Reportatge
Barcelona

Monstres literaris del present

A l’assaig ‘El reverso de la cultura’, Damià Alou analitza les figures arquetípiques que han proliferat a la novel·la de finals del segle XX. Entre elles hi ha l’assassí, l’apocalíptic, l’idiota emocional, el bufó i el gelós. Tots comparteixen una manca d’empatia social que els impedeix portar vides satisfactòries

Monstres literaris  Del present 45 anys d’ediciones cátedra Zoom

A principis del segle XX, el poeta i ocultista britànic Aleister Crowley va proclamar que l’espècie humana havia entrat en una nova etapa -l’anomenada Era d’Horus- que tenia tres característiques principals: era salvatge, espontània i egocèntrica. Bona part dels personatges que el traductor, professor i escriptor Damià Alou (Palma, 1959) analitza al seu nou llibre, El reverso de la cultura, tenen un ego considerable i es troben en un entorn imprevisible, advers i, sovint, violent. Són criatures de ficció com el delirant yuppie Patrick Bateman, protagonista d’ American Psycho, l’apocalíptic i nihilista Tyler Durden, heroi d’ El club de la lluita, de Chuck Palahniuk, i els germanastres desencantats i escèptics que Michel Houellebecq presenta a Les partícules elementals.

Les tres novel·les tenen en comú que van aparèixer durant els anys 90 del segle XX, igual que bona part de les referències que Alou analitza en contraposició amb la producció cultural -també desencantada- de finals del segle XIX, des de L’educació sentimental de Gustave Flaubert fins a A repèl i Allá lejos, de J.K. Huysmans, i L’idiota, de Fiódor Dostoievski. “La figura recurrent d’aquests dos finals de segle és el sociòpata, que és algú que té una incapacitat total per sentir empatia pels altres -explica-. De sociòpates n’hi ha hagut sempre, el problema s’agreuja quan els mecanismes socials en què estem ficats estimulen aquesta tendència”. L’indicador que va disparar la sociopatia durant els últims anys del segle XX va ser “l’individualisme sense responsabilitat”. Alou cita el poder creixent de les corporacions i la impossibilitat d’aplicar mecanismes legals que en controlin les males pràctiques.

L’encant de l’assassí

“Hannibal Lecter representa l’exquisidesa, una ment privilegiada, gairebé amb poders sobrenaturals, i una interioritat infinita on es pot refugiar quan les condicions externes són desfavorables”, resumeix l’autor sobre el personatge més conegut de Thomas Harris, que va aparèixer per primera vegada a El dragón rojo (1981), es va convertir en un dels antagonistes de Clarice Starling a El silenci dels anyells (1988) -que Jonathan Demme va adaptar al cinema- i es va convertir en protagonista absolut en el tercer i quart lliurament de la saga, Hannibal (1999) i El origen del mal (2006). “Lecter és un heroi decadentista -comenta Alou-. Els seus valors morals no coincideixen amb els socials. Mata aquells que creu que són pitjors que ell, i fa creure als lectors que és un justicier”.

El personatge de Harris arriba a mastegar la carn de les seves víctimes. Patrick Bateman, l’insensible narrador d’ American Psycho (1991), de Bret Easton Ellis, es va distanciant progressivament de la realitat a causa d’un malestar perpetu, que en el seu cas es produeix perquè ho té absolutament tot: molts diners, una feina immillorable, un pis al mateix bloc on viu Tom Cruise i un físic impecable. “Norman Mailer explicava en un article sobre la novel·la que era incapaç d’identificar-se amb cap dels seus personatges, però que, al mateix temps, hi estava totalment enganxat -diu Alou-. Encara que Bateman cregui que té molt de poder, no és ningú: simplement xucla totes les característiques d’una època i es comporta mimèticament”. És per això que se sent fascinat pels manuals sobre com triomfar de Donald Trump o el motiu pel qual deixa anar llargues disquisicions “de periodista musical” sobre “grups miserables” com Huey Lewis and the News i els Genesis de Phil Collins. “L’única manera que Bateman té d’enfrontar-se als altres és imaginar que els liquida a tots”, afegeix Alou.

Insatisfacció perpètua

El gelós doctor Fridolin, creat per Arthur Schnitzler a Història somiada (1926), va tenir una segona vida quan Stanley Kubrick va adaptar la novel·la al cinema. “Eyes wide shut [1998] mostra l’única relació d’igual a igual de tots els llibres i pel·lícules que analitzo a El reverso de la cultura -diu Alou-. El matrimoni ha aconseguit mantenir una vida en equilibri fins que ella li explica aquella vegada que va desitjar tant un mariner desconegut que ho hauria deixat tot per anar-se’n amb ell. A partir d’aquí el marit vagareja per Nova York amb la intenció de ser infidel a la seva dona”. El que hauria de ser un “rampell sexual” és confós amb “la voluntat de transcendència”: “En comptes de limitar-se a tenir relacions sexuals necessita salvar la noia, com si fos un heroi”.

El turista accidental, una de les novel·les més conegudes d’Anne Tyler, va ser publicada el 1988 i plantejava la ruptura d’un matrimoni després de la mort del seu únic fill. “El protagonista era un mort en vida perquè mai no s’havia permès sentir res -recorda Alou-. Decideix canviar i renéixer, a diferència d’un altre idiota emocional com Frank Bascombe, protagonista d’ El cronista d’esports [1986], de Richard Ford”. En aquesta mateixa categoria, Alou també analitza El llenguatge perdut de les grues (1987), de David Leavitt. “Han de passar més de 300 pàgines perquè Owen s’atreveixi a confessar a la seva dona que és homosexual, i no passa durant un diàleg comprensiu, amable ni afectuós -explica-. És el moment d’assumir la seva solitud, perquè la dona sabia que era gai i havia tingut diversos amants”.

Apocalíptics i bufons

El club de la lluita (1996), de Chuck Palahniuk, Watchmen (1986-1987), d’Alan Moore, Dave Gibbons i John Higgins, i El cavaller fosc (2008), de Christopher Nolan, són tres dels apocalipsis artístics recents que han cridat l’atenció de Damià Alou: “La tradició arrenca de la Bíblia. Des de llavors hi ha una fascinació per explicar la fi del món. Una bona manera de canviar la realitat és destruir-la”. L’arquetip més pervers present a El reverso de la cultura és el del bufó, exemplificat a partir dels personatges de Thomas Bernhard i Michel Houellebecq, però també a través de la sitcom Seinfeld (1989-1998). “El bufó es dedica a destruir el món des de dins -diu-. Un bon exemple d’això és Mestres antics, de Bernhard [1985]. L’autor austríac aniquila la literatura, la música, el teatre i l’art vienès escrivint novel·les i obres de teatre. En un primer moment havia pensat titular el llibre No future, fent al·lusió a la relació entre el punk i l’esperit de final de segle. Però no va prosperar”. Alou estudia un conjunt de novel·les “gens minoritàries” que estan a mig camí “entre l’alta cultura i la cultura popular”. Durant les últimes dècades s’ha viscut un doble moviment: “Els lectors s’han cansat de la idea elitista que els diguin què han de pensar i creure, i l’alta cultura s’ha fortificat i s’ha reduït molt, ha quedat en mans de creients massa fanatitzats”.

45 anys d'Ediciones Cátedra

Creada el 1973 a Madrid -i vinculada al grup Anaya des dels inicis-, Cátedra disposa d’un dels catàlegs de clàssics universals i en llengua castellana més importants de l’Estat. “La primera col·lecció que vam tirar endavant va ser Letras Hispánicas, de la qual hem publicat més de 700 títols -diu Josune García, actual directora editorial del segell: hi està vinculada des del 1983-. En aquells moments a Espanya no hi havia cap col·lecció destinada als estudiants de literatura i de filologia. Era arriscat, però ens en vam sortir”.

A punt de celebrar el 45è aniversari del seu naixement, Cátedra creix a un ritme de publicació que oscil·la entre les 70 i les 75 novetats a l’any, repartides en una trentena de col·leccions. “El fons ha sigut i és molt important per a nosaltres -reconeix García-. Cada any reimprimim uns 250 títols del catàleg”. Així i tot, els tiratges de les reimpressions han baixat durant els últims anys. “Els estudis d’humanitats han sigut els grans perdedors de l’educació, i a secundària l’orientació de les lectures obligatòries també ha anat canviant -continua-. El nostre rumb editorial es manté intacte pel que fa al rigor acadèmic. Els lectors d’un llibre de Càtedra han de poder trobar textos fidedignes pel que fa a la fixació, i aquests han d’estar acompanyats d’estudis a fons”. A més de Letras Hispánicas -que aquesta tardor publicarà una edició comentada de Soldados de Salamina, de Javier Cercas-, l’editorial compta amb altres col·leccions emblemàtiques, com ara Letras Universales -on s’hi pot trobar des de Juli Cèsar fins a Dickens, Brontë, Calvino i Modiano-, la col·lecció d’assaig Crítica y Estudios Literarios, una d’obres completes, Bibliotheca Aurea, i una de lingüística.