Núria Juanico
Barcelona

Màrius Serra a la recerca del temps perdut

L’escriptor publica ‘D’on trec el temps’, en què reflexiona sobre la gestió personal de les hores

Màrius Serra ha passat tota la seva jornada laboral a l’aparador de la Metal·listeria Bolívar / XAVIER BERTRAL Zoom

El retard d’un taxista pot tenir conseqüències insospitades, com ara l’experiència de passar un dia sencer dins d’un aparador. El maig passat, mentre esperava un taxi durant tres quarts d’hora, en comptes de perdre la paciència Màrius Serra va decidir aprofitar l’estona per començar a escriure un llibre que parlés, precisament, del temps. L’escriptor volia donar resposta a una pregunta que el persegueix de manera incessant: ¿d’on treu el temps per fer tot el que fa? “Alguns m’ho pregunten amb interès, d’altres amb un cert to de retret”, admet Serra des de l’altra banda de la vitrina on la Metal·listeria Bolibar de la rambla de Catalunya exposa poms de porta, xarneres, manetes daurades i tres rellotges. Aquest dilluns Serra va traslladar-hi el seu despatx per ensenyar als passavolants en què consisteix la seva jornada laboral i, alhora, “posar la literatura catalana a l’aparador” donant a conèixer D’on trec el temps (Empúries), el llibre que ha sorgit d’aquella espera provocada per un taxista impuntual.

Gràcies a les múltiples tasques professionals, Serra s’ha convertit en un malabarista de minuts. Com a tal, ahir ja havia previst que la seva estada a la vitrina li impediria elaborar els mots encreuats i l’article de La Vanguardia per a avui. “Els he portat ja fets per si de cas”, reconeix l’escriptor, que no escatima ni un moment per descansar. Durant el matí, ha combinat dues connexions radiofòniques amb entrevistes de periodistes i les visites d’amics i coneguts, que treuen el cap a la botiga per veure’l assegut darrere el vidre. L’expert en jocs de taula Oriol Comas i l’escriptor Vicenç Pagès Jordà no s’han volgut perdre l’espectacle. El primer ha marxat de la metal·listeria amb una foto des de dins de l’aparador, i el segon ho ha fet amb la promesa de tornar-hi a la tarda per compartir un te al nou despatx temporal. D’altres que també passaven pel carrer, més tímids o amb més pressa, s’han aturat uns instants per observar-lo des de la distància i li han fet fotografies que han penjat a les xarxes socials.

De fet, el llibre no s’hauria gestat sense l’impacte de l’era digital. “El temps ja no és lineal al món virtual. Ara tot passa en simultani”, afirma l’escriptor, que a l’obra parla del temps com una magnitud geogràfica, analitza la concepció subjectiva del pas de les hores i conclou que, amb l’aparició dels telèfons mòbils intel·ligents, hi ha un abans i un després dels temps d’espera. Estructurat en 24 capítols (un per a cada hora del dia) que es divideixen en tres parts, D’on trec el temps combina reportatges periodístics, consells pràctics i textos literaris que es poden llegir sense seguir un ordre cronològic. Serra defineix el llibre com a “singular i transgenèric” i assegura que “no és un missatge monolític sobre com aprofitar el temps”. En aquesta línia, la seva obcecació per la gent que no és puntual es contraposa en l’obra amb casos de persones que han salvat la vida per arribar tard. “Tota reflexió admet la dissidència”, subratlla l’escriptor.

Les recomanacions sobre com gestionar bé el temps i espreme’l al màxim no exclouen un cant a la procrastinació. “Practicant-la he trobat coses que no buscava”, explica Serra. Ahir, per exemple, va intercanviar converses i impressions amb els que badaven davant l’aparador a canvi de sacrificar, parcialment, la seva jornada laboral.