LITERATURA
Barcelona

Com Espanya ha influït Europa?

A ‘La hispanibundia’, Mauricio Wiesenthal fa un cant a la cultura, “no a cap bandera”

Mauricio Wiesenthal,  a l’Hotel Alma 
 De Barcelona. / FRANCESC MELCION Zoom

El saber de Mauricio Wiesenthal és enciclopèdic i alhora íntim. Ho ha demostrat al llarg d’una trajectòria editorial que supera les cinc dècades, sobretot gràcies a l’anomenada “trilogia europea”, integrada per Libro de réquiems (2004), El esnobismo de las golondrinas (2007) i Luz de vísperas (2008), tots tres publicats a Edhasa, però també -i més recentment- gràcies a un volum incommensurable, una autèntica lliçó de literatura, història, sociologia i crítica, Rainer Maria Rilke (El vidente y lo oculto). El va llançar Acantilado a finals del 2015: tot i tenir gairebé 1.200 pàgines, el llibre es llegeix amb una voracitat similar a una altra fita entre les biografies d’aquesta dècada, Kafka, de Reiner Stach (Acantilado, 2016).

“Hi ha més personatges que m’intriguen prou per dedicar-los assajos biogràfics com el de Rilke -comenta l’autor a l’exquisit jardí de l’Hotel Alma, enmig de l’Eixample barceloní-. Un d’ells seria Stefan Zweig, que va morir el 1942, un any abans que jo nasqués. És un dels meus mestres i podria explicar moltes històries sobre ell i la seva família, a més de comentar-ne l’obra. Un altre seria Chateaubriand, un personatge interessantíssim, que viu en ple Romanticisme i escriu llibres tan impressionants com Memorias de ultratumba. Finalment hi hauria Goethe: soc deixeble de la tradició de recórrer rius que l’autor del Werther practica. Ell ho va fer amb el seu grup de teatre i va explicar l’experiència a Los años de aprendizaje de Wilhelm Meister. Jo vaig recórrer el Neckar acompanyat per un circ de romanesos. Va ser una experiència meravellosa”.

Nascut a Barcelona amb arrels familiars a Hamburg -la família Wiesenthal era molt pròxima a la de Thomas Mann-, l’assagista presenta ara La hispanibundia (Acantilado). “Fa cinquanta anys que hi dono voltes -recorda-. El 1968 era professor d’història de la cultura a l’Escola Superior de Comerç de Cadis i per preparar-me les classes hi vaig començar a pensar”.

Una dècada més tard publicava Spain Today (Geocolor, 1979) mentre seguia reflexionant sobre quines havien sigut “les influències d’Espanya a Europa”, que finalment ha aconseguit encabir en 300 pàgines plenes de referències i de salts temporals . Per a Wiesenthal, el concepte hispanibúndia connecta “el furor, la indignació i la passió” hispàniques amb l’abundància que implica la desinència llatina bundus. “No faig un cant a cap bandera, sinó a la cultura -afirma-. Al llarg dels anys he anat meditant sobre el tema i he descobert coses que m’han deixat de pedra. En totes les cultures peninsulars, per exemple, hi ha la paraula gana, que no és un desig físic ni metafísic, sinó una pulsió natural, una apetència visceral que surt de les entranyes”.

Per a Wiesenthal, una de les grans aportacions culturals espanyoles és la creació de places majors: “És l’herència de l’àgora grega, on es poden compartir llengües, identitats i mercaderies”. Una de les característiques de la “hispanibúndia” és que “convida a la discussió i a la divisió” perquè des de fa segles Espanya ha sigut gresol de pobles. “Em fa molta por quan busquem enemics en els nostres veïns i familiars -admet-. Soc dels que penso que un poble és més aviat salvatge, i que és quan adopta les normes socials que es pot arribar a una entesa i a un pacte que permeti resoldre les diferències”. Les úniques pàtries en què creu Mauricio Wiesenthal són “les màgiques”, que no cal reduir al folklore, sinó “a la llengua, la producció artística i els records”. “No veig per quin motiu aquestes pàtries haurien d’implicar un estat -continua-. Tenir un estat significa tenir fronteres, un exèrcit i un passaport”.