LITERATURA
Barcelona

Philip Roth, el gran explorador del desig i el desencant

El nord-americà, que ha mort als 85 anys, va escriure ‘Pastoral americana’ i ‘El teatre d’en Sabbath’

La primera mort de Philip Roth va ser el 2012, quan va anunciar que no escriuria més. Tenia 79 anys, i la seva última novel·la, Nèmesi, havia estat publicada en anglès a finals del 2010, tancant una última tetralogia iniciada amb Elegia el 2006. Roth tancava una trajectòria de més de cinc dècades, iniciada el 1959 amb Goodbye, Columbus i amb fites com Pastoral americana (1997) i L’animal moribund (2001).

La intenció era començar una nova vida, allunyada de “la frustració diària d’escriure”. Sis anys després de l’anunci ha arribat la segona -i definitiva- mort de Philip Roth. Ha estat en un hospital de Manhattan, a conseqüència d’una insuficiència cardíaca: un final inesperat, tenint en compte la presència amenaçadora del càncer de pròstata, contra el qual va lluitar durant anys i que es va infiltrar en diverses de les seves novel·les. Roth havia fet 85 anys el dia 19 de març.

“Hi ha dos temes importants en la seva obra que estan interrelacionats -comenta l’escriptor Toni Sala-. El primer és la implicació moral a través del jo, que es tradueix en una aproximació molt íntima als personatges, especialment a través del seu desig. El segon és com l’experiència col·lectiva d’un poble o cultura, la jueva, incideix en la vida dels personatges”. Nascut a Newark el 1933, Philip Milton Roth era fill de jueus nord-americans de primera generació: els seus avis havien arribat de l’actual Lviv i de Kíev. Un cop es va haver llicenciat en literatura anglesa a la Universitat de Bucknell i es va haver doctorat a Chicago, va debutar amb els contes de Goodbye Columbus, que van guanyar el National Book Award el 1960. Des de llavors va compaginar la docència universitària -a Iowa, Princeton i Pennsilvània- amb la creació literària. Entre els seus referents hi havia jueus nord-americans com Saul Bellow i Bernard Malamud, però també europeus com Franz Kafka i Bruno Schulz, als quals s’afegirien més endavant Milan Kundera i Aharon Appelfeld.

Després de Deudas y dolores (1962) i Cuando ella era buena (1967), potser l’única novel·la de Roth on la protagonista principal és una dona, inspirada en una de les relacions més turbulentes de l’autor, es va consolidar amb El trastorn de Portnoy (1969), que explica la vida sexual obsessiva, malaltissa i hilarant d’un home solter que decideix psicoanalitzar-se. “Vaig arribar a aquesta novel·la gràcies a les memòries de Vivian Gornick, on explicava que quan va llegir Portnoy va tenir una sacsejada excepcional: explicava les interioritats dels jueus fills d’immigrants com ella i com Roth -recorda la periodista i escriptora Gemma Ruiz-. A ella la va sorprendre com parlava de les dones. Roth no anava fins a l’arrel de la seva infelicitat. Va decidir que ella escriuria per donar la visió des de l’altra banda. Quan vaig arribar a El trastorn de Portnoy, molts anys després, vaig riure però també vaig veure que Roth no tenia cap intenció d’entendre els personatges femenins. S’hi aproximava sovint des de la paròdia i fins i tot des de la misogínia”.

A la dècada dels 70 Roth es va desdoblar en dos personatges de ficció que apareixerien en diverses de les seves novel·les: el professor David Kepesh -protagonista de la gogoliana El pit (1972) però també de la crepuscular L’animal moribund (2001)- i l’escriptor Nathan Zuckerman. A La visita al Maestro (1979) imaginava que Anna Frank havia sobreviscut a l’Holocaust i vivia als Estats Units. A La orgía de Praga (1985) es capbussava en la Txecoslovàquia comunista. Roth va necessitar desmarcar-se de la confusió entre ficció i realitat amb el díptic autobiogràfic Los hechos (1988) i Patrimonio (1991). “El repertori del meu pare no era gaire extens -escrivia al primer dels llibres-. Família, família, família. Newark, Newark, Newark. Jueu, jueu, jueu. Són una mica els meus temes, també”.

Retirat de la docència el 1991, va trepitjar l’accelerador i va entregar quatre de les seves novel·les més importants. El teatre d’en Sabbath (1995) va precedir la trilogia americana, integrada per Pastoral americana (1997), Em vaig casar amb un comunista (1998) i La marca de l’home (2000). “Aquest és el Roth que m’interessa, el que va més enllà de la càrrega freudiana tan manifesta i aprofundeix en els personatges -comenta l’escriptor Valentí Puig-. És el que aconsegueix transcendir un moment molt concret de la societat nord-americana i mostra, a més d’un ofici magnífic, una realitat diversa i complexa”.

Un novel·lista molt ben traduït

Va ser amb La marca de l’home que Roth va començar a ser traduït amb regularitat al català. Cal agrair l’aposta de l’editora Anik Lapointe, llavors al capdavant de La Magrana, que va comprar els drets de diverses de les novel·les. “Era un dels grans autors que quedaven per traduir, dels que ha sabut mostrar més bé la relació entre societat i individualitat, entre un món antic i un de nou, un dels representants més destacats de la novel·la americana jueva”, explica Lapointe, que havia tingut la sort de descobrir Roth a l’institut canadenc on va estudiar. Des de La marca de l’home, La Magrana va anar publicant les novetats del nord-americà i recuperant títols emblemàtics com El teatre d’en Sabbath. De la versió catalana de tots els llibres se’n va ocupar magistralment Xavier Pàmies. “El record conjunt que me n’ha quedat és el d’un gran fresc de la societat dels Estats Units d’entre la dècada del 1940 i el tombant del segle actual pintat per un autor de gran força estilística -explica Pàmies-. Amb passió rabiosa recrea subtilment els conceptes tràgics i clàssics de voluntat i destí, incloent-hi la conciliació de judeïtat i americanitat, la set insaciable de la sexualitat i la inútil pugna amb la vellesa”.

“Ningú supera indemne l’angúnia, la pena, la tribulació i la pèrdua -escrivia Roth a Pastoral americana -. Fins i tot aquells a qui de petits no els ha faltat res els sobrevé tard o d’hora l’adversitat igual que a tothom, si no més”. En l’última etapa, l’exploració del desig passa a segon pla: hi domina una mirada aspra i sovint desoladora sobre la condició humana. Va ser aquest Philip Roth el que es va trobar el periodista Antonio Lozano. “El vaig visitar a l’apartament de l’Upper West Side, a Manhattan, el febrer del 2009 -recorda-, quan acabaven de sortir aquí les traduccions d’ Indignació -. Tot i que tenia mitja hora adjudicada i vaig arribar tard, em va rebre amb un somriure i em va dedicar dues hores. Tenia fama de ser difícil com a entrevistat, però va ser càlid i irònic, sobretot en relació a les misèries de fer-se vell. També va disparar amb bala contra els tallers d’escriptura: considerava que l’únic que feien era escurar-te les butxaques. Deia que l’única manera d’aprendre a escriure era sortint a conèixer món”.

Tot i els 31 llibres publicats i haver rebut una cinquantena de guardons, el premi Nobel se li va resistir. Igual que el Suec, protagonista de Pastoral americana, Roth potser també pensava que “la pitjor lliçó que la vida et pot ensenyar” és “que la vida no té cap sentit”.