DAMIÀ ALOU

La música de Poe ja té lletra en català

Ressenya de 'Poesia completa', d'Edgar Allan Poe, publicada per Quaderns Crema

La música de Poe 
 Ja té lletra en català / UNIVERSAL Zoom

A Matemática tiniebla, un volum aparegut el 2011 a Galaxia Gutenberg i ressenyat en aquest mateix diari, Antoni Marí presentava un recull de textos de poètica signats per Edgar Allan Poe, Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé, Paul Valéry i T.S. Eliot en què es dibuixava una genealogia de l’invent que, amb els anys, la potència poètica de Baudelaire i el talent propagandístic d’Eliot, acabaria sent la “poesia moderna”. Perquè Eliot era massa intel·ligent per ignorar que sense el tall de destral de Baudelaire, sense la seva transvaloració de tots els valors en el camp poètic, no hauria nascut la modernitat que aquest va engendrar i va alletar amb una meticulositat gairebé cartesiana. I tampoc podia ignorar que darrere Baudelaire hi havia i hi haurà sempre un poeta que l’incomodava, un poeta que havia qualificat d’“irresponsable” per triar més les paraules pel so que pel significat: Edgar Allan Poe, exemple d’escriptor de vocació maleïda, desgraciat en amors fins que als 25 anys es va casar amb el seu gran amor, la cosina Virginia, que tenia tretze anys aleshores i que va morir tràgicament tretze anys després; que va sobreviure a còpia de feines mal pagades en diaris i revistes; immers en frenètics períodes d’addicció al joc, les drogues i l’alcohol -sobretot-; sense amics ni protectors fins a arribar a una mort envoltada de misteri en un hospital de Baltimore.

Baudelaire havia quedat fascinat per la vida i l’obra de Poe. El veia com la víctima d’un destí fatal, algú que havia portat la paraula “malastruc” gravada al front, com si “l’Àngel cec de l’expiació” l’hagués assotat amb violència, algú que havia caminat cap a la mort i cap a la glòria en un sacrifici permanent. I havia qualificat la seva poesia de “profunda i reverberant com un somni, misteriosa i perfecta com el cristall”. I el que sens dubte havia trobat era també una “música”, una melodia que endormiscava i encaixava perfectament amb els mons onírics, malaltissos i tenebrosos que creava. Hi trobem el món del somni (“El que veiem o ens sembla insomni / no és sinó un somni dins d’un somni”), la desconfiança cap a la ciència (“¿Per què el cor del poeta t’és anyell / realitat fosca amb ales de voltor”?) i algun poema que prefigura clarament el simbolisme, com El llac o La dorment. Però per a mi el Poe més pur és el de les cançons: Eldorado, Annabel Lee, Les campanes, Ulalume. Una balada o les tonalitats més sinistres d’ El corb o Lenora. I potser haurem de coincidir amb Juan Ramón Jiménez quan el qualifica de ser “un romàntic intemporal dels més universals”.

El pròleg de Txema Martínez és molt encertat pel que fa a extensió i contingut: en poques pàgines ens retrata el personatge i caracteritza molt bé la seva poesia (la definició d’estàtica i contemplativa crec que li escau molt bé). La traducció està molt treballada, però després de qualificar Poe de “poeta intraduïble”, hi ha una cosa que em sorprèn: que no tradueixi el més fàcil de la poesia, el silenci; és a dir, la disposició visual del poema, que es manifesta en els diferents sagnats de les línies, que Txema Martínez uniformitza innecessàriament, fent-nos perdre la impressió visual, menys en algun cas, com a Lenora i El corb, en què sí que la respecta, o en algun altre, com a Eulàlia. Una cançó, en què transforma el dibuix del poema d’una manera que trobo incomprensible. (I entre parèntesi em preguntaria si en casos com el de Poe i el d’Emily Dickinson no hauríem de deixar el guió anglosaxó com a signe de puntuació, especialment en poemes com El corb, Ulalume o Sol, un poema, aquest, que potser prefigura la poeta d’Amherst).