SOMIATRUITES

John Dundas Cochrane , l'escocès que va anar caminant a Kamtxatka

Fill d’un estafador i nebot d’un heroi, Dundas Cochrane va anar caminant de França a l’extrem orient de Rússia, sobrevivint a robatoris, llops i nevades

Dundas Cochrane al gravat que il·lustrava el seu llibre de memòries. Zoom

Els Cochrane. Quina gent, els Cochrane! Durant el segle XIX, aquesta família no deixava de ser notícia. John Dundas Cochrane, per exemple, sabia que el seu cosí Thomas havia servit a la marina peruana lluitant contra els espanyols, a la brasilera i a la grega. Que el seu tiet Alexander era un heroi de guerra britànic i que el seu pare era un dels grans estafadors de l’època: el 1814 va fer córrer pel Regne Unit que Napoleó havia mort per alterar així els preus de la borsa de Londres i fer-se d’or.

John Dundas Cochrane, fill bastard de l’estafador, amb 10 anys ja s’havia enrolat a la marina, com gairebé tots els Cochrane. Sempre hi hauria alguna guerra per fer fortuna, però ell va arribar tard. Les guerres napoleòniques van acabar i a la marina li sobraven mariners, així que el van deixar a terra. Ell creia que podria fer carrera, però es trobava sense vaixell i sense port. Tenia, això sí, imaginació. Així que va començar a fer propostes estranyes als seus superiors, com navegar el Nil o el riu Níger per buscar les seves fonts. Però com que no tenia bons padrins, ja que el seu pare era qui era, li van dir que no. Cansat, el 1820 va demanar dos anys d’excedència per iniciar la seva gran aventura. No queda clar per quina raó va decidir que aniria a peu des de Dieppe, una localitat de Normandia, fins a la península russa de Kamtxatka. Més de 13.000 quilòmetres... Una bogeria. Cochrane va arribar fins a Moscou sense problemes, però amb la neu la cosa es va complicar. A més, el van atracar: li van robar els documents, cartes de presentació i els diners. I el van deixar lligat a un arbre, despullat. Els lladres russos eren durs, però un escocès també. Va ser rescatat encara viu i les autoritats russes van oferir-li diners i cartes de presentació noves. La ruta el va portar després per Kazan, Perm i Tobolsk. En arribar a Sibèria, un governador rus li va advertir que no el deixava avançar, ja que estava segur que no sobreviuria per una zona salvatge, poc explorada i amb mal temps. Cochrane no es va rendir i al final van pactar que faria aquest tram de viatge amb uns cosacs fent-li de guies.

Ja sense guia, va estar a punt de ser detingut quan va entrar a l’Imperi Xinès sense saber-ho, va sobreviure a dies caminant amb temperatures inferiors als 30 graus sota zero, va ser perseguit per un llop, va creuar rius nedant, gairebé es queda cec a la neu i va ser agredit per una anciana membre d’una comunitat de raskólniki, els vells creients cristians ortodoxos que vivien en zones aïllades odiant la modernitat. Finalment, va arribar a la península de Kolimà, on cap europeu que no fos rus havia arribat abans. Aquí, en una zona on un segle més tard s’aixecarien gulags, Cochrane va creuar el cercle polar àrtic a peu, coneixent els indígenes locals que encara professaven el xamanisme.

Finalment, el juny del 1821 va arribar a Okhotsk, després d’haver creuat zones per on cap europeu havia transitat abans. Portava un any i mig caminant. A Okhotsk es va embarcar en un vaixell per arribar a la península de Kamtxatka. Va desembarcar a Petropavlovsk i va comunicar a les autoritats les seves intencions: explorar aquesta península volcànica, pujar cap al nord i aprofitar les gelades per creuar l’estret de Bering i entrar a Alaska. La seva idea era baixar pel continent nord-americà i poder fer la volta al món, tornant a casa en vaixell. Però el viatge va acabar aquí, ja que es va enamorar de Ksenia Ivanovna Loginova, filla del comandant local de Petropavlovsk, l’almirall Piotr Rikord.

El 1823, ja casat amb la Ksenia, va tornar a Londres, on va explicar la seva aventura, va escriure un llibre i va convertir-se en un heroi. Amb raó. El 1825 va anunciar que iniciaria un segon viatge a peu, en aquesta ocasió pel continent americà. La seva dona el va acompanyar. Però va morir a Valencia, Colòmbia, després de patir una forta febrada tropical.