Pasolini: el poeta i el compromís

Pasolini: el poeta i el compromís Zoom

“La droga, el fàstic, la ràbia, / el suïcidi / són, amb la religió, l’única esperança que queda: / contestació i pura acció / en les quals es mesura l’enorme tort del món”. La poesia de Pier Paolo Pasolini continua sacsejant el lector quatre dècades després de l’enigma encara no resolt de la seva mort. A Poeta de les Cendres, que Pere Gimferrer situa al pròleg de l’edició de Poncianes com a text “insòlit, situat en els marges de l’obra”, retrobem la veu autobiogràfica, solemne i àgil de l’autor.

Escrit entre el 1966 i el 1967, poc després de l’estrena del llargmetratge Uccellacci e uccellini (1966) i de la publicació del recull Alì dagli occhi azzurri (1965), el poema passa revista “en un estil no gens poètic” -no estem segurs del grau d’ironia contingut en aquest vers- a alguns records significatius, projectats des dels 44 anys de l’autor, que també es permet avançar alguns dels projectes de futur, com ara el llibre i la pel·lícula Teorema (1968) i les peces teatrals Pilade (1967) i Affabulazione (1969).

De l’arrencada, impressiona més la rapidesa amb què despatxa el pare (“va morir el 59”) que l’evocació pel germà Guido (Pasolini admet que plora cada cop que hi pensa -sinceritat o parany?- i el descriu com “un partisà mort per altres partisans, comunistes”). Resplendeixen també la reconstrucció de la història d’amor dels pares i d’alguns dels processos judicials oberts contra l’autor, esquitxades de consideracions politico-socials, una de les marques d’estil pasolinianes i de part de la intel·lectualitat de l’època. “He abjurat falsament del compromís, / però perquè sé que el compromís és irrevocable, / i avui més que mai”, escriu més endavant.

Pasolini bascula entre el cos a cos biogràfic i les proclames d’una poètica contradictòria, flamígera, desmanegada i un punt maragalliana (“Sempre trobaré a faltar aquella poesia / que és acció ella mateixa, en el seu destacar de les coses” pot recordar el final de l’ Haidé de Joan Maragall, “sia el meu pensament / llàntia ardent sola en la nit”, que Pasolini va traduir a Fiore di poeti catalani el 1947). Admet que va passar de la paraula al cinema pensant que volia “canviar de tècnica”: al final, rere la “recerca lingüística” hi havia “una experiència filosòfica”. I quan es refereix a la insignificància de la creació poètica es pregunta per què no pot reevocar el diàleg amb la realitat “en silenci”, com faria un “sant” i no un “literat”. De tan grandiloqüent es llegeix amb una estranya simpatia, i aquest binomi es fa necessari mig segle després, en plena crisi del valor de la paraula escrita i enmig de la incerta ressituació de la funció poètica del llenguatge.