LITERATURA
Barcelona

Una gran farsa sobre la corrupció

Carles Casajuana publica ‘Les pompes del diable’, novel·la sobre les argúcies d’un cap de gabinet

Tot comença amb una trucada per telèfon d’un “amic”, en Baltasar, que proposa un ascens a Serafí Serratosa, un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona. “S’ha acabat fer el dròpol! -li crida-. Vull que siguis el cap del meu gabinet!”. En Serafí recull els trastos del seu despatx arnat sense pensar-s’ho dues vegades i l’endemà al matí es presenta al despatx del seu nou superior, decidit a acceptar el nou càrrec amb un somriure d’orella a orella, encara que el sou no sigui tan alt com s’imaginava, que no disposi de cotxe oficial i que les entrades del Liceu i el Barça siguin sempre per al cap.

Serratosa estava acostumat a ser un funcionari i, tal com descriu ell mateix en una de les divertidíssimes pàgines de Les pompes del diable, de Carles Casajuana, es considera “un mantingut, un home sense iniciativa ni imaginació, inoperant, amb l’enginy castrat pel confort de viure enganxat a la mamella del pressupost”. Les noves responsabilitats que en Baltasar li proposa alteren la placidesa en què vivia instal·lat. “La nostra prioritat serà acabar amb la corrupció”, li demana. El primer -i últim- projecte del qual s’ha d’ocupar és la construcció del nou Centre de Control del Trànsit. A partir d’aquí, Serafí Serratosa rep una allau de trucades dels principals implicats en el projecte -i també dels seus competidors-. Qualsevol pas que faci només complicarà una mica més la situació inicial. “Hi una frase de Gógol que fa anys que tinc gravada al cap -recorda Casajuana-. Ell li fa dir a un inspector: «Robes massa per un funcionari de la teva categoria»”.

Proa acaba de publicar Les pompes del diable, però la novel·la té una llarga història al darrere. “Hi vaig començar a pensar mentre vivia a Londres, ara fa una dècada -llavors Casajuana era l’ambaixador espanyol-. Les primeres planes del diari parlaven de corrupció. Cada dia sortien coses noves. Vaig començar a llegir les novel·les de P.G. Wodehouse i, a més de divertir-me molt, vaig anar donant forma a la que ha acabat sent la meva primera novel·la d’humor”.

No és la primera vegada que Casajuana explora els draps bruts de la societat contemporània. Kuala Lumpur (Quaderns Crema, 2004) estava ambientada a la capital de Malàisia, i Un escàndol sense importància (Columna, 2011) passava a Tailàndia. “Un dels grans autors que ha abordat la corrupció més a fons és Joseph Conrad, tant a El cor de les tenebres com a Nostromo i al conte Una estació de progrés ”, explica. Casajuana adopta el to d’aquesta última narració, “la paròdia i el cachondeo ”, sumat a l’elegància verbal d’Eduardo Mendoza i a l’esperit crític de Jorge Ibargüengoitia, un dels referents de l’autor.

Un món corcat i irreparable

Les pompes del diable descriu un món corcat per les comissions, els favors i el xantatge a través de “les exageracions de la farsa”. “Des del principi, en Serafí va vestit de pallasso, i quan es troba amb els primers traficants d’estar per casa els descriu a través de detalls que els caricaturitzen”, afegeix. A la novel·la hi ha segrestos, malentesos, persecucions, excessos amb l’alcohol -“En Serafí és un sibarita del whisky”, admet l’autor- i el nihilisme de saber que el sistema és impossible de canviar.

“Nietzsche deia que l’humor és l’epitafi d’una emoció. L’humor i els sentiments, per tant, s’exclouen -continua-. Algú corrupte és, sobretot, indignant, però quan aquest corrupte no pot controlar la corrupció, la situació passa al terreny del còmic”. Aquesta és la dimensió que explora una de les novel·les més hilarants de la temporada.