Entrevista
PATRÍCIA GABANCHO
Enrique Badosa

“Poeta t’ho han de dir els altres”

Poeta

“Poeta t’ho han de dir els altres” / CÈLIA ATSET Zoom

Enrique Badosa confessa “una sensació constant de sorpresa”: els anys no li han esmussat la mirada. No és un poeta popular, però és un escriptor constant. Ha indagat en les diverses realitats -individual i col·lectiva- a través dels versos, fins que l’edat ha dit prou.

Aquesta setmana li retran homenatge a la Universitat de Barcelona, però fa dos anys que no escriu.

Potser perquè la musa ja no té res de nou a dir-me o perquè ja no la puc sentir. He fet una vintena de llibres de poesia. Bé, de presumpta poesia, perquè no m’he dit mai poeta. Això t’ho han de dir els altres, i m’ho han dit, però no sé si m’ho acabo de creure. Els homenatges els ha organitzat Margarida Trias, que col·labora amb mi. He fet dos llibres gràcies a ella. És una dona intel·ligent i amiga, que domina coses tan allunyades com la física i la literatura. Això m’admira. Jo soc de lletres i prou.

Pertany a la generació que va establir el realisme social com a dogma. No s’hi va adscriure mai. Tampoc, més endavant, a la poesia de l’experiència, que va seduir les generacions joves. Tirador solitari, destil·la el que ha viscut sense explicar mai els fets.

No he seguit mai cap escola, ni política ni estètica. Això em va comportar ser un solitari, però no va ser una decisió presa: era el meu tarannà. Pel que fa a les experiències, he de dir que un cavaller no en parla mai. De vegades m’han demanat que faci unes memòries, però la meva biografia és als llibres. Tot està dit en el poema. L’anècdota importa poc; el que compta és la categoria que en puguis construir.

¿És això el que fa que la poesia sigui una font de coneixement?

És un mitjà de coneixement de la realitat, intel·lectual i espiritual. També de la realitat que m’envolta. Quan tenia 40 anys, i encara hi havia censura, treballava al Ciero. Va ser llavors que em va sortir la vena satírica, però allò no es podia publicar; no em fiava gens de la llei Fraga. Potser era un símptoma de maduresa. El periodisme em servia per esbravar-me. Feia una secció que es deia Imagen del tiempo. Els articles, i un bon feix de llibres, algun de valuós, són ara a Valladolid, a la Fundación Jorge Guillén. Aquí no ho han volgut, no volen res.

Un dels elements constituents de la seva poesia és la soledat. És com un interlocutor més. Les relacions s’expliquen a través d’un tu misteriós, un rastre subtil.

Sí, és un personatge de la meva vida. No està renyit amb la companyia desitjada, sigui amorosa o d’amistat, a la qual reto culte. No m’he sentit mai sol, he sigut un solitari per elecció. Tinc poemes eròtics, també. Delicats.

Un altre dels temes que aborda és Grècia, del paisatge a la civilització. Tracta els mites com si fossin amics de taverna. La llum, el paisatge i el vi configuren uns versos vitals, de força instintiva sobre un pòsit de sòlida cultura.

La dimensió vitalista també la vivia a Espanya. He sigut molt esportista, però Grècia és una altra cosa. En els poemes hi poso Melina Merkuri o Maria Farantouri perquè eren icones del meu temps, de la cultura i de l’esperit dels grecs contemporanis. De Grècia me’n vaig enamorar amb una col·lecció de cromos de Nestlé. Em va fascinar. Després hi he estat molt, més de vint vegades. I és cert, els clàssics són els meus amics, per això he pogut traduir Horaci. No m’agrada parlar de felicitat, em sembla una bestiesa, però a Grècia hi trobo entusiasme, que en grec vol dir estar posseït per un déu. Evocar-ne la llum em fa posar la pell de gallina.

Ha traduït Foix i Espriu, dos poetes molt diferents.

Els vaig tractar tots dos bastant a fons, eren personatges de pes, amb realitats líriques distintes però interessants. Vaig fer un llibre contra els mals traductors, Sine tradere. Alguna vegada he atacat amb ironia el gremi dels lletraferits. Traduir no és fàcil ni difícil. Cal un cert talent, però tot i així no vol dir que tradueixis bé. En aquest llibre que dic hi ha un reguitzell de poemes que m’han marcat, en català, francès, anglès, alemany o italià; els he anat coneixent i han acabat configurant un jo poètic. Per això m’he sentit capaç de traduir-los al castellà.

També ha fet d’editor, al segell Plaza & Janés.

Sí, durant 20 anys, que professionalment van ser els millors de la meva vida. Sempre van confiar en mi, em deixaven fer i desfer, sobretot la magnífica persona i novel·lista que era el gran Mario Lacruz. Ja érem amics abans. Lacruz va ser molt important en la meva vida. Sine tradere l’he publicat a l’editorial Funambulista, que dirigeix Max Lacruz, el seu fill. A Plaza hi portava dues col·leccions de poesia, a més de novel·la i assaig.

Què li diu la paraula transcendència?

Soc religiós, i molt pecador. Tinc un sentit innat del que és sacre, des de jovenet. Em defineixo com a catòlic, apostòlic i romà, i soc practicant en la mesura que puc.

I la mort?

Com a tothom, no em fa cap gràcia. Com a poeta m’ha donat moltes pàgines, però no és cap alegria. En tot cas, espero que Nostre Senyor m’ajudi.