ENTREVISTA

Joël Dicker: “La nostra societat glorifica les aparences”

Entrevista al novel·lista suís. Publica 'L'enigma de l'habitació 622' (La Campana / Alfaguara)

Joël Dicker / CÈLIA ATSET Zoom

Encara que hagi passat gairebé tota la vida a Suïssa, fins ara les novel·les de Joël Dicker transcorrien als Estats Units. L’autor de La veritat sobre el cas Harry Quebert (2012) enviava els personatges a l’altra banda de l’Atlàntic, i la realitat que descrivia, lluny de fixar-se en conflictes d’actualitat, semblava sortida d’una d’aquelles sèries de sobretaula en què les revelacions es van encadenant a cop de cronòmetre. Dicker escriu novel·les llargues, de més de 500 pàgines, però la quantitat de fets que s’hi acumulen, explicats en una prosa funcional -on abunda el diàleg i la frase telegràfica-, li ha permès sumar més de nou milions “d’addictes”, segons llegim a la faixa de l’edició catalana de L’enigma de l’habitació 622, publicat, igual que els llibres anteriors, per La Campana. “El petit príncep de la novel·la negra” continua afirmant que els seus llibres no encaixen en aquest gènere. Aquesta vegada presenta una història que a la primera pàgina ja inclou un assassinat en una habitació d’hotel de luxe. A partir d’aquí, un narrador en primera persona que es diu Joël arriba al mateix hotel anys després i, acompanyat de la Scarlett, una dona que acaba de conèixer, comença a investigar qui hi va morir. El decés no és casual, esclar, i al seu darrere hi batega una història d’enveges, ambició i dobles vides protagonitzada pel banquer suís Macaire Ebnezer, la seva dona, Anastasia, i el seu rival en el món financer, Lev Lèvovitx.

Per primer cop en la seva trajectòria, Joël Dicker ha hagut de cancel·lar la gira internacional de promoció i atendre els periodistes des de casa. Contesta amb el seu somriure habitual, amb els cabells repentinats. Però en una de les prestatgeries, com si fos una amenaça, hi ha una novel·la de Stephen King.

Aquesta vegada proposa un viatge a Ginebra als lectors. Per què?

És la ciutat on vaig néixer i on visc. Per força és un lloc important per a mi, encara que fins ara no hagués sortit. El repte era escriure sobre la meva ciutat sense copiar la realitat, sinó creant-ne una de novel·lesca.

Quan va presentar a Barcelona La desaparició de Stephanie Mailer (2018) va avançar que li agradaria escriure sobre el seu editor, Bernard de Fallois, que acabava de morir. Surt en aquesta nova novel·la.

Després de la seva mort vaig començar a anotar records que tenia sobre ell, i va ser així com em va venir al cap la idea de L’enigma de l’habitació 622.

Hi surt De Fallois i hi surt també un tal Joël que ens narra els fets des del present. És un autor d’èxit, que ha escrit les mateixes novel·les que vostè i que acaba de ser abandonat per la veïna. Decideix anar-se’n uns dies a descansar a l’hotel Palace de Verbier, un lloc idíl·lic.

Jo soc un personatge de la narració, no de la novel·la. A la part dedicada al Bernard hi surt la relació amb aquest autor que soc jo, però els fets que passen a la novel·la no tenen res a veure amb mi. Encara que hi hagi un narrador en primera persona, n’hi ha un altre en tercera que és el que explica la història del Banc Ebezner. Era una manera de tornar al joc de miralls del cas Quebert.

Per què li interessa tant el joc de miralls com a novel·lista?

L’autèntic mirall és el llibre, que rebota una imatge al lector. Ell la reinventa i l’adapta. Quan llegeix una novel·la, el lector es troba en una conversa amb ell mateix. És ell qui té el poder i no l’escriptor.

Als capítols en què el Joël i la Scarlett investiguen l’assassinat de l’habitació 622, ell li dona algunes lliçons sobre literatura. Li explica que pateix la malaltia de l’escriptura. ¿És així en el seu cas o el personatge exagera?

No hi ha estudis universitaris que et converteixin en escriptor. Soc obsessiu i la meva màxima felicitat és tenir una història al cap i anar avançant. Quan vaig publicar La veritat sobre el cas Harry Quebert la identitat que havia anat buscant mentre escrivia em va superar.

Què vol dir?

A vegades truco per reservar una taula per sopar i em diuen: “Ah, vostè és l’escriptor?” Sempre responc que no: el que va a sopar és la persona, no l’escriptor.

A les novel·les de misteri cal tenir tots els detalls molt ben lligats perquè tot quadri. Així i tot, vostè diu que escriu sense plans. ¿Ha seguit aquest mètode, aquí?

Sí. M’encanta no saber res abans de posar-me a escriure. Aquí vaig començar imaginant com el conserge d’un hotel obre la porta de l’habitació 622 i hi troba un cadàver. Em va caldre escriure 300 pàgines per saber qui era el mort! A mesura que vaig avançant hi ha personatges que m’agraden més i d’altres menys. Acabo matant el que em cau pitjor.

El teló de fons d’aquesta novel·la són les intrigues per presidir el banc Ebnezer a Ginebra.

La banca és un decorat. Per res del món volia explicar-ne el funcionament, però la gent identifica Suïssa amb els bancs i estava bé que sortissin al llibre. Són llocs misteriosos.

Els hotels també, no?

Sí, perquè són llocs on la gent va i ve. Hi pot passar de tot: crims, conspiracions i també trobades clandestines. El que passa a l’hotel és gairebé una realitat paral·lela.

L’enigma de l’habitació 622 també és una novel·la d’espies.

Sí! A Ginebra hi ha moltes organitzacions internacionals i hi viu un gran nombre d’estrangers. Hi ha molt d’espionatge, però els ciutadans no ens n’adonem.

Com passa en altres llibres seus, les aparences enganyen. Hi ha infidelitats, mentides i famílies que ho han perdut tot però fingeixen que el seu estatus és el d’abans.

La nostra societat glorifica les aparences. Què passa quan no aconsegueixes el que volies? ¿I quan ho perds tot? ¿I quan els teus somnis no tenen res a veure amb el que vius?

Ha sigut pare fa un any. ¿Li ha canviat els hàbits d’escriptura?

No, per sort són els mateixos. El que ha canviat en mi és la visió de la vida. L’última meitat d’aquesta novel·la la vaig escriure quan el Wolf ja havia nascut, però no sé si aquesta influència es nota.