A poc a poc, en un lent i dramàtic degoteig, els últims supervivents de l’Holocaust, els que ja tenien, al lager, ús de raó però, pels motius que fóra, encara no havien tingut ocasió de fer públic el seu testimoni explícit, van cisellant per a la posteritat el seu relat.

Es tracta, en la majoria dels casos, d’històries que ens fa l’efecte que ja s’han contat massa vegades; tanmateix, en cada ocasió que algú hi torna s’afegeixen, a un argument universal, matisos nous, detalls inèdits, dolors privatius i intransferibles. Marceline Loridan-Ivens -Marceline Rozenberg, de fadrina- té 14 anys quan és deportada, amb el seu pare, a Auschwitz-Birkenau. Som a l’any 1944. Són dos dels 76.500 jueus francesos que la despietada i insensible col·laboració gal·la transportarà a les granges humanes del Reich, allà on la condició humana mutarà en dimensions insòlitament brutals. El pare es queda a Auschwitz (el nom amb què els alemanys coneixen la població polonesa d’Oswiecin, a cinquanta quilòmetres a l’oest de Cracòvia). La filla és conduïda fins a Birkenau, el subcamp situat a poca distància de l’anterior. Birkenau és l’autèntica fàbrica de cadàvers del complex (un milió llarg hi van desaparèixer als sinistres crematoris, dinamitats per les SS abans de l’alliberament soviètic). Però els papers s’inverteixen: el pare no sobreviurà, la filla sí.

Sobreviure, salconduit moral

Froim Rozenberg Szlhama, el pare de Marceline, arribarà a eixir d’Auschwitz, però desapareixerà en el caos posterior. Ella, al seu torn, farà cap a Bergen-Belsen i d’allí a Ragutin, una fàbrica d’avions prop de Leipzig. Això li salva la vida. Setanta anys després, I tu no vas tornar és la carta commovedora que la filla escriu al progenitor absent. Una relació especial els unia (no com amb la mare, que és més freda i distant), i el lligam s’ha mantingut intacte més enllà de la mort.

Ara que ja no ens impressiona res, immersos en la narcosi sempiterna de les pampallugues audiovisuals i cibernètiques, potser alguns lectors escollits sabran trobar en aquest opuscle (escrit amb la col·laboració de Judith Perrignon i eficaçment traduït per Lluís-Anton Baulenas) algunes constants del bon estil francès i detalls inoblidables com ara la sensació -per a una adolescent- de ser observada, nua, pel doctor Mengele: “Els cossos al nostre voltant eren premonitoris i ens hi vèiem, ens acostaven al que nosaltres estàvem a punt de convertir-nos”.

La promiscuïtat desfiguradora del camp era la pitjor turpitud. Sobreviure, llavors, era rebre per sempre més el salconduit moral del testimoni.