Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Xavier Vidal: "Les llistes de més venuts adulteren el mercat"

Des del Poblenou i en poc més de dos anys, la Nollegiu s’ha convertit en una de les llibreries barcelonines de referència. Hiperactiva i exigent, a finals de mes es trasllada a un nou local –força més gran– del barri

Xavier Vidal, al nou local de la No Llegiu / MANOLO GARCÍA Zoom

Xavier Vidal assegura, amb veu inquieta, que és en “l’interregne on neixen coses”. Des dels 20 anys deia als seus amics que quan li arribés l’hora de jubilar-se obriria una llibreria. Gràcies a la crisi dels 40 va avançar la decisió, i el dia 27 d’octubre del 2013 inaugurava la Nollegiu al número 20 del carrer Amistat. El llibreter rep l'ARA el dia de la vigília de Reis, a primera hora del matí, on l’acompanya Maria Notó. A finals de mes, tots dos es traslladaran a l’edifici Juanita, que fins fa tres anys era una 'boutique' de moda. L’establiment conservarà l’aspecte vintage i deixarà de vendre peces de roba per oferir llibres i una atapeïda programació cultural.

Des de fa una mica més de dos anys et presentem com a llibreter, però tu has estat periodista.

Vaig treballar a la ràdio durant uns quants anys [a Onda Rambla i a la Cadena SER]. Després vaig treballar amb Ernest Maragall [quan era conseller d’Educació del PSC] i vaig arribar a tenir una agència de comunicació. Em guanyava més o menys bé la vida, però va arribar un moment que tot se’m començava a fer molt previsible. La feina se’m va anar convertint en rutinària: m’avorria. En aquest país tenim més caps de personal que directors de recursos humans, no explotem bé la nostra creativitat.

Necessitaves un canvi?

Des de sempre m’ha agradat molt llegir llibres i compartir les lectures. Vaig decidir que em matriculava al postgrau de l’Escola de Llibreria, i a mesura que vaig anar avançant vaig començar a fer el pla de negoci del meu propi projecte. Primer només era un treball de curs!

Si haguessis fet el màster de creació literària hauries escrit una novel·la.

D’alguna manera també estava fent ficció, amb aquell pla de negoci. Hi ha novel·listes que, com jo, han hagut de fer un document Excel del seu projecte, cosa que acostuma a ser un mal senyal... [riu]. Al meu Excel hi havia la columna de despeses i la de guanys, i els números no em sortien de cap de les maneres. En Jeroni Boixareu, de la Llibreria Hispanoamericana, em va donar un cop de mà important per equilibrar el projecte. Amb el que em sortia em vaig adonar que demanava una gran inversió.

I llavors?

El meu germà, la cunyada i un amic es van decidir a invertir-hi. Em van dir: serem socis capitalistes, però tu hauràs de fer-ho tot.

Vas obrir la llibreria a finals del 2013 amb un nom peculiar, Nollegiu.

És un nom adolescent, una variació de la rècula de prohibicions clàssiques: no fumeu, no begueu... Com més repeteixes a la gent que no faci una cosa, més ganes tenen de trencar les normes.

Com t’ho vas fer, per sortir-te'n?

Sempre he cregut en les col·laboracions i en la interdisciplinarietat. Una llibreria no és un espai purament i exclusivament per vendre llibres. La gent que va al teatre, al cinema o a un espectacle de dansa també llegeix, i es tracta de connectar els públics, programant activitats que els interessin, que passin a la llibreria o que hi tinguin relació. A la Nollegiu s’hi ha fet música, dansa i claqué, hem fet cicles sobre sèries de televisió, hem organitzat sopars... i també hem muntat sortides a la SaSala Beckett amb descomptes. Hi ha una part de la meva feina anterior que m’ha estat molt útil a la llibreria, i és la comunicació en xarxa: la gent vol empatia cultural, se sent bé si se li parla de llibres.

Digue’m un aspecte positiu d’haver obert la llibreria.

De vegades, quan en parlo, em diuen que sembla que visqui al món d’’Alícia al país de les meravelles’, i no van desencaminats. En Salvi de la Pleiade sempre deia: “Jo he canviat ingressos per felicitat”. A mi m’ha passat el mateix. Abans em guanyava molt bé la vida, però ara me la guanyo millor des del punt de vista personal.

Segur que també hi ha hagut moments difícils.

Ui, n’hi ha hagut molts. El moment en què vaig haver de pagar les primeres factures de les compres va ser complicat: vaig pensar que no me’n sortiria. La gestió és beckettiana, i vas aprenent-ne a base d’hòsties. El contrapès a tot això seria l’aparició d’àngels de la guarda.

"La gent vol empatia cultural, se sent bé si se li parla de llibres"

Àngels de la guarda?

La llibreria no existiria si el meu germà, la cunyada i un amic no m’haguessin fet creure que era possible. El setembre del 2015 vaig tenir un altre moment important: un matrimoni va entrar a la Nollegiu i em van dir que estaven disposats a invertir-hi. Vam fer una ampliació de capital. La importància d’aquests àngels de la guarda és que aposten per la llibreria sense que hagi de donar un rendiment a curt termini. En un dels 'Llibràlegs' –diria que en el de Marc Rosich–, un dels personatges deia que som un país que s’omple la boca de cultura, sempre que sigui gratis i estigui subvencionada per l’Estat o pel govern de la Generalitat.

L’última iniciativa per part de Nollegiu ha estat la campanya de micromecenatge per remodelar el nou local on us traslladeu.

Demanàvem 6.000 euros, i en la meitat del temps que teníem per aconseguir-los ja els vam superar: ja ens acostem als 7.000! Una campanya de micromecenatge no només serveix per recaptar diners, sinó per saber si la gent està o no pel teu projecte. No és sorprenent, que algú aposti per un projecte cultural com el nostre? Si no fos pels que ens han ajudat, no tindríem sortida.

Què me'n dius de les subvencions?

No podem deixar la cultura només en mans de les institucions públiques ni de les grans empreses, que només patrocinen els grans projectes, tot i que caldria recordar que festivals enormes com el Sónar van començar sent petits. La gent ha de saber quina cultura vol. Seria interessant que tots aquells que fan una inversió en cultura –llibres, cinema, música, dansa...– al final de l’any poguessin desgravar una part d’aquella despesa. Ara estem acostumats que el govern de la Generalitat i el de l’Estat decideixin en què es gasten els impostos que paguem. Les subvencions són un camí possible, però no l’únic: s’haurien d’engegar iniciatives de més proximitat.

Com ara quines?

Voldria que una part més important dels pressupostos es dediqués a difusió i a projectes concrets, a crear públics. No podem continuar fent plans de foment de la lectura que es basin a omplir la ciutat de cartells que diguin: “Llegir ens fa més lliures”. De debò que això ajuda a crear més públic lector? Són preguntes que em faig... i no necessàriament en tinc la resposta. Estem vivint una crisi molt gran i no he vist cap canvi profund en la gestió cultural. Hi ha un llibre de Hans Magnus Enzensberger, 'Brussel·les, el monstre gentil' (Arcàdia, 2012) en què demana que la Unió Europea inverteixi una quantitat molt baixa en cultura perquè, d’aquesta manera, no tindran dret a decidir pràcticament res. A mi em sembla que on s’ha d’invertir és en la creació de públic. Tenim companyies de dansa espectaculars, però ningú no les va a veure, ni tan sols saben que existeixen, i se n’han d’anar a fora. L’absència de públic no l’hem de carregar a l’educació... els mestres i els professors no en tenen cap culpa, i sempre que es parla d’aquestes qüestions acaben rebent.

Quina relació té la Nollegiu amb el nou Ajuntament de Barcelona? Volen engegar una línia de subvencions a llibreries.

Ens hem reunit una vegada perquè com a mínim han detectat que hi ha llibreries que es dediquen a fer promoció cultural. Hi ha una segona reunió pendent per decidir quines propostes fan. El tema no és tant de subvencions com de criteris i de creació de públics.

El model de llibreria de Nollegiu interessa a l'Ajuntament?

Els models de llibreria no els fa l'Ajuntament. Una llibreria és un negoci privat que pot ser considerat d'interès públic o no. És en l'interregne on neixen coses. Esperem, però, que no ens acabem trobant monstres, com temia Gramsci.

"No podem deixar la cultura només en mans de les institucions públiques ni de les grans empreses, que només patrocinen els grans projectes"

Des del principi, a la Nollegiu les presentacions de llibres han estat singulars.

El pitjor que pots fer és portar un autor, el seu editor i un amic. L'autor dirà que li ha costat molt d'esforç fer el llibre. L'editor, que és una aposta important, encara que al cap d'uns dies repetirà el mateix del proper títol del catàleg. I l'amic, si és sincer, dirà que encara no ha tingut temps de llegir tot el llibre, però que segur que està molt bé. En aquesta mena de presentacions, la interrelació amb el públic és nul·la. Com a molt, s'acosten uns quants lectors al final de l'acte perquè l'autor els signi el llibre... En una llibreria, els actes culturals han de ser una festa i han de ser de pensament. Un dels punts que reivindico més és l'oralitat, que s'ha perdut: és necessari que tornem a aprendre a escoltar.

Per això els recitals de poesia són tan importants?

La poesia és l'eix central de la llibreria. A la Nollegiu tenim narrativa i assaig, però la presència de la poesia és fonamental, i hem fet molta feina per acostar-la als lectors. Ha passat moltes vegades que quan acabem un acte de poesia, algú que no n'és lector habitual em demana consell.

Què és el primer que recomanes?

Depèn molt de la persona. Si és algú adolescent, una bona porta d'entrada és Charles Bukowski. Potser el següent pas serà Wyslawa Szymborska. Amb sort el lector s'anirà interessant per altres coses, i potser arribi fins als simbolistes i Mallarmé. Els itineraris són molt importants de cara a ampliar els gustos. En música passa el mateix. El meu gust és molt eclèctic. M'agrada molt, per exemple, el 'heavy', però dins el gènere he seguit el meu propi camí: hi vaig arribar a través dels Europe i Bon Jovi, llavors vaig passar als AC/DC, i d'allà als Iron Maiden. Finalment vaig arribar a Slayer. Si dónes l'últim disc de Slayer a algú que no hagi escoltat mai 'heavy' no entendrà res, però si passa per una evolució gradual serà una altra cosa.

A la Nollegiu també heu organitzat cicles d'aproximació a la poesia, com els que condueix en Jaume C. Pons Alorda.

En aquest país en necessitem 2.000 com ell i com en Josep Pedrals! En Jaume no és un xouman: és capaç d'encomanar una gran passió per la literatura des del coneixement i el rigor. Al cicle d'aproximació a la poesia que ell fa s'hi han apuntat 45 persones. I hi van pagant: aquest és un altre punt important. En Jaume ha treballat molt dur per arribar a poder fer aquest curs: ha llegit, ha pensat i ha escrit molt. És lògic que la seva feina tingui una compensació econòmica.

"Fruit de la crisi, en l'àmbit de la cultura ens convé un discurs més positiu. La pregunta que ens hauríem de fer és quines llibreries tanquen, no quantes"

Darrerament, hi ha hagut grans commemoracions dedicades a poetes, com l'Any Espriu o l'Any Vinyoli. Què en penses?

Ens vam gastar una quantitat de diners impressionant en l'Any Espriu. Si compares la xifra amb la de l'Any Vinyoli, en criteris de difusió pública no hauria d'haver estat al revés? A Espriu, que em sembla un dels grans poetes del segle XX, el coneix tothom; a Vinyoli, que també és un autor importantíssim, no. Amb els pocs diners que va tenir Jordi Llavina com a comissari de l'Any Vinyoli ho va fer molt bé.

Ara comencem l'Any Llull. De moment, sense pressupost.

S'ha de tirar endavant com sigui. “Antes pedir perdón que pedir permiso”: si no hi ha Any Llull ara, quant de temps haurem d'esperar? Fins als 1.000 anys del naixement?

Tornem a les dificultats de tenir una llibreria ara. És tan complicat?

Fruit de la crisi, en l'àmbit de la cultura ens convé un discurs més positiu. La pregunta que ens hauríem de fer és quines llibreries tanquen, no quantes. Si simplement es diu que en “tanquen dues cada dia”, és alarmant, però cal mirar cas per cas: entre els establiments que pleguen hi ha moltes llibreries-papereria de gent que es jubila. Si ens centrem en Barcelona, el balanç de llibreries és positiu: ha obert la Calders, Casa Usher, La Memòria o nosaltres. A això hi hem d'afegir llibreters que porten una mica més de temps, com la Gemma Barrufet, que per obrir A peu de pàgina va deixar la feina quan encara no es parlava de crisi, sinó de procés de “desacceleració”. Ha fet una feinada espectacular. I si anem fins a les Franqueses del Vallès trobem un altre cas amb molt de mèrit, la Fe Fernández, de l'Espolsada.

Si passegem per la Nollegiu trobem que molts dels llibres recomanats no són novetats estrictes. Te'n desvincules?

No em desvinculo de la novetat, sinó del 'bestseller'. Els llibres que recomano segueixen els meus gustos, que no són més bons ni més dolents que els d'un altre. Ara bé, per on no passo és pel 'bestseller'. És un contrasentit. El 'bestseller' no pot ser un gènere: no s'arriba a la llibreria sent un dels llibres més venuts, en tot cas el llibre es pot acabar convertint en un dels més venuts. Llavors hi ha la qüestió de les llistes. Cada vegada que en veig alguna me'n ric, perquè no tenen gens a veure amb el que venem. Les llistes de més venuts adulteren el mercat: tal com es fan ara no són fiables, perquè extrapolen les dades de diversos punts de venda.

Caldria basar-nos en un índex com el Nielsen?

Sí. Nielsen compta els llibres venuts, i els llibres són 'comptables'. Hi ha gent a qui no li interessa que els més venuts es basin en índexs 'comptables'.

Recomana'ns algun llibre.

Hi ha una reedició meravellosa d'Erasme de Rotterdam, 'Eduqueu els infants en les lletres ben aviat'. L'ha publicat Adesiara, en edició bilingüe llatí-català, amb una traducció magnífica de la Laura Cabré. I també 'Els desposseïts', de Szilard Bórbély, una de les novel·les que m'ha commogut més en els últims mesos.

Diries que des que vas obrir la Nollegiu t'has fet un lector més estricte?

Probablement sí, perquè tinc menys temps i l'absència de temps t'obliga a discriminar més.

Parla'm del nou local.

El lloc d'on venim té 65 metres quadrats. La Juanita, que era una 'boutique' fundada el 1920 i remodelada a finals dels 70, té tres pisos i una terrassa i és més del triple de gran. Al pis de baix tindrem llibres, una barra i dues o tres taules. Ara mateix estic buscant algú que estigui interessat a ser bodega resident durant sis mesos a la nova Nollegiu. El segon pis serà espai de lectura, amb molta presència de poesia, i també serà sala d'actes: tinc moltes ganes que en Jordi Corominas hi faci un cinefòrum de cinema italià. També vull fer-hi exposicions de fotos o quadres. Al tercer pis hi haurà les oficines de la Fundació Catalunya Europa. Estan molt interessats en assaig i cultura i organitzen una gran quantitat de seminaris, activitats i formacions.