Entrevista
SÍLVIA MARIMON
Martí Gironell

“Els actors tractaven Jean Leon com si fos un petit déu”

Guanyador del Ramon Llull amb ‘La força d’un destí’

“Els actors tractaven Jean Leon com si fos un petit déu” / PERE TORDERA Zoom

S’ha passejat per molts períodes de la història. En la seva última novel·la fa el salt al segle XX i travessa l’Atlàntic. Per què el Hollywood dels anys 50 i 60?

El plantejament continua sent el mateix: trobar un personatge que t’enamora, un amor a primera vista, del qual t’expliquen quatre detalls i en vols saber més i poder-ho explicar. En Ceferino Carrión [ Jean Leon] m’ha permès anar a l’Amèrica dels anys 50, però mantenir un peu a Catalunya perquè ell va tornar per fer realitat el seu somni de fer el seu propi vi. Pot semblar que és una època més fàcil perquè és més propera, però és una arma de doble tall perquè n’està al corrent molta més gent i s’ha d’anar més alerta. Però he pogut parlar amb els que el van conèixer, com la seva germana, l’Anna Carrión Madrazo, que viu a Barcelona, el seu fill o el Jaume Rovira, l’enòleg amb qui va treballar. He vist documentals en què els actors expliquen la relació que hi van tenir. Paul Newman va admetre que no hauria arribat on va arribar sense el Jean Leon. Amb les fotografies he pogut imaginar i recrear. I he llegit molts obituaris. Era un repte que em venia molt de gust.

¿No l’ha intimidat imaginar les converses d’actors i actrius tan icònics?

Prèviament vaig empassar-me molta informació. I he donat a llegir el material que anava treballant a la germana i al fill de Jean Leon. Li vaig preguntar a l’Anna Carrión si ella hi veia en Jean Leon, i la seva resposta va ser que era com si el tingués al davant. Havia conegut alguns actors i em va assegurar que tractaven el seu germà com si fos un petit déu. Potser les converses no van existir o van ser d’una altra manera però tenen una pàtina de versemblança.

Diu que s’enamora dels personatges. Què tenia d’especial Jean Leon ?

El vaig conèixer a través d’una ampolla de vi. Va ser en un dinar amb diferents escriptors que es va organitzar a la Vinoteca Torres (Jean Leon va vendre la seva marca a Miquel Torres). Ens van explicar alguns detalls de la seva vida: que havia fet amistat amb James Dean, Paul Newman, Marilyn Monroe, Ronald Reagan... Vaig dir: “Si ningú la vol, aquesta història me la quedo”. No coneixia ni el vi ni el personatge. Però em va fascinar la seva història: un home que va voler sortir de l’Espanya franquista, abandonar aquell ambient asfixiant, i anar a França i als Estats Units per fer realitat un somni. L’endemà mateix em vaig posar a treballar. Em va enamorar però no voldria ser com ell. Sacrificar-ho tot per fer realitat els meus somnis. Però tot és respectable. Optant per aquest camí va acabar sol. No sé si valia la pena tot plegat. Trobo que en alguns punts era egoista.

Quan s’escriu novel·la històrica s’ha d’escollir molt i deixar de banda moltes coses. Què ha deixat fora?

No volia fer el seu final, quan marxa a Tailàndia i reflexiona sobre tot el que ha viscut. Ja havia fet flash-backs en altres novel·les. Vaig escollir quatre o cinc personatges que considero que són determinants, el projecte del restaurant La Scala i el dels cellers, perquè em permetia tornar a la Barcelona dels anys 60, i no podia deixar de parlar de Kennedy i Reagan.

¿La novel·la històrica és més fàcil si els protagonistes són personatges secundaris?

El lector els fa seus perquè hi empatitza més ràpidament, és més fàcil que pensin que podrien ser ells. Em motiven més els secundaris perquè permeten explicar la història en majúscules des d’històries minúscules.

¿Si hagués de fer una novel·la del moment actual quin secundari escolliria?

Vivim un moment històric. Necessitaria allunyar-me’n, segur que hi ha algú que ho viu des del costat. Però no m’hi veig amb cor perquè no tinc perspectiva. Potser es podrà escriure d’aquí uns anys o ho podrà fer algú que no estigui tan viciat pel moment i l’època, com la generació del meu fill que té cinc anys. Però em posaria a la pell d’algú que ho visqués molt de prop.

¿Un polític?

No. Un periodista, un bidell o el bàrman del Parlament. Algú que ho visqués des de la rebotiga.

¿No ha tingut la temptació d’autocensurar-se pel fet que alguns dels familiars de Jean Leon continuen vius?

Vaig ser molt franc i els vaig dir que només m’interessava l’època que va del 1949 al 1981. No volia parlar del retir ni del seu càncer. Tampoc dels seus embolics amb les dones. Només parlo de la primera dona, amb qui va estar casat 22 anys. No entro tampoc en la relació que va tenir amb la seva segona dona, a qui va deixar perquè tenia esquizofrènia. No he volgut fer sang perquè no aportava res al relat. Però no obvio que va ser despòtic al seu restaurant. Explico els seus clarobscurs.

Vostè no deixa mai sols els llibres que escriu. Trepitja tots els pobles de Catalunya per acostar-los als lectors.

Soc qui ha parit el llibre, qui s’ha enamorat i interessat per aquesta història, per tant, qui millor pot traslladar la passió al lector. És una feina que m’agrada i que he fet sempre. Poder explicar per què val la pena. El llibre no té rodes ni cames i l’has d’acompanyar. Tot plegat suma, tinc una llarga llista de llibreries i biblioteques que em van seguint.