Una dona normal que fins ara havia tingut una vida normal

A part d’haver escrit una trentena de llibres infantils, la nord-americana Amy Krouse Rosenthal és autora de quatre llibres d’autoficció humorística -els tinc tots quatre llegits i subratllats- en què es riu del món i, sobretot, d’ella mateixa. “Visc poc el present perquè estic enfeinada fabricant records”, escrivia a The book of eleven (1998). L’any següent publicava un llibret sobre la seva experiència com a mare de tres fills que tenia un títol tan etern com divertit: La mateixa frase descriu el meu matrimoni i els meus pits: abans dels fills, eren una parella ben bufona. El 2001 reincidia amb un segon volum sobre la maternitat i els seus efectes secundaris. I el 2005 va publicar Encyclopedia of an ordinary life, que va encapçalar els rànquings de vendes. Ara fa un any va treure un nou compendi d’observacions en primera persona, titulat Textbook Amy Krouse Rosenthal.

A la celebrada Enciclopèdia d’una vida ordinària, l’Amy es presentava així: “De nena no vaig patir abusos, ni em van abandonar ni em van segrestar. Els meus pares no eren alcohòlics, ni tan sols estaven divorciats o morts. No vivíem en la misèria ni en un país exòtic. No soc drogoaddicta ni addicta al sexe ni estic en rehabilitació de res. No he sobreviscut en contra de tots els pronòstics. Aquesta és la meva història”.

“És fàcil enamorar-se del meu marit, jo vaig trigar un dia”

Per desgràcia, Amy Krouse Rosenthal ha deixat de tenir una existència normal i corrent. El setembre del 2015 li van diagnosticar un càncer d’ovari que ja es troba en fase terminal. Entre dosi i dosi de morfina, ha escrit un article a The New York Times que s’ha reproduït fins a l’infinit, titulat Potser voldràs casar-te amb el meu marit. L’escriptora hi anuncia amb la seva gràcia habitual que es morirà aviat, i exposa les virtuts de qui ha estat el seu home durant 26 anys, amb l’esperança -diu- de trobar algú que ocupi el lloc que ella deixarà vacant. “És fàcil enamorar-se’n, jo vaig trigar un dia -confessa-. No he entrat mai a Tinder, Bumble, eHarmony ni res així, però crearé un perfil d’en Jason aquí, fet a partir de l’experiència de conviure-hi 9.490 dies. Fa 1,78 metres, pesa 72 quilos, té els ulls de color avellana i els cabells grisencs”.

L’article d’Amy Krouse Rosenthal -que sí, recorda el guió de la pel·lícula Mi vida sin mí d’Isabel Coixet, que a la vegada estava inspirat en el relat Pretending the bed is a raft, de Nanci Kincaid- s’ha venut com una història tendra i commovedora. No ha faltat tampoc qui ha criticat l’articulista per voler deixar lligat el futur d’en Jason, com si ell no fos capaç d’espavilar-se solet. “Potser el que inconscientment desitja és mantenir cert control sobre el seu marit fins i tot més enllà de la mort”, va escriure Quim Monzó a La Vanguardia, per concloure: “Més que no pas commovedora, la història em sembla tètrica”.

El risc de treure partit narratiu de les coses que et passen

El problema de treure les coses de context és exactament aquest: que en perdem el context. Tot i que es pot deduir pel to amb què està escrit, l’article de The New York Times s’ha viralitzat sense tenir en compte que Amy Krouse Rosenthal sempre aborda la realitat en clau d’humor. No és un text que calgui prendre’s al peu de la lletra, sinó un intent de rebaixar el drama amb uns grams de comèdia i optimisme.

Rosenthal ha fet el que sap fer: treure partit narratiu d’allò que li passa. Com quan explica que cada cop que porta el cotxe a rentar, l’encarregat del servei de neteja alça les mans i exclama desesperat que el vehicle està molt i molt brut. “Ho sento -escriu ella-, no sabia que havia de portar-lo net”.