LITERATURA
Formentor

Escriptores fortes, obstinades i úniques

Les converses de Formentor analitzen l’aportació d’autores com Susan Sontag, Mary Karr i Joy Williams

Escriptores fortes, obstinades  I úniques Zoom

Les converses sobre literatura s’allarguen fins a altes hores de la nit a l’Hotel Formentor, com a mínim durant els quatre dies que dura la cita anual mallorquina. I també la literatura -més i tot que l’esmorzar servit en una terrassa amb vistes al mar-és la principal motivació per llevar-se a primera hora per assistir a l’exhaustiva programació de taules rodones, aquest any centrades en les Verges, deesses i fetilleres, títol que vol ser una reivindicació del “llinatge de dones il·lustres que recorre la història de la literatura”.

“La meva intenció era fugir de la imatge tòpica i patriarcal que s’ha donat de la dona, que la imagina escrivint versos bonics i novel·les romàntiques”, diu Agustín Fernández Mallo, guanyador de l’últim premi Biblioteca Breve amb Trilogía de la guerra (Seix Barral). “Per això vaig triar Susan Sontag, una assagista de pensament robust -continua-. M’he centrat en La enfermedad y sus metáforas [1978]. Explica de quines maneres la malaltia ha sigut amagada literàriament a través de metàfores. Ho fa especialment a través de dues malalties, la tuberculosi, que s’ha vist com una afecció lluminosa, d’alt nivell, i el càncer, que es percep negativament”. Fernández Mallo comparteix el diagnòstic que Sontag fa a l’assaig: “La malaltia és una construcció cultural”.

L’encant de les marededeus

La enfermedad y sus metáforas ha sigut una de les poques peces assagístiques que han centrat l’atenció de les ponències. Treure una marededéu a ballar, de Perejaume (Galàxia Gutenberg), ha sigut comentada per Francesc Serés. “És un text enlluernador que mostra unes figures associades amb la religió i la màgia, que a Catalunya marquen la geografia i part de la cultura oral -diu-. Encara hi ha moltes dones que es diuen com els topònims associats amb les marededeus”. A Serés n’hi interessa també el vessant “gairebé proletari”, que en part es poden definir com “verges pageses”: “Ben explicades i contextualitzades són molt contemporànies, però és cert que durant molt de temps han format part d’expressions culturals segrestades per un tipus de lectura molt orientada”, admet. Per aquest motiu l’assaig de Perejaume defuig la religió i furga en els elements històrics, artístics i etnogràfics. “La forma del llibre és única, perquè és narració, és poema en prosa i pensament -afegeix-. És una barreja de Joan Brossa, Antoni Tàpies i Joan Coromines”. Entre els viatges cap al passat -mític i històric- han destacat les lectures meticuloses d’Ifigènia a Tauris, de J.W. Goethe, per part de l’editora de Rowohlt, Margit Knapp, i l’evocació de la Melusina, de Jean d’Arras, per part de Javier Pérez Andújar. Ifigènia, que està a punt de perdre la vida per culpa de la pusil·lanimitat del seu pare Agamèmnon, contrasta amb l’enigmàtica fada Melusina, forçada a amagar “la seva condició maleïda: tots els dissabtes les cames se li convertien en cua de serp”.

Històries amb final feliç

La peripècia vital que explica Jan Morris a El enigma (RBA) també és d’una singularitat remarcable. “Des que era petit, Jan Morris tenia molt clares dues coses: que volia ser dona i mare”, explica el novel·lista Use Lahoz. “Morris va néixer el 1926 al País de Gal·les -recorda-. Va lluitar a l’exèrcit, es va casar amb Elizabeth Tuckniss, amb qui va tenir cinc fills, i es va convertir en un dels escriptors de viatges més destacats de les últimes dècades”. Lahoz recomana llegir els seus llibres sobre Venècia i Trieste. També “el gran viatge interior” que és El enigma, on narra “el canvi de gènere” de Morris a principis de la dècada dels 70. “No he llegit mai cap llibre sobre ningú que tingués una voluntat tan gran de ser una dona -diu Lahoz-. El final feliç de la seva història és que, anys després de divorciar-se de Tuckniss, s’hi va tornar a casar: encara viuen juntes, i ja tenen més de 90 anys”.

Tres autores nord-americanes contemporànies l’obra de les quals ha sigut analitzada a Formentor han sigut Joy Williams, Mary Karr i Lydia Davis. “ Los vivos y los muertos, de Joy Williams, és una de les novel·les que m’han canviat la vida -assegura Laura Fernández, que està a punt de veure Connerland (Literatura Random House, 2017) traduïda al francès-. Per a Williams, el futur és horrible, perquè el futur implica envellir. Els personatges dels seus llibres, en comptes de negar-se a créixer com Peter Pan són incapaços de fer-ho”. Los vivos y los muertos (Alpha Decay) és la història de tres adolescents “que no poden deixar de viure aventures estranyes en no-llocs i tenir converses absurdes”. També hi ha un marit que rep les visites constants de l’exdona morta, “que li recorda que té el fetge fet malbé i que ell també morirà aviat, i que el burxa incansablement perquè admeti que està enamorat del jardiner”. Fernández veu Williams com “un nen o nena assilvestrat que ara té 74 anys i que mai no ha tingut la voluntat d’encaixar enlloc més enllà del seu propi univers”. Sabina Urraca, autora de Las niñas prodigio (Fulgencio Pimentel, 2017), parla amb entusiasme de Lydia Davis: “la meva vella amiga escriptora neuròtica i hipocondríaca”. Compara la profunditat psicològica dels seus personatges amb els de Virginia Woolf, i recomana llegir-ne els seus volums de contes, entre els quals hi ha Ni puc ni vull (Edicions de 1984).

Kiko Amat, que va publicar fa uns mesos la seva última novel·la, Antes del huracán (Anagrama), ha escollit comentar el primer llibre de memòries de Mary Karr, El club de los mentirosos, que Errata Naturae ha publicat en castellà recentment. “El vaig llegir fa deu anys, en paral·lel a Escriure. Memòries d’un ofici, de Stephen King, on menciona Karr en diverses ocasions com a exemple a seguir -explica-. Va aparèixer en anglès el 1995, i conté dos valors que em semblen admirables: la valentia i l’humor. Valentia per explicar una catàstrofe familiar com la seva, que es va convertir en estendard d’una legió d’autors que més endavant explicarien les seves experiències vitals terribles en entorns psicòtics. Karr, a més, per eliminar les penes fa servir un sentit de l’humor molt natural. La seva és una veu que quotidianitza el drama, com també faria una autora que també admiro, Lucia Berlin”.