Avui us vull parlar d’un llibre que no he llegit. I no l’he llegit abans d’escriure aquest article perquè el més important de l’article no és si el llibre és bo o dolent, sinó el que ha passat amb aquest llibre, que tampoc no és cap novetat, perquè fa anys que el drama es perpetua.

Us vull parlar d’un llibre d’una autora que conec de passada. Ho dic perquè la vostra ment paranoide no vegi amiguisme on no n’hi ha.

Us vull parlar d’un llibre del qual vaig sentir a parlar per casualitat, igual que ara vosaltres n’esteu sentint a parlar també per casualitat, que és, diria, l’única manera possible de sentir a parlar d’aquest llibre. Deia Kundera que, com més casualitats porten a un fet, més transcendent és aquest fet.

Us vull parlar d’un llibre que ha guanyat un premi, i no pas un premi qualsevol, un premi dotat amb 25.000 euros, la qual cosa el situa (si no m’he descomptat) en el sisè o setè lloc dels premis més ben dotats de la narrativa en català. En aquest sentit, és curiós que ni tan sols l’esmenti la pàgina de la Viquipèdia dedicada als premis literaris catalans, en què sí que figuren premis de dotació força inferior. Potser això ja és un senyal del que passa amb aquests premis que temps enllà (quins temps, senyores, quins temps!) incloïen el premi de narrativa més ben dotat de la literatura catalana del moment (70.000 euros).

I, si no he llegit aquest llibre, ¿per què dimonis us en vull parlar? Us en vull parlar perquè s’ha comès un assassinat. Un assassinat insinuat a les bases del premi i perpetrat amb tota la legalitat. L’article 14 de la convocatòria estipula que "el Consell [de Mallorca] editarà les obres guanyadores i en farà promoció, a través de l'editorial a qui s'hagi adjudicat aquest encàrrec per concurs públic" i que "el nom de les editorials adjudicatàries es farà públic abans del 15 d’octubre de 2023", de manera que els que s’hi presenten accepten jugar a la ruleta russa: si guanyen, els publicaran el llibre, però no saben qui els el publicarà. Com si això fos una cosa secundària o no tingués cap importància. Quan és absolutament tot el contrari.

Un llibre no es ven ni es llegeix perquè sigui bo. Es ven i es llegeix perquè és al lloc adient en el moment adient i en parlen les persones adients. És a dir, perquè té una bona distribució i perquè hi ha un departament de premsa i comunicació que s’ha encarregat que aquell títol i aquell autor aparegui aquí i allà, i t’agafin ganes de llegir-lo. I sí, si un llibre no fa diana en el que el seu públic natural valora, res de tot això no funcionarà. Però a l’inrevés rarament passarà: és a dir, si un llibre no té una bona distribució, si no s’ha editat amb amor (a la primera pàgina hi ha un diàleg mal puntuat; si bé, com que no l’he llegit, no sé si és una excepció), si no hi ha ningú de comunicació que s’encarregui de moure’l, rarament arrencarà, perquè serà difícil de trobar (si ja costa convèncer un lector de llegir el teu llibre, no cal posar-li difícil per trobar-lo) i perquè per començar el lector potencial del llibre ni tan sols n’haurà sentit a parlar (si no és per casualitat, esclar).

El llibre del qual us vull parlar és Deixa’m anar, de Marta Grau, que al desembre va guanyar el premi Mallorca de narrativa 2023 i que fa poc s’ha publicat a l’editorial Galés. L’editorial què? Exacte, vet aquí el problema. Galés. Jo tampoc la conec, així que faig un cop d’ull a la seva web, en què expliquen que "Galés Edicions té en catàleg quatre col·leccions, [sic: així sense els dos punts] narrativa, poesia, assaig i teatre", i jo afegeixo: amb una mitjana de sis llibres en total publicats a cada col·lecció, la majoria dels quals premis Mallorca. És a dir, el premi l’ha publicat una editorial que coneixen a casa seva. Enhorabona. Després de gastar-vos 25.000 euros, en paraules del jurat, en "una obra molt ben travada, amb una veu convincent i una estructura narrativa sòlida", heu decidit matar el llibre i enterrar-lo. Publicant el llibre així no tindrà cap mena de recorregut. I és una llàstima: tants diners per a no res. Els autors que s’hi presenten, però, ja s’ho poden imaginar si fan un cop d’ull a com han anat els últims anys, així que s’hi presenten sabent que potser guanyaran 25.000 euros a canvi de matar el llibre (enmig de la precarietat del sector literari, aquesta disjuntiva no sempre és fàcil de dilucidar).

Premis ben dotats: i tant que sí. Però després no deixem la feina a mitges o tot plegat no haurà servit de res. El Consell de Mallorca té dues opcions. U, escollir una editorial una miiica més potent i professional per assegurar que el llibre tingui vida. Dos, alliberar la publicació i no incloure la cessió de drets a les bases (més encara si les bases no estableixen qui publicarà el premi, amb la qual cosa, alimenten falses esperances). És a dir, deixeu anar les obres i els autors que premieu si no els podeu acompanyar com mereixen. Una cosa és segura: Marta Grau va triar profèticament el títol de la seva novel·la guanyadora. Deixa’m anar.