Literatura
Barcelona
Martí Sales

"No tinc cap mena d'interès per mi mateix"

‘La cremallera’ reuneix l’últim poema narratiu de Martí Sales –inspirat recorregut en octosíl·labs per una Barcelona inundada– i ‘Huckleberry Finn’, el llibre amb què va debutar el 2005. Són els dos extrems d’una trajectòria literària inclassificable

Martí Sales / RUTH MARIGOT Zoom

Martí Sales arrossega una curiositat innata que l'obliga a moure's per Barcelona amb un llibre que li càpiga a la butxaca dels pantalons o de la jaqueta. El dia de la nostra entrevista porta 'Cartas mayas', la correspondència que van mantenir els poetes Charles Olson i Robert Creeley, publicada per l'editorial mexicana Mangos de Hacha. Ja ha marcat unes quantes pàgines i en parla amb entusiasme. Nascut el 1979 a Barcelona, Sales va debutar el 2005 amb 'Huckleberry Finn', llibre de poemes que ara recupera juntament amb els 700 versos de 'La cremallera'. És el segon llibre que publica amb Males herbes, dos anys després de 'Principi d'incertesa' (2015). Entre l'un i l'altre va publicar el llibre de prosa poètica 'Dies feliços a la presó' (Empúries, 2007) i l'assaig sobre l'escena 'indie' catalana 'Ara és el moment' (Amsterdam, 2012). També va formar part d'Els Surfing Sirles, grup de punk i 'garage' per al qual va escriure algunes de les millors lletres del panorama actual, sovint impregnades d'un sentit de l'humor impecable. Poc abans de publicar el quart disc del grup, 'Música de consum' (Bankrobber, 2013), el guitarrista Uri Caballero va morir a causa d'una embòlia i Els Surfing Sirles es van separar precipitadament. Amb 'La cremallera' Sales homenatja al seu amic convertint-lo en un dels protagonistes del poema.

«Heu traspassat una frontera / i ara sou a ca l'octosíl·lab / pelegrí, cremallera, únic, / potser dels últims serrallers / de la ciutat comtal», llegim al teu nou llibre. Com descriuries aquesta frontera on passa 'La cremallera'?

Aquest tros és una traducció i versió lliure de la introducció de 'La dimensió desconeguda': m'interessava molt aquesta espècie de clic que proposen els guionistes de la sèrie en relació amb la quotidianitat del nostre món. No te n'has adonat, però ja estàs en una altra dimensió, hi ha hagut un petit canvi, una distorsió, una mirada que ha afectat el nostre món i l'ha posat en contacte amb tots els altres mons possibles, aquelles capes que coexisteixen: quan te n'adones, et permeten viure una experiència diferent. 'La dimensió desconeguda' em txifla. En aquest cas hi ha una influència tàcita i en aquest cas una mica explícita pel que fa a la construcció narrativa del poema.

'La cremallera' és un poema narratiu.

És una reivindicació que volia fer. La nostra poesia està habitada sobreabundosament per la poesia lírica, de la qual soc fan i em sembla fantàstica. La forma del llibre em deu venir d'haver llegit 'El comte Arnau', de Josep Maria de Sagarra. Llegint-lo vaig veure que es podien fer versos meravellosos, amb imatges i txitxa poètica potent, i alhora explicar una història amb uns personatges. Sempre he estat transitant d'un gènere a l'altre –o cultivant-los tots alhora–: per a mi, 'Huckleberry Finn' (Moll, 2005) és novel·la i 'Dies feliços a la presó' (Empúries, 2007) està format per poemes. 'La cremallera' està concebuda com a poema però és un text narratiu i reconcilia aquestes dues meitats.

La meitat lírica i la narrativa.

Sí. Tot i que no m'agradaria plantejar-ho en un sentit binari. La literatura és un camp d'exploració on hi cap tot: no decideixo que faré un poema o una novel·la, vaig pensant, treballant, escrivint... i el que faig acaba agafant una forma que neix d'ella mateixa. En l'escriptura passen coses i allò que escrius s'acaba autodefinint. Ferrater té un vers que ho explica molt bé: «No soc sinó la mà amb què tu palpeges».

'La cremallera' passa en una nit de festa major decisiva, en què tot s'inunda i hi ha instants de la història que col·lisionen amb el present –com quan apareixen Isidre Nonell, Juli Vallmitjana i La Xava–. Són hores singulars.

És una manera de posar un lloc i un temps al territori de la ficció, que és l’espai del possible. Per això és tan interessant escriure i és tan genial llegir. M’anava bé que fos una nit per tot allò de potent que té: normalment els dies són molt més estipulats, tallats, cronometrats, i la nit és el moment en què la gent surt i es relaciona, sense deixar-se lligar tant per la quotidianitat. Vaig començar amb dos versos donats: «Nit sense estels i allà, a baix, / qui o què trenca l’aigua fosca». A partir d’aquí vaig anar estirant el fil, que es va convertir en cremallera, i la cremallera en història del sector tèxtil.

Com descriuries aquest no-narrador?

És una figura que no està tancada. Va agafant forma a mesura que avança el poema. 'La cremallera' funciona també com un documental d'escriptura, perquè hi ensenyo com es va fent a mesura que escric i que es llegeix. Al començament hi ha una cosa que es va concretant, més endavant es nega i finalment desapareix, perquè el propi text se l'endú cap a un lloc o cap a un altre. Penso millor escrivint que sense escriure i, per tant, paro molt l'orella al que estic fent, no hi ha una idea que es transmeti al paper, intento preparar-me molt mentalment, emocionalment i vitalment perquè durant l'acte d'escriptura puguin passar coses.

Vas començar a escriure 'La cremallera' el 2009.

Vaig fer aquests dos versos i alguna cosa més. Vaig deixar el llibre en un calaix perquè estava molt ficat en Els Surfing Sirles, o potser escrivint 'Ara és el moment' (Ara, 2012).

'Principi d'incertesa' va ser publicat el 2015 –també a Males herbes– però totes les proses passen el 2008. Què va passar llavors que era tan important?

Va ser un any normal i corrent. No vaig triar el 2008 perquè fos més important que un altre, em centrava en un any qualsevol i n'explicava coses. Del 2008 tenia material relacionat amb l'escriptura i això em permetia treballar-lo. M'interessava explorar la relació entre allò viscut i allò escrit, entre l'experiència i la ficció. El material més proper que tenia era el biogràfic, i el que tenia més documentat era el 2008, però hauria pogut fer el mateix el 2011 i el resultat hauria estat bastant el mateix.

En aquell llibre tu mateix hi tenies un protagonisme, però estava lluny de l'autoficció.

'Principi d'incertesa' no té a veure amb la narració de la meva vida, que no té més interès que la de qualsevol, sinó amb la reflexió de com es trasllada l'experiència i la vida en un text i les diferents maneres de fer-ho. El propi principi d'incertesa de Heisenberg va d'això. Si hagués fet autoficció li hauria posat 'Diaris', o 'Diaris 1' [riu].

Vas continuar 'La cremallera' el 2013 i la vas acabar entre el 2015 i el 2016.

No sabia com arribaria al final que tenia més o menys pensat. Desconeixia quanta estona estaria inundada Barcelona, si seria un text estrictament apocalíptic, si seria tràgic o no, si seria més o menys realista... Hi ha molts elements que han quedat a fora, i d'altres que van aparèixer de sobte, com la història d'Amancio Ortega [riu].

Ortega és ara «el quart home més ric del món», però tu recordes com va triomfar amb les «bates embuatades» l'any 1963 des de confeccions Goa.

Posar en un llibre de poesia en català aquest tros de vida d'Amancio Ortega em semblava molt divertit. M'agrada documentar-me sempre, també per escriure un poema com aquest. Ortega és un home superimportant, és el 'ciutadà Kane' del sector tèxtil i volia explicar un fragment de la seva història única. M'agrada molt posar informació als llibres, compartir coneixement.

Rebobinant una mica, també parles del naixement de la Spinning-Jenny: «Fan caure la Jenny al teler / familiar i son pare, James, / veu que gira perfectament / i crea la màquina justa / per augmentar la producció».

Això ho vaig trobar documentant-me sobre el tema. Normalment els escriptors només investiguen quan fan novel·la històrica [riu].

Hi ha tres dones xineses que equipares amb les tres Parques.

Les Parques sempre m'han flipat. La idea d'unes iaies que trenen les nostres vides mola molt. Surten en un esbós de novel·la que vaig escriure fa temps que potser reprendré o no: l'àvia del protagonista era una Parca, i ell l'anava a veure un dia i se la trobava amb les amigues, teixint un jersei inacabable. Eren iaies però alhora eren les més sàvies. Deixaven entrellucar que en realitat dominaven el món.

Al llibre trobem la Barcelona dels quinquis, manguis i borratxos.

No he volgut fer cap radiografia de la Barcelona actual, sinó que faig aparèixer la Barcelona del meu imaginari, que alhora és l'imaginari de molts. Hi juguen tots els que hi surten: Miquel Bauçà, Isidre Nonell, Josep Maria de Sagarra –i la casa familiar del carrer Mercaders–, Josep Carner; però també els quinquis, els adolescents que prenen pastilles a les festes de la Mercè, el metro, la Muntanya Pelada, que per a mi sempre ha sigut important... No he intentat fer una Barcelona només meva. La ciutat apareix tal com jo la tinc digerida, tal com la visc i com m'agrada parlar-ne. Hi ha un moment en què descric els barcelonins.

Martí Sales, escriptor, músic i traductor Zoom

Martí Sales, escriptor, músic i traductor / RUTH MARIGOT

Arrenques amb els martiris de Santa Eulàlia i continues amb el Gòtic, la plaça Raspall, la Rosa de Foc, «anar a pillar a la Zona Franca», «morir-te en vida al passadís / de l'enllaç del passeig de Gràcia»...

Volia anar una mica més enllà dels referents habituals, d'Eduardo Mendoza i companyia, que els trobo fantàstics però no són els únics. Barcelona és una ciutat molt rica i permet que molta gent s'hi aproximi de maneres molt diferents. Podem explorar mites de tota mena.

Per això fas aparèixer Foix al costat de Rodoreda i Sagarra.

Són mons molt diferents i tots hi són. M'agrada molt quan algú em descobreix una Barcelona que no conec. 'La cremallera' és la meva proposta per donar més suc a una ciutat que en té molt. Hem de lluitar per mantenir aquest esperit, evitant els llocs comuns i la mercadotècnia turística i empresarial, la marca Barcelona. La ciutat està feta de tots aquells que l'habitem, la pensem i la imaginem. També de tots els referents històrics que l'omplen. És una ciutat molt viscuda, concorreguda i batallada. 'La cremallera' és una oda viscuda i travessada d'una història, d'un diluvi universal però alhora local.

A vegades el poema em recordava Rafael Nogueras i Oller.

A l'espectacle 'Anarquia és independència', que fem amb la Núria Martínez Vernis, el Roger Peláez i el David Caño des de fa dos o tres anys, sempre llegim la seva versió de l'«Escarabat bum-bum», que crida a pujar als barris alts i cremar-ho tot. 'Anarquia és independència' és una espècie de Take That de la poesia catalana. Els recitals són molt diferents, són molt d'entranya, improvisats. Ens ho hem passat molt bé fent-ho, i ja portem dos o tres anys.

El poema té un punt modernista, no només per Nogueras, també per Santiago Rusiñol i Enric Casasses.

Venim d'aquí!

Hi ha un dístic en què escrius: «Sí: som el que vosaltres éreu, / serem el que nosaltres som».

És un vers d'El petit de Cal Eril que ell, al mateix temps, havia agafat d'un cementiri. Sempre he treballat a partir d'altres materials, sobretot a les cançons d'Els Surfing Sirles. Aquí hi ha un vers robat d'en Sagarra, un títol d'en Bauçà, un vers capgirat de Catul.

A Catul el relaciones amb els dos nois que tenen un rotllo una nit. I alhora parles de l'homofòbia del cambrer: «Pareu o marxeu», els diu.

Aquest és un dels punts realistes i de denúncia del llibre. Això em va passar a mi i em vaig quedar astoradíssim. Mai a la vida he tingut cap problema amb la meva sexualitat. Barcelona, al tombant de segle, és plena de mariques [riu]. De fet, és una cosa increïble! Vaig entendre en pròpia carn que totes les lluites i els drets socials adquirits han de ser constantment defensats. Si no, la pressió d'allò conservador i retrògrad t'ho tomba de seguida. Et despistes un moment i ja t'estan tirant pedres, tanquen les dones a les cuines i estan fent fora la gent que no és com ells. Aquella nit el cambrer em va dir: «Hay niños que lo pueden ver». Tinc nebots que m'han vist fent-me petons amb els meus nòvios i no els ha passat res: és una expressió d'amor. Aquest és el punt de denúncia del llibre: aquestes coses encara passen i hem d'anar amb compte. M'anava molt bé Catul, llegit a través de 'Les bones companyies', de Jordi Cornudella, llibre extraordinari que recomano a tort i a dret.

Sí, és un llibre important.

Va ser culpa de 'Les bones companyies' que vaig arribar a Joan Ferraté i a Josep Carner. Això em va permetre destapar la capsa de les meravelles.

Hi ha tot un vers de 'La cremallera' on repeteixes: «Carner, Carner, Carner, Carner».

No el coneixia quan era jove i em sembla la cosa més extraordinària de l'univers, la gran font on nodrir-te constantment. Amb Carner passa una mica com amb Mercè Rodoreda, que ha estat molt mal rebut i la gent el titlla i el redueix a la cursileria. No s'han llegit bé, i tampoc no s'han explicat bé. Carner és el gran mestre.

Últimament has estat llegint 'Arbres'.

Hauríem de posar una pistola al cap de Jaume Coll perquè deixi publicar 'Poesia, 1957' en format butxaca. Les edicions crítiques són fantàstiques, però fa un mal terrible no tenir disponible l'obra del poeta català més important del segle XX des de fa més de vint anys.

Fa quinze anys, Sebastià Alzamora escrivia a l''Avui' que Carner era «un poeta mediocre i ridículament sobrevalorat», i això va provocar una llarga polèmica que es va dividir entre partidaris i detractors del poeta.

No se l'havia llegit. Si el llegeixes bé no pots dir les tonteries que es van dir, estava tergiversat. Allò va ser una falsa polèmica. Pots escriure que Auden no t'agrada o que et sembla interessant, però que és dolent, no.

S'està rehabilitant, la imatge de Carner.

Potser sí, però no es pot llegir 'Poesia, 1957'. Què passaria, si Pla o Rodoreda no es poguessin trobar a les llibreries? Hi estem perdent molt.

Tornant a 'La cremallera', escrius que el teu impuls era «el d'explorador, / del que busca les fonts del Nil / i s'endinsa sense dubtar / en la foscúria de la selva / encara que s'hagi de perdre». Per què?

Els del grup Oulipo deien que hi havia l'escriptura d'una aventura, que seria l'estratagema narratiu clàssic des de l''Odissea', i l'aventura de l'escriptura, que seria el que feien ells. A 'Dies feliços a la presó' jo feia una espècie de síntesi de tot això dient: l'aventura de l'escriptura d'una aventura, que seria el que he fet a 'La cremallera'. Així em relaciono amb l'escriptura i la literatura. Hi ha una frase molt bona de Kafka: «En el combat entre tu i el món, val més que et posis de part del món». És una frase meravellosa i que és el contrari del que ens estan inculcant, que és centrar-nos en el jo –sigues tu mateix, tria la teva vida–. No tinc cap mena d'interès per mi mateix. A mi m'interessa el món, que està ple de coses que et pot donar. Posem-nos de part seva, del costat del que no coneixem. Deixem que ens passin coses! Aquest esperit vital és el de l'aventura i intento traslladar-lo en la manera d'escriure.

Precisament ens trobem en un moment en què el jo domina una part cada vegada més significativa de la literatura. Un dels arguments que es fa servir contra l'escriptura imaginativa és que «la ficció està morta».

És el contrari del que penso. El que et passa i vius pot ser transformat en literatura: en això estic d'acord. Però el que hi ha fora de mi és el que té sentit. Jo no soc autosuficient. Si ens posem en un pla teòric, jo estic molt en la línia del que diu la Marina Garcés quan comenta que som dependents els uns dels altres, i que això no és cap desgràcia. No hem de buscar la independència –parlo en un sentit personal–, perquè les persones som animals socials, formem part d'un món i aquesta és la gràcia. Celebrem que ens necessitem! És negatiu que hagis de dependre totalment d'algú, jo parlo de com s'articula el col·lectiu o la comunitat.

Al final del llibre arribes a la Muntanya Pelada –el Carmel–, que abans comentaves que era un lloc important per a tu, i és precisament allà on hi ha la casa del teu tiet-avi, Joan Sales, autor d''Incerta glòria' i fundador de Club Editor, que actualment dirigeix Maria Bohigas, que és cosina teva. El teu pare, Francesc, també va ser escriptor, i la teva mare, Eulàlia, és traductora i il·lustradora. També hi va haver el tiet Pepe Sales, poeta i músic. Al teu entorn, la literatura ha estat sempre molt important.

Ha estat meravellós que fos així i és una situació que reivindico. Em vaig indignar quan vaig veure una entrevista a Quim Monzó en què feia bandera del bé que li havia fet no tenir llibres a casa quan era petit. Això no el fa millor escriptor, i jo no soc pitjor escriptor per haver-ne tingut. Tenir llibres a casa està bé.

Et va esperonar a escriure?

Com a mínim em va esperonar a llegir, que és el camí important. A escriure m'ho va posar difícil, més aviat, perquè les lloses familiars són fortes. Atreveix-te a escriure alguna cosa sent el nebot-net de Joan Sales.

Ho has superat?

M'ho vaig treure de sobre quan vaig escriure 'Dies feliços a la presó'. Jo estic en un camí de llarg recorregut. Escriure bé és dificilíssim i t'hi estàs tota la vida. Vaig fent sense pensar gaire en la meva herència.

I la Muntanya Pelada, per què és tan important?

Jo la vaig descobrir perquè la meva tieta-àvia Nuri vivia allà. Va haver-hi una època, entre la mort del meu pare [1995] i el moment en què la Maria va venir a Barcelona [2005], en què jo no estava gaire connectat amb la família. Tenia un blog que es deia 'El xandalisme també és un humanisme' on em dedicava a explicar les rutes urbanes que feia: agafava el metro i anava fins a l'última parada per sortir de Barcelona caminant... feia coses d'aquestes. En una d'aquestes derives xandalistes vaig arribar a la Muntanya Pelada i vaig flipar. És un lloc acollonant, sense urbanitzar, la talaia més fantàstica de Barcelona, l'únic lloc des del qual es pot veure tota la ciutat i l'únic espai que encara no ha tocat ningú. Com que no soc l'Oprah Winfrey puc parlar del Carmel als meus llibres i no es gentrificarà. Espero que continuï així. Una de les coses que més mal ha fet a Barcelona és l'ànsia reguladora. Si som una mica més laxos farem la ciutat una mica més humana. Espero que el projecte del Parc dels Set Turons, on està inclosa la Muntanya Pelada, no s'acabi de realitzar mai.

L'edició de Males Herbes de 'La cremallera' inclou 'Huckleberry Finn'. Abans i tot de fer aquest llibre ja formaves part d'Els Surfing Sirles.

Vam començar quan jo tenia 18 anys [1997]. Ens coneixíem de l'institut i volíem fer una banda. Cadascú tocava la guitarra pel seu cantó i estàvem bojos per la música. Encara ho estem. Un dia, de farra i fumats al Bolívar, vam decidir que faríem un grup que es diria The Surfing Sirles i vam fer les portades –horroroses– dels quatre primers discos.

Els Surfing Sirles, l'any 2011 Zoom

Els Surfing Sirles, l'any 2011

Vau trigar a gravar.

La història dels Sirles és erràtica. Jo vaig marxar a l'estranger, assajàvem un cop l'any i tocàvem un cop cada dos. Fins al 2005 no es va estabilitzar la cosa, que és quan el Guille [Caballero] es va sumar a la banda.

Vau gravar una primera maqueta el 2006, 'Nedant en l'ambulància', on hi havia cançons com 'Pubilla', 'Poble d'stars', 'Esplai girl' i 'On no hi ha sang'.

La maqueta va acabar sortint el 2007 en un disc autoeditat compartit amb El mal ja està fet i FP que es deia 'El tripartit invertit'. Bankrobber ens va acabar agafant més endavant i el nostre primer disc, 'LP', va sortir el 2010.

Cada vegada els Sirles t'ocupaven més temps.

La meva activitat artística es va centrar en això: en la composició, els bolos... Feia mil feines per pagar el llum, com ara dirigir el festival de poesia de Barcelona, o traduccions.

En aquells moments portaves una vida precària?

La meva vida no era precària. El que era precària era la meva situació econòmica. Hem d'anar amb compte a l'hora d'adjectivar perquè acabem equiparant el que ets al que tens a nivell econòmic. Per sort, la meva vida té coses que no són gens precàries i que no es poden avaluar econòmicament. Al revés, és molt més plena que algunes vides molt estables. És veritat que no he dedicat gaires forces a l'estabilitat laboral. Hi ha períodes fumuts i d'altres que no ho són tant. A mi el que m'importa és escriure bons llibres i això sí que és difícil.

A finals de la dècada passada vas començar a traduir ficció amb 'Fut', de Jim Dodge, i des de llavors no has parat.

Abans d'això havia fet de lector d'editorials, havia estat tècnic de llums i actor amb Amaranto. Vaig començar a traduir atzarosament amb 'Fut'. Quan era a la Ledig House, a Nova York, vaig trobar la primera edició del llibre de Dodge –que ja m'agradava molt– i li vaig portar a la Maria [Bohigas] perquè el llegís. Al cap d'un temps em va dir que li havia passat al Josep Cots, perquè llavors Club Editor i Edicions de 1984 estaven junts, i que ell n'havia comprat els drets i el traduiria jo. Li vaig dir que no ho havia fet mai i em va respondre: «Tranquil, ho faràs molt bé». M'hi vaig posar i m'hi vaig matar molt perquè sortís bé.

Més endavant has traduït Kurt Vonnegut, John Fante i Shirley Jackson.

També he traduït l'obra de teatre de Kate Tempest 'Wasted'. M'agrada molt traduir: és molt esclau i és una feina mal pagada. A més, estàs bregant perquè veus el ventre de les bèsties que tradueixes. Conscientment i inconscientment n'aprens molt.

Abans em deies que havies fet teatre.

Vaig estar amb Amaranto. Abans d'això havia estudiat interpretació i després vaig estar quatre anys a l'Aula de Teatre de l'Autònoma fent obres amb el Toni Casares i el Rafel Duran.

Llavors van venir les dues obres coescrites amb Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Josep Pedrals, 'Puaj/Ecs' i 'Wamba va'.

'Wamba va' va ser la gran 'majarada' del 2005. La vam fer al Mercat de les Flors.

En aquells moments éreu molt amics.

Sí. Encara ho som. Llavors ens vèiem molt i fèiem coses. Fa poc vam sopar amb en Gerard, que ha tornat de la Xina [on va viure durant anys] i dèiem de fer la segona part de l'obra, que es diria 'Wamba bambú'. S'hauria de fer a la piscina de les orques del zoo i hauria de ser una òpera en xinès. Serà una producció... complexa.

Com us vau conèixer?

Va ser quan ja ens movíem pel món literari. El Josep i l'Eduard havien estudiat junts, i vam coincidir a l'Horiginal, fa molt de temps, quan el portava la Meritxell Cucurella-Jorba. Les obres de tots quatre no tenen res a veure però som molt col·legues.

L'Horiginal ha estat escenari de centenars de recitals. Què va ser, per a tu?

Per a mi l'Horiginal més bèstia va ser el previ, i no m'agradaria que sonés com 'jo hi era abans' o 'llavors era supertopeguai' [riu]. Va ser per qüestions biogràfiques que hi vam anar a raure. Encara no hi havia la sala del darrere, tot era una bogeria absoluta, les coses passaven d'una manera molt espontània, tot era molt incipient i divertit. Aquest és el meu Horiginal. Llavors el va començar a portar el Pep [Pedrals] i hi vaig continuar anant durant un temps. Sempre hi havia en Francesc Garriga, i llavors anàvem a sopar... Ens ho passàvem molt bé. Vaig conèixer molta gent, a l'Horiginal. Era divertit quan encara no estàvem tots fets. Érem molt joves, no teníem ni fills ni les obligacions de l'endemà. Suposo que la penya jove que hi va ara ho viu de la mateixa manera que nosaltres al seu moment.

Quan vas publicar 'Huckleberry Finn', l'escena de recitals de poesia es trobava en el seu esplendor.

Aquella dècada, fins que va arribar la crisi, va ser meravellosa. Evidentment l'escena poètica venia d'un treball anterior de la dècada dels 80 i dels 90, però més minoritari. A principis de la dècada dels 2000 es va expandir i va créixer a molts llocs, sense que això impliqués una institucionalització. Ara és molt normal que hi hagi programació de recitals a molts llocs. I també força festivals. Amb l'Eduard, quan estàvem al capdavant del festival de poesia de Barcelona [2010-2012] vam intentar fer créixer l'abast de la poesia una mica més, i ara, des del festival Poesia i + de la Fundació Palau, amb Pere Almeda i Mireia Calafell intentem fer el mateix.

Us va faltar temps per consolidar el projecte de Barcelona?

Sí. Se'n va anar tot en orris. Nosaltres crèiem que el festival de Barcelona tenia el suport i l'estructura necessaris perquè fos una cita internacional. Tots els poetes que ens agraden, des de Vinyoli a Eliot, des d'Ungaretti a Valente, sabien moltes llengües, traduïen i llegien poetes estrangers. Hi ha una tendència a la poesia catalana a llegir només poetes catalans i programar autors catalans. Em sembla desastrós.

Però aquesta internacionalització no va funcionar.

No va ser ben vista pel partit que havia entrat a l'Ajuntament [Convergència i Unió], que va voler seguir enfonsant la poesia catalana en el pou de la catalanitat. La catalanitat no és res si no és internacional, igual que la resta de cultures del món. Totes les cultures necessiten les altres per créixer i reafirmar-se. El festival de poesia de Barcelona va deixar de ser internacional. Ara, en canvi, tenim un festival 'nacional' de poesia a Sant Cugat. A més, des que vam deixar-ho nosaltres la direcció del festival és d'un o dos anys i en tan poc temps és impossible consolidar cap projecte. Actualment el festival és una menjadora local i poca cosa més. Ens falta una mica de rauxa.