Llegim 19/03/2016

L’infern del Pacífic

Crítica de 'L’estret camí...', de Richard Flanagan. Raig Verd / Random House. Traducció de Josefina Caball. 488 pàg. / 23,80 €

Pere Antoni Pons
3 min
L’infern del Pacífic

Els que hagin vist El pont del riu Kwai ja sabran què és la Línia del Ferrocarril de la Mort, que l’exèrcit imperial japonès va pretendre construir en un temps rècord durant la II Guerra Mundial amb l’objectiu d’unir Siam i Birmània (avui Tailàndia i Myanmar) i per a la qual es van esclavitzar milers de presoners de guerra aliats.

A L’estret camí cap al nord profund, guardonada amb el premi Man Booker 2014, l’escriptor de Tasmània Richard Flanagan conta la història d’un grup de presoners australians obligats a treballar en condicions extremes en plena jungla tailandesa, on són tractats pels oficials nipons “com màquines al servei de l’emperador”. La part bèl·lica representa el tronc narratiu central, però la novel·la aspira a oferir un relat molt més panoràmic i complet de l’experiència de la guerra, per això inclou l’abans i el després del conflicte de molts personatges, tant australians com japonesos.

Astutament, Flanagan articula el seu ambiciós propòsit a partir d’una estructura no lineal, plena d’el·lipsis i salts en el temps -tant endavant com endarrere-, i ho narra amb un estil lliure indirecte que focalitza l’atenció en molts personatges diferents. Això enriqueix el relat amb una heterogènia galeria de perspectives, que fan més complexa la visió d’uns fets històrics terribles i presenten més netament les diferències entre dues concepcions antagòniques de la guerra i de la vida humana: més solemne, jeràrquica i fanàtica la dels japonesos; més descreguda, solidària i pragmàtica la dels australians.

Tot i la seva populosa pluralitat, la novel·la té un protagonista clar. Dorrigo Evans és un cirurgià que va néixer en una família humil de Tasmània i que, després de la guerra, és considerat un heroi nacional. Així i tot, ell està convençut de ser pitjor -més egoista i innoble- de com el veuen aquells que l’adulen. Un dels aspectes originals de la novel·la té a veure amb la distància que hi ha entre com se sent el protagonista i com és percebut. Són moltes les novel·les amb un heroi exemplar i impol·lut a qui, a poc a poc, se li van descobrint un fons de mala consciència i un passat de misèries. El cas d’en Dorrigo és l’oposat: primer en veiem els errors i les mesquineses, i estem d’acord amb ell que té raons per sentir-se sobrevalorat, però, a poc a poc, ens adonem que és més noble del que ell mateix es considera. En aquest sentit, els capítols finals del llibre tenen dues escenes d’un dramatisme commovedor, euforitzant.

Un festí estilístic

La prosa de Flanagan, molt ben traduïda per Josefina Caball, és musculosa, dura i bella. Resulta igual de convincent quan descriu la degradació física dels presoners que quan conta un flirteig alçurat de temptacions eròtiques, o quan ens guia per l’interior convuls d’un personatge desesperat, o quan expressa la tristor per un amor perdut per sempre.

L’estret camí cap al nord profund també és un festí per als lectors apassionats de la II Guerra Mundial. Un dels aspectes històrics més interessants és el paral·lelisme que Flanagan, el pare del qual va ser un dels presoners del Ferrocarril de la Mort, estableix entre japonesos i nazis. Si els nazis escoltaven J.S. Bach i llegien Friedrich Hölderlin a Auschwitz, i si quan van ser jutjats en la postguerra s’excusaren dient que només complien les ordres de Hitler, els oficials japonesos reciten haikus dels poetes Kobayashi Issa i Matsuo Bashō mentre esclavitzen i assassinen, i en acabar la guerra també s’espolsen la responsabilitat dient que no podien “negar-se a complir la voluntat de l’emperador”. No és casual que la novel·la s’obri amb una cita esgarrifosa de Paul Celan: “Mare, ells escriuen poemes”.

stats