17/10/2015

Eduqueu les criatures... amb Erasme de Rotterdam

2 min
Eduqueu  les criatures... amb Erasme de Rotterdam

Fa cinc segles, just abans del seu famós i satíric Elogi de la follia, el gran humanista Erasme de Rotterdam (1466-1536), durant el seu viaggio in Italia, va començar a escriure De pueris instituendis, ara traduït per primer cop al català per Laura Cabré com Eduqueu els infants ben aviat en les lletres (Adesiara), prologat per Gregorio Luri. Erasme ho tenia clar: l’ensenyament ha de començar a una tendra edat, amb la parla, l’escriptura i la lectura; s’ha de bandejar tota violència física i s’ha de basar en el joc. L’amor i respecte del mestre per l’alumne, i viceversa, és el principal secret de l’èxit: “La benevolença recíproca”, en diu ell, que ens recorda que precisament per això es parla de l’estudi de les belles lletres com de les “humanitats”.

Ja està. Així de senzill. Ho podríem deixar aquí... Dubto que en els cinc-cents anys transcorreguts des d’aleshores, malgrat tantes teories -i unes quantes tonteries-, s’hagi avançat gaire en la qüestió. Això és el que passa amb els clàssics, que ja han dit tot l’essencial. Fins i tot ja parla de les intel·ligències múltiples. Potser Howard Gardner el va llegir? I de la ment plàstica dels infants. Probablement Maria Montessori coneixia aquest Erasme.

“El súmmum del súmmum de la felicitat humana consisteix en un bon ensenyament i una educació convenient”, diu l’autor, que ens recorda que “l’home no és home en néixer, se’n fa”. I rebla: “Què hi ha de més perniciós per a l’home? L’estupidesa”.

A part d’un esmolat sentit comú, que en la seva època devia ser revolucionari i que avui encara ens sobta per la seva claredat i intuïció, Erasme tenyeix l’obra d’una coloració moralista: “És una tasca ben feixuga, ho reconec, la d’educar els fills amb rectitud, però ningú no neix per mirar-se el melic i viure a la regalada. Has volgut ser pare; doncs cal que siguis un bon pare”. I tot seguit, un punt d’optimisme: “Així com, generalment [la mainada] agafa mals vicis abans d’entendre què és un vici, igualment, quasi amb la mateixa facilitat, podria agafar virtuts”. Perquè, atenció: “El coneixement, per molt que comporti uns avantatges infinits, si no es posa al servei de la virtut, fa més mal que bé”.

En qualsevol cas, Erasme no dubta sobre el potencial immens d’un bon ensenyament. Ens ho diu del dret i del revés: “Si un elefant, ben ensinistrat, pot fer de funàmbul, un ós pot dansar i un ase pot fer de bufó, ¿què no ha de poder aprendre l’home?” “Aprèn més coses qui té desig d’aprendre”, afegeix parafrasejant Isòcrates. I sense fer-ho explícit, tot el llibre reforça la idea que ensenya més qui té més desig d’ensenyar, no de castigar, d’imposar el seu saber, de demostrar la pròpia erudició, de recrear-se en la ignorància dels alumnes o simplement de guanyar-se la vida, cosa d’altra banda perfectament respectable.

stats