En el moment culminant del seu discurs d’investidura, Carles Puigdemont va dir: “Els puc garantir que m’hi deixaré la pell. I a la gent que m’acompanya en aquest trajecte els exigiré que s’hi deixin la pell. I gràcies a això ens en sortirem”. Ho van destacar tots els mitjans, que no hi van percebre res d’estrany.

Els mitjans i la gran majoria de catalans van entendre, sense cap problema, que el flamant president els prometia esforçar-se al màxim per culminar el procés, i exigia als seus el mateix esforç. Però en realitat va dir que hi deixaria la vida i que exigiria la mateixa actitud suïcida als altres. En català, deixar-hi la pell ( deixar-s’hi la pell no existeix) vol dir morir-hi i mai ha volgut dir, com sí que vol dir dejarse la piel (en algo), esforçar-se al màxim.

En un català no interferit, Puigdemont hauria d’haver dit, per exemple, “hi posaré el coll”, “faré mans i mànigues”, “faré l’impossible”, “ho donaré tot”, “m’hi trencaré les banyes”... Fins i tot “m’hi mataré”, perquè matar-s’hi té el sentit estès d’esforç màxim. Però dient “m’hi deixaré la pell” és com si hagués dit “hi deixaré els ossos” o, salvant diferències de registre, “faré l’ànec”, “me n’aniré al canyet”.

La interferència pot ser molt subtil. El dring identitari d’un pronom hi disfressa el calc de gir genuí; i el diccionari castellà-català de l’Optimot ens acaba de confondre: “dejarse la piel (en una empresa) deixar-hi la pell ”. I és que, encara que dejarse la piel també pot voler dir dar la piel, morir, s’utilitza molt més en el sentit d’ esforzarse al máximo, un sentit que no té ni pot tenir deixar-hi la pell.

I no estic criticant el català de Puigdemont, més correcte i genuí que el de molts polítics. Ben al contrari, el que vull evidenciar és que fins i tot el seu català, en el punt més èpic d’un discurs històric al Parlament, pot incórrer en un castellanisme sense que aparentment ningú se n’adoni. L’actual deriva cap al catanyol és tan forta que, lingüísticament parlant, hi deixarem la pell si no hi posem el coll.