Deia José María Valverde que D'Ors deia (redundància volguda) que quan es comença a menjar l'arrel de la tòfona, ja estem menjant tòfona. I afegia que el mateix passava amb la filosofia. Una cosa semblant podríem aplicar-la a Josep Janés Olivé (1913-1959). Parlar d'ell gairebé equival a parlar de l'edició, i no tan sols catalana, ans també espanyola i, per què no, europea. Com correspon a l'editor en llengua castellana de Churchill (premi Nobel de literatura!), entre altres glòries internacionals als seus catàlegs. ¿Seria Barcelona la capital de l'edició ibèrica sense ell? Segurament, no.
Dit tot plegat, i en l'any del seu centenari, A dos tintas ens apropa més la història de l'edició, fins i tot la de l'editor, que no la de la seva poesia. L'homenot, podríem dir -com Pla-, hi és relativament poc. I no és que el personatge -com sabia molt bé un dels seus col·laboradors, Antonio Rabinad- no fornís amb la seva persona polièdrica material per a les més distintes creacions literàries. Sense ell, les edicions catalanes dels anys 30 haurien estat molt distintes. A Janés no el va deturar ni l'estossinada, ni la guerra incivil. De la mateixa manera, sense ell, les edicions en castellà de la postguerra espanyola, contemporània de la guerra mundial, haurien estat també molt distintes, per no dir inexistents. Per tot plegat, aquesta obra creiem que és i serà de referència. Una altra cosa és preguntar-nos si els lectors corrents la llegiran com s'ha de llegir un llibre: de la primera pàgina a la darrera. Ho dubtem.
Plana per tota aquesta obra una ambició trapilloesca (Las armas y las letras ) que dissortadament no aconsegueix els brillants resultats que va aconseguir l'escriptor madrileny. I és una llàstima, perquè si hi ha una cosa desconeguda més enllà de l'Ebre i dels Pirineus és la situació, abans i després de la guerra, dels intel·lectuals i artistes catalans. (A Las armas , hi ha, per exemple, una confusió entre l'Obiols, pseudònim de Joan Prat, company de Mercè Rodoreda, i el pintor Josep Obiols!) No hi ha errors detectables en una primera lectura en l'obra A dos tintas . L'autor s'ha mogut per biblioteques i arxius amb gran eficàcia. No tant amb els testimonis encara vius.
Dividida l'obra en quatre parts, obviant el relat cronològic, hi plana -i és de justícia- l'ombra de la primera estudiosa que es va encarar amb l'editor i poeta, Jacqueline Hutley ( Josep Janés: el combat per la cultura ). Una obra que Hurtley ha prosseguit en estudis posteriors, que arriben fins a un dels amics de Janés, Walter Starkie. Hi plana, també, una adjectivació que no acabem de comprendre. Dubtosament es fa un favor a Janés dient que és clau dins de la poesia catalana del segle XX. Pel que fa a la disposició dels apartats, passem de 1936-1939 a 1913-1936 per arribar a una certa estabilitat cronològica a partir de la tercera part, 1939-1946 i, la quarta i darrera part, 1946-1959, amb un epíleg d'agrair.
En aquest epíleg, la relació d'editorials i col·leccions que va crear Janés, que va morir prematurament i d'accident el 1959 -amb 46 anys-, deixa sense alè. Ara com ara, si recordem que Carles Riba va morir al quiròfan aquell mateix any, conclourem que el 1959 va ser un any en què la cultura catalana va viure perillosament. I esmentem Riba perquè ell mateix explicava a qui el volia escoltar (i Gabriel Ferrater l'escoltava) que, retornat de l'exili l'any 1943, havia vist ben clar que algunes de les traduccions que li havia encarregat Janés (a la llengua castellana, naturalment) l'editor mai no les publicaria. És a dir, que Riba havia pogut subsistir, en part, gràcies a ell, com ho havia pogut fer a Montpeller, també gràcies a una traducció que li havia enviat Janés. Unes històries que diuen molt, i a favor, de Janés. Una altra cosa és preguntar-nos com és que en aquella Catalunya dels 50, amb un parc mòbil escàs, ell era propietari de cinc automòbils! També tenia casa amb jardí a Barcelona.
Tot amb tot, amb defectes narratius i qualitats investigadores, estem davant d'una obra important. Per més que modifiquem el títol i diguem: "Josep Janés, editor i poeta". A tall de llicència, si no poètica, sí de lectors corrents.
