar totalment desapercebuda. És l’elegia a un món on l’imperialisme va obrir les fronteres per estrènyer-ne les limitacions”.

Abdulrazak Gurnah és el cinquè autor d’origen africà en més de 100 anys d’història del premi que l’aconsegueix: l’han precedit Wole Soyinka (1986), Naguib Mahfuz (1988), Nadine Gordimer (1991) i John Maxwell Coetzee (2003). “No considero que el que escrigui sigui literatura postcolonial, ni tampoc world literature”, assegurava l’escriptor el 2016 en una entrevista, fent referència a una etiqueta que havia fet fortuna anys abans en el món de la música. I afegia: “Per a mi, el rol de la literatura al món és fer progressar una comunitat, però això pot variar molt segons la comunitat”.

La diferència, motor creatiu 

Nascut el 1948 a Zanzíbar –regió autònoma de Tanzània–, Gurnah va haver de marxar del seu país a finals de la dècada dels 60 a causa de la repressió contra la minoria musulmana, de la qual forma part. “Van ser temps durs i de molta ansietat, de terrorisme d’estat i d’humiliacions”, recordava l’autor el 2004 en un article a la revista Wasafiri. Va passar dos anys, del 1980 al 1982, a la Universitat de Kano, a Nigèria. A partir de llavors es va instal·lar al Regne Unit. 

Després de fer un doctorat a la Universitat de Kent en va ser professor del departament d’anglès fins que es va jubilar. “Em vaig posar a escriure mogut pel sentiment d’estranyesa i de diferència mentre vivia a Kent –feia memòria l’autor–. Quan vaig prendre consciència del que estava fent, vaig veure que escrivia des del record. M’arribava amb una gran vivesa. Tenia la sensació d’haver deixat enrere una vida passada, però alhora volia recuperar un lloc i unes persones que semblaven perduts per sempre”.

Gurnah va debutar poc abans de fer 40 anys amb Memory of departure (1987). Amb Paraíso (1994) –en castellà a El Aleph– va despuntar. És una novel·la ambientada a principis del segle XX a Tanzània en què el seu jove protagonista ha d’emprendre un viatge al Congo que li permet aprofundir en ell mateix i en la foscor del món. Paraíso ha sigut comparada sovint amb El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. 

Els mals del colonialisme

Des de l’Acadèmia Sueca es va remarcar la proximitat de la veu d’Abdulrazak Gurnah amb les de Salman Rushdie, V.S. Naipaul i Ngugi Wa Thiong’o, que també han analitzat els efectes devastadors del colonialisme. “Els personatges de Gurnah confronten el racisme i els prejudicis –va comentar al migdia Anders Olsson, de l’Acadèmia Sueca–. També mostren situacions en què se silencia la veritat per evitar conflictes”. 

Formada per una desena de novel·les, l’última de les quals és Afterlives (2020), l’obra de Gurnah “aprofundeix també en l’exili, vist sovint sense nostàlgia”, en paraules del jurat del Nobel, que afegeix: “Encara que no sigui una obra gaire coneguda, ofereix un retrat vívid i molt precís de l’Àfrica oriental”. De Gurnah no se’n pot llegir ni un sol llibre en català. En castellà, a més de Paraíso, se n’han publicat Precario silencio (El Aleph, 1998) i En la orilla (Poliedro, 2003). El Nobel ha enviat Abdulrazak Gurnah al centre del mapa literari. Aviat començarà la pluja de traduccions, amb l’objectiu que el premiat trobi els lectors que mereix.

Tornen a fallar les apostes

L'expectació pel premi Nobel de literatura, un dels més prestigiosos i el més ben dotat del món –amb deu milions de corones sueques, quantitat equivalent a uns 950.000 euros–, fa que cada any diversos noms despuntin a les cases d'apostes. Aquest 2021 al primer lloc de les cases d'apostes hi apareixia la novel·lista russa Liudmila Ulítskaia; en segon lloc, hi havia la poeta i traductora canadenca Anne Carson; en tercer lloc, la novel·lista francesa Annie Ernaux (que va guanyar el Premi Formentor 2019), i després hi havia el kenià Wa Thiong'o i Maryse Condé, autora francòfona de l'illa de Guadalupe

Des que es va crear el 1901, el Nobel de literatura ha distingit 114 autors, dels quals només 16 són dones, i en quatre ocasions el guardó ha sigut compartit, l'última vegada el 1974. La llengua anglesa domina el palmarès amb una trentena d'autors guardonats, per 14 autors en llengua francesa, 14 en alemany i 11 en llengua castellana. Entre els últims guanyadors del Nobel hi ha Mario Vargas Llosa, Patrick Modiano, Bob Dylan i Svetlana Aleksiévitx. Després d'una crisi a l'interior de l'Acadèmia Sueca que va obligar a suspendre l'entrega del Nobel el 2018, el 2019 se'n van concedir dos, a Olga Tokarczuk i a Peter Handke. La guanyadora del 2020 va ser la poeta nord-americana Louise Glück.

Encara que l'Acadèmia Sueca insisteix que no premia ni literatures ni països, sinó autors, les seves decisions de vegades semblen seguir un criteri de rotació de continents i llengües. Amb tot, el predomini històric occidental és aclaparador: el 80% dels guanyadors han nascut a Europa o a l'Amèrica del Nord.