PERE ANTONI PONS

El vitalisme savi de Robert Louis Stevenson

Ressenya d''En defensa dels ociosos', de Robert Louis Stevenson

El vitalisme savi de Robert Louis Stevenson Zoom

Hi ha escriptors que t’encomanen una energia vital formidable: t’eixamplen la curiositat pel món, treuen la pols a tots els racons de la teva llibertat íntima i t’indueixen a abraçar sense reserves un gojós esperit aventurer. Robert Louis Stevenson (Edimburg, Escòcia, 1850 - Vailima, Upolu, Samoa, 1894) és el paradigma d’aquesta mena d’escriptors. I no tan sols quan es tracta de les seves meravelloses novel·les.

En defensa dels ociosos, ben traduït per Xavier Zambrano i pulcrament editat per Viena Edicions, recull cinc articles que l’autor de L’illa del tresor va publicar en diferents revistes entre el 1874 i el 1878. Són, per tant, obra menor i de joventut. Tanmateix, la prosa atlètica, espontània i neta amb què estan escrits ja és poderosament stevensoniana, igual que ho és la intel·ligència entremaliada i sagaç que l’autor hi desplega.

Reflectir la personalitat

Els cinc textos del volum no tenen res en comú, més enllà de mostrar diferents aspectes -actituds, idees, interessos, temperament- de la personalitat de l’autor. És una personalitat caracteritzada per un vitalisme ple de força i d’innocència. A l’article que dóna títol al conjunt, Stevenson ataca la tirania de l’utilitarisme, fa una apologia dels coneixements no pragmàtics i de la importància de cultivar “l’art de viure”, i finalment recomana no desatendre “el deure de ser feliços”. Al memorable Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, una lectura obligada per als creadors incipients, recorda com de rar i valuós és tenir una vocació, i avisa que aquesta i no cap altra és la qüestió clau. “Si algú estima el conreu d’un ofici, sense cap consideració de fama o fortuna, és que els déus l’han cridat”.

El tercer article, Sobre l’enamorament, és el més juvenil de tots, però està escrit amb una gràcia entre sentimental i desenfadada que el fa de molt bon llegir. Del titulat Vellesa rondinaire i joventut, se’n pot dir que és una petita joia massissa com el sentit comú i brillant com l’entusiasme. Sobre l’encant dels llocs desagradables, que tanca el llibre, és un enfilall d’impressions i reflexions. Potser és el que té menys entitat literària, però igualment s’hi nota el geni senzill i inexhaurible d’un dels escriptors més fabulosos del segle XIX.