Vull dir: Joan Oliver, el poeta (1899-1986), que va ser membre del grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, tots de famílies d’una certa prosperitat fins que la Guerra Civil va enviar-ho tot en orris. Va presidir l’Agrupació d’Escriptors Catalans i va ser impulsor de la Institució de les Lletres Catalanes, avui rediviva. Va acceptar el premi Ciutat de Barcelona -en aquella ocasió va rebre el premi tot afirmant, amb exaltació, que allò que més li interessaven no eren els honors, sinó els diners que li donaven, els quals, va dir, “me’ls embutxaco ara mateix!”-, però va refusar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, l’any 1982, per discrepàncies amb Jordi Pujol.

Va treballar, durant molts anys, a l’editorial Proa, en especial al temps que aquesta estava finançada per Joan Baptista Cendrós, home de caràcter difícil però al capdavall un dels últims filantrops d’aquest país, que es va gastar un munt de diners propis per donar als lectors catalans el bo i millor de la literatura universal, traduïda, per amor d’europeisme i aires d’home viatjat.

A la darreria dels anys 1970, un servidor anava a veure tot sovint Pere Quart, a la seu de l’editorial, llavors prop del carrer Tuset, per tal com ell em revisava les primeres traduccions que vaig fer, encara en un català força imperfecte. Ho feia sempre amb gran amabilitat. Si jo havia escrit, per exemple, que Gregor Samsa ( La transformació, de Kafka) havia “caigut d’esquenes”, ell hi deia, amb cortesia: “Home, Jordi, ¿quantes esquenes tenim: una o dues?” Un bon dia, passats els anys d’aprenentatge -que, de fet, no s’acaben mai, perquè el català posseeix una riquesa extraordinària, desconeguda avui per la major part dels escriptors de Barcelona, no pels escriptors de comarques-, Pere Quart ja no va trobar que hi hagués cap urgència a fer-me correccions. Llavors es passava tota l’estona de les nostres entrevistes telefonant als amics -cada dia li’n quedaven menys, perquè va viure molts anys-, renegant, o sia dient penjaments, de dues persones concretes: Josep Tarradellas i Ventura i Gasol, ben coneguts seus.

La seva idea era que l’un i l’altre, i algú més, en veure que la guerra estava perduda, havien arrambat amb els escassos mitjans de què disposava la Generalitat i... se’ls van embutxacar. No dic que fos cert. Dic que ell ho deia. Despenjava el telèfon, marcava un número, i llavors es posava a cridar com un energumen, acusant aquells dos de malfactors, per traslladar a aquesta pàgina l’adjectiu més benèvol dels que vaig arribar a sentir. Jo, naturalment, no l’interrompia. Però sempre sortia de la casa editorial amb la idea que, en el camp de la política, sempre hi ha gent que sap moltes més coses que el comú; i que no hi ha millor manera de saber un gra de veritat pel que fa als afers públics, que conèixer els homes que van ser protagonistes i testimonis directes dels nostres avatars. Llavors, com ara.