El jardí del confort

Crítica de 'Filtracions', d'Àlex Susanna. Proa 96 pàg. / 15 €

El jardí del confort Zoom

Àlex Susanna ha bastit, amb els anys, una obra extensa que mira d’oferir el que la citació inicial de la poeta afroamericana Lucille Clifton assevera: la poesia no és només una qüestió de llenguatge, sinó que forma part d’això que en diem vida. La poesia depassaria l’àmbit que li fa de suport, el llenguatge, per esdevenir i acabar sent una qüestió de vida. Fou Pere Rovira qui va dir, ja fa uns anys, precisament, que la vida és la vida, i la literatura, literatura. No és que el poema parli de la vida, de la vida viscuda; és que el poema ha de constituir un nucli d’experiència per si mateix, i això no implica en cap cas sacralitzar el llenguatge poètic. Fins i tot quan és discursiva, la poesia mai no hauria de discursejar. Ben apresa la lliçó dels crepuscolari italians.

Susanna és com el malabarista que maneja els seus atuells, juga en aquella fina frontera que separa allò sublim d’allò banal. Mestre en l’art de no apartar-se del terreny de l’anècdota, el tema del seu recull són els anys viscuts “sense excusa” (com els havia batejat el poeta i editor Carlos Barral). La flaire espessa d’aquell confort perdut d’un beatus ille, la nostàlgia d’un món perfecte que en realitat mai no ha existit, deixen pas a una resignació moral, volgudament greu, d’intenció oberta i execució transparent. La mixtura d’aquests elements impregna cadascun dels poemes del llibre. Tot movent-se amb comoditat amb aquella primera veu d’Eliot, el poeta no vacil·la a mirar-se al mirall a través d’una chopped-up prose audeniana.

Susanna, que ha llegit T.S. Eliot (la traducció catalana més recent dels Four quartets està signada amb el seu nom), prova, potser, d’articular un homenatge encobert a Gil de Biedma en el poema “Retrat del poeta com a artista”. Al poema “Pares” recorda la figura del seu progenitor, ja gran, i de sobte el record de la imatge del pare se superposa a la del fill, el poeta que vetlla i fa guàrdia en un jardí confortable. No és difícil, llavors, pensar en aquell poema de Robert Lowell en què el reflex dels vidres de les botigues li retornen les faccions del seu pare, unes faccions que són les seves. “Repassar poemes d’algú / que vam llegir fa temps: / com embocar carrers / d’una ciutat mig oblidada, // [...] i, quan menys ho esperem, / tot de cop retrobar-nos”. Cada poema és una filtració. Allò que n’hem dit vida es deixa veure en cada escletxa. “D’on vénen, però, aquestes filtracions / tan insistents com passatgeres?” El poeta ho confessa obertament: no és possible d’escatir-ho.