Edicions del Periscopi insisteix en la meravellosa gosadia de voler fer arribar als lectors catalans, traduïdes a la nostra llengua, les obres de David Foster Wallace (1962-2008), un dels autors més originals i influents de les últimes dècades. Després de L’escombra del sistema, la primera novel·la de Foster Wallace, que en català ja va per la tercera edició, i de L’aigua és això, el mític discurs inaugural que l’escriptor nord-americà va oferir el 2005 als estudiants del Kenyon College, Periscopi proposa ara una Antologia de contes.

L’edició no podria ser més atractiva. Vicenç Pagès Jordà ha fet la selecció dels disset relats que formen el volum, trets dels tres reculls que DFW va publicar, i força representatius del seu ric ventall de tons, tècniques i temes. Pagès també n’ha escrit el pròleg, breu però instructiu. A més, Ferran Ràfols Gesa s’ha encarregat de la traducció: excel·lent.

Qui no conegui DFW té en aquest llibre una porta d’entrada idònia per accedir a una literatura d’una inventiva compositiva, una força verbal i una envergadura intel·lectual formidables. Per als que ja el coneguin i l’admirin, rellegir-lo els servirà per refrescar les raons de la seva admiració i per adonar-se que potser no l’havien llegit tan a fons, ni el coneixien tan bé com es pensaven.

Una lucidesa gairebé truculenta

En una entrevista anterior a La broma infinita, la novel·la que li va donar fama i prestigi i de la qual enguany se celebra (amb tots els honors, almenys als Estats Units) el vintè aniversari de la publicació, DFW va dir que “la ficció tracta sobre el que significa ser un refotut ésser humà”. L’escriptor va insistir-hi sovint, en aquesta voluntat gairebé programàtica d’escriure comprensivament sobre la dimensió moral i emocional dels personatges, és a dir, de les persones. Fins i tot va carregar contra els perills de la ironia, tan usada pels creadors postmoderns com una protecció davant les temptacions de l’excés de seriositat i del sentimentalisme. El punt àlgid de la seva reivindicació de l’empatia va arribar amb el ja esmentat discurs del Kenyon College, una apologia de la consciència, la gratitud i l’amabilitat. Tanmateix, aquesta ànsia per ser empàtic no li era del tot natural, a DFW, que va patir de depressió tota la vida -es va suïcidar- i que carregava amb aquella mena d’intel·ligència desmesurada que empeny a analitzar-ho tot amb una lucidesa amoral, gairebé truculenta.

L’aliança violenta i fructífera entre la seva portentosa intel·ligència analítica i la seva desesperada necessitat d’empatia donen la clau per llegir aquesta antologia. Molts dels contes estan poblats per personatges íntimament trinxats o víctimes d’un trastorn, com els de La persona deprimida o Del suïcidi entès com un regal. Fins i tot n’hi ha que poden ser, en rapidíssima successió, còmics i tràgics, repugnants i dignes de llàstima. És el cas del narrador de La nena dels cabells estranys i també de diversos protagonistes trets del llibre Entrevistes breus amb homes repulsius (1999). Significativament, DFW tracta els seus personatges emfatitzant-ne la vulnerabilitat i també les manies més grotesques.

Aquesta capacitat per ser consolador i despietat, per descriure la vulgaritat d’una forma sobrenaturalment singular, i de fer-ho amb un estil desprès però intens, i amb un to entre filosòfic, mèdic i poètic, és un dels trets marca de la casa d’un escriptor que era alhora esprínter i corredor de fons. El més fascinant, tanmateix, és que davant els textos de DFW el lector té la sensació d’assistir a l’espectacle d’un cervell que, sobre la marxa i empès per una força que únicament ha de retre comptes amb ella mateixa, revitalitza el llenguatge i construeix pensament.