Literatura
VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

Pierre Lemaitre: "Les mentides de l'estat arruïnen la democràcia"

El premi Goncourt publica El mirall de les nostres penes, sobre l'èxode francès del juny del 1940

L'escriptor Pierre Lemaitre / EPA / ALEJANDRO GARCIA Zoom

La Resistència, l’Ocupació, l’Holocaust, tot això ja ha sigut tractat en literatura. Així que Pierre Lemaitre va pensar que estaria bé posar el focus en l’èxode del juny del 40, quan l’exèrcit alemany entra en territori francès i la població es llança a les carreteres per fugir. Només un grapat de novel·listes, com ara Irène Némirovsky i Claude Simon, s’hi havien abocat. Lemaitre publica ara El mirall de les nostres penes (Bromera / Salamandra, 2020).

Com s'aborda un capítol que va suposar la humiliació de França, que confiava en la línia Maginot i la inviolabilitat de les Ardenes?

Crec que per això no ha sigut gaire tractat, però ara ja ha passat prou temps. És cert que va ser un moment d’humiliació, de perdre una guerra en una situació lamentable.

Quin angle nou volia explorar?

Entro pels personatges i els poso en un context històric que modifica el seu destí. M’interessa sobretot la seva història i com van superar les adversitats. El context de l’èxode afegeix un obstacle suplementari en el destí dels personatges, que pren una dimensió novel·lesca.

Què l’ha empès a recuperar el personatge de Louise, que ja apareixia a Ens veurem allà dalt?

Allà era una nena marcada per la Gran Guerra, el seu pare mor i la seva mare embogeix, i d’aquí em va venir la idea de la trilogia Els infants del desastre. La Louise és una supervivent i aquí la trobem vint anys més tard, i és el motor de l’acció.

Com ha investigat a nivell històric?

Fa anys que treballo amb una historiadora. A part, el meu estri privilegiat és la premsa, que ara està tota digitalitzada. És una manera formidable de submergir-se en una època perquè permet veure des de dins què els interessava, quant valien les coses...

Justament, a través del personatge de Desiré Migault, mostra que la premsa no era de fiar...

Els diaris de l’època –i els d’avui també– són la caixa de ressonància del poder. Avui dia hi ha periodistes d’investigació que juguen el seu rol de contrapoder, però, en general, a França serveixen per difondre el discurs governamental. En aquell moment la servilitat era màxima: deu dies abans de l’entrada dels nazis a París, els diaris encara publicaven que la situació era complicada però que se’n sortirien, quan tothom sabia que era una desfeta total.

Com les fake news?

Sí, però en la modalitat mentida d’estat, com quan veiem Trump dient qualsevol bajanada i es queda tan ample perquè és el president, i Macron fa el mateix... Al març ens deia que les mascaretes no servien per a res. Mentia perquè no en tenia per distribuir. És una veritat de geometria variable que es fa en funció dels interessos de l’estat. Tot plegat genera una desconfiança cap als polítics de conseqüències nefastes. Aquestes mentides arruïnen la democràcia.

Què pot fer la gent davant d’això?

Sortir al carrer, com els armilles grogues. No podem fer res més. Podem votar les esquerres, però un cop són al poder no fan el que havien promès. Després l’estat envia la policia, perds un ull, una mà, t’estomaquen... Perquè vivim en democràcies autoritàries. La literatura no canvia el món però, a força de dir les coses, la gent reflexiona. La literatura és un influencer com un altre.

També tracta de la manipulació a l’hora d’escriure la història.

Ara ho veiem amb l’atac a les estàtues d’antics colonialistes i esclavistes, però tot això m’inquieta, perquè cada cop que tenim una comprensió nova de la història es construeixen altres estàtues...

Ha dit en alguna ocasió que li interessa la funció fàtica del llenguatge en les seves obres. Per què?

Segons Jakobson, és aquella funció en la qual no es transmet un contingut, sinó que simplement es comprova que el canal està establert. En la literatura són moments en què el novel·lista s’adreça al lector per interpel·lar-lo i despertar el seu interès. Té la seva utilitat en el fulletó i permet dinamitzar el relat.

Sovint titllen les seves obres de fulletonesques, precisament.

Totes les sèries actuals segueixen aquest model: una història tallada en diversos episodis i cadascun fa ganes de veure el següent. Soc un gran lector de fulletons i així abordo l’escriptura, perquè intento arribar a un públic com més ampli millor.

Com van les adaptacions?

El rodatge d’Els colors de l’incendi començarà a l’octubre i jo mateix n'he fet l’adaptació, però d’El mirall de les nostres penes no crec que s’en faci cap, perquè seria molt car. Potser una sèrie.

Quines són les penes a què fa referència el títol?

Aquest període és el mirall de la pena dels francesos d’aquella època que es van sentir traïts per l’exèrcit i els dirigents, però també és la pena de tots els que van viure entre les dues guerres, un moment clau que va marcar un abans i un després en la confiança que la gent tindria en els polítics. La desfeta del juny del 40 és un mirall de les nostres penes actuals: la desafecció.

I com es tradueix?

Quan veus que els polítics no deixen decidir el poble amb referèndums anem malament. A Anglaterra han votat el Brexit i ens han donat una lliçó de democràcia, ens agradi o no que marxin. El govern ha respectat el que ha decidit la majoria. En canvi, a França existeix aquesta idea que els polítics saben millor que la gent què cal fer, com hem vist en qüestions relacionades amb Europa, i això genera aquests elevats índexs d’abstenció, que són el terreny propici perquè s’instal·lin governs autoritaris.