BarcelonaL'escriptor hongarès László Krasznahorkai, autor de novel·les com Tango satànic –disponible en català a Edicions del Cràter, traduïda per Carles Dachs– acaba de ser proclamat guanyador del premi Nobel de literatura 2025 per la seva "apassionant i visionària obra, que enmig del terror apocalíptic, reafirma el poder de l'art". Krasznahorkai, que ha estat lloat per l'Acadèmia Sueca aquest dijous com un dels hereus "de l'absurd burlesc que va de Franz Kafka a Thomas Bernhard", és un dels caps de cartell del festival Kosmopolis i té previst visitar Barcelona el 24 d'octubre, on conversarà al CCCB amb Miquel de Palol.

Nascut a Gyula, un petit poble del sud-est d'Hongria, el 1954, Krasznahorkai va debutar com a escriptor a mitjans de la dècada dels 80 amb Tango satànic, després d'una temporada dedicant-se a una de les seves grans passions, la música, de llicenciar-se en dret i de moure's per diversos llocs del país, fent feines d'una gran diversitat, entre les quals hi havia la de "vigilant nocturn de vaques", tal com va recordar en una entrevista amb l'ARA feta fa tot just un any a Marràqueix amb motiu de la concessió del premi Formentor. "Si em donen el Nobel, faré servir el premi Formentor d'escut", va afirmar llavors, amb el sentit de l'humor murri que el caracteritza.

El món, un lloc sense esperança

Tango satànic va ser "el primer èxit internacional" de l'escriptor, ha dit Mats Malm, secretari de l'Acadèmia Sueca. A finals de la dècada dels 80, Susan Sontag va descriure Krasznahorkai com "el mestre contemporani de l'apocalipsi". "La història de Tango satànic sovint s’ha catalogat de distopia, però no perquè se situï en un futur ni en una realitat llunyana, sinó perquè envia el lector a un petit poble hongarès que viu en una mena de llimbs, mentre espera un personatge que ha de ser un salvador i que, quan arriba, els manipula perquè es traslladin al poble del costat –diu Mariona Bosch, d'Edicions del Cràter, que la primavera passada va publicar la novel·la en català de Krasznahorkai, la primera que es pot llegir en la nostra llengua–. El món que pinta és un lloc sense esperança, on la gent acaba confiant en algú que els enreda i els pren els pocs diners que havien aconseguit acumular". El llibre va aixecar polseguera al règim comunista hongarès, i va fer que l'autor no pogués sortir del país fins al 1987. Mentrestant, va continuar treballant en la que seria la seva segona novel·la, Melancolía de la resistencia (1989, en castellà a Acantilado, traduïda per Adan Kovacsics), i també en el seu primer guió cinematogràfic.

"Només em vaig dedicar al cinema a causa de Béla Tarr –va recordar a Marràqueix l'any passat–. En general, el món del cinema no m'agrada gaire. Tot va començar el Dilluns de Pasqua del 1985. Mentre encara dormia la mona, algú va picar a la porta de casa violentament. Qui pot ser?, em vaig demanar. A fora hi havia un paio amb jaqueta de cuir i pantalons estrets, com si fos en David Bowie. Em va dir que acabava de llegir Tango satànic, que en aquells moments estava prohibida, i que li havia encantat. Potser li hauria d’haver tancat la porta als morros, però no ho vaig fer, i ell em va convidar a veure les seves pel·lícules, que eren genials. Vam treballar junts durant gairebé 25 anys, fins a El cavall de Torí (2012), amb la qual es va retirar". Entre els guions de Krasznahorkai per a Tarr destaquen també els que va escriure per a les pel·lícules Les harmonies de Werckmeister (2000) i L'home de Londres (2007), la primera inspirada en Melancolía de la resistencia, i la segona basada lliurement en una novel·la de Georges Simenon.

Si Tango satànic està motivada pel retorn de dos personatges inquietants a un poble en decadència, Melancolía de la resistencia (1989) parteix de l'arribada d'un circ fantasmagòric a un llogaret dels Carpats que té com una de les seves principals atraccions l'exhibició del cos d'una balena morta. "La pugna entre l'ordre i el desordre és un dels principals temes de l'obra de Krasznahorkai. Un altre és el contacte amb Orient, present en títols com Y Seiobo descendió a la Tierra [2008; en castellà a Acantilado], en què defensa el valor de l'art en un món on predomina la ceguesa i la banalitat –ha explicat Mats Malm des de l'Acadèmia Sueca–. En tots els seus llibres, l'escriptor les mostra a través de frases inacabables que, així i tot, es llegeixen amb fluïdesa i que estan sovint carregades de bellesa lírica". "Encara que Krasznahorkai hagi afirmat que escriure sigui, per a ell, una cosa tan enigmàtica com 'ballar a l'infern', als lectors, la seva misteriosa dansa ens sembla màgica una altra vegada", reconeixia Sandra Ollo des d'Acantilado, editorial que ha publicat vuit dels títols de l'autor hongarès des de fa més de dues dècades.

Un autor de sintaxi enrevessada

"Les frases de Krasznahorkai són d'una gran complexitat que té a veure, en part, amb l'estructura de la llengua hongaresa: per traduir el que a casa n'hi dèiem el Tràngol satànic m'hi vaig estar mig any més del que teníem previst amb Cràter –recorda Carles Dachs, que va començar a llegir el premi Nobel de literatura durant l'estada que va fer a Budapest com a lector de català per a la Universitat Eötvös Loránd entre el 2017 i el 2021–. Quan vius a Hongria t'adones que el món distòpic i apocalíptic que des de fora sempre es remarca és, en realitat, un reflex del que passa al país".

Si el final del règim soviètic va marcar les primeres novel·les de l'escriptor, les polítiques conservadores i il·liberals de Viktor Orbán –president des del 2010– són el teló de fons dels seus títols més recents, com ara El barón Wenckheim vuelve a casa (2016; en castellà a Acantilado) i Herscht 07769 (2021). "En tots dos llibres hi apareixen un grup de joves neonazis violents –feia memòria fa un any des de Marràqueix–. Herscht 07769 està estructurada en una sola frase de 400 pàgines, està ambientat en un petit poble de Turíngia, la regió alemanya en què l'extrema dreta acaba de guanyar les eleccions. Vaig escriure'l ja fa uns anys, però part dels esdeveniments que hi explico han acabat sent profètics". L'autor assegurava també, en relació a la foscor dels seus llibres: "Jo no soc un canari dins una mina que vulgui alertar ningú de l’apocalipsi. El meu cant diu: «És massa tard per salvar-nos, és massa tard...». En relació amb l’Hongria actual podria dir el mateix. Gràcies a Déu, el que encara persisteix és la llengua hongaresa. Si tinc una pàtria, és la meva llengua".

L'anunci del Nobel ha coincidit amb la imminent publicació d'un nou llibre de Krasznahorkai al seu país. "Ens hi vam interessar aquest estiu, i és una novel·la de títol llarg i complicat que més o menys podríem traduir com La seguretat de la nació hongaresa: caçant papallones –avança Mariona Bosch–. Des de Cràter voldríem seguir publicant l'autor. Les novetats i també llibres emblemàtics com ara Melancolia de la resistència i La guerra i la guerra. Tot dependrà de si podem assumir el preu que ens demanin".