EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAQUIM ARMENGOL

'La senyora Dalloway' de Virginia Woolf, un regal impagable

Dolors Udina ha tornat a traduir al català la novel·la. N'ofereix una versió esplèndida i moderna

Parlem de Virginia Woolf, de la inexpugnable passió que desperta la seva escriptura en molts lectors. Quina ment més extraordinària, quanta intel·ligència i habilitat al servei de la literatura. Una habitació pròpia , Orlando , Al far , Les ones , Entre els actes , els seus Diaris i La senyora Dalloway , per exemple. Sí, La senyora Dalloway , quina sensacional meravella vaporosa, quina narració subtil, extraordinàriament humana i profunda. Podria anar afegint adjectius fabulosos als seus llibres i sempre em quedaria curt. Però què la fa tan especial i brillant? Jo diria que és aquesta sincronia fina i excepcional que batega en les seves millors obres, una fusió riquíssima entre fons i forma, agudesa i lirisme, que la converteixen no només en una intel·lectual al servei de la creació literària, sinó en una escriptora prodigiosa incomparable. No oblidem que era una de les ànimes del Grup de Bloomsbury, aquell fenomenal escamot d'agitadors que menaven la controvèrsia com una espasa afilada a principis del segle XX.

Per què s'ha de llegir La senyora Dalloway ? N'hi ha tantes, de raons! En tot cas, l'encís del viatge que suposa emprendre la lectura d'aquesta novel·la és gairebé d'una intensitat física. Però també podríem anomenar l'expansió formidable de percepcions i sensacions; l'estil meravellós de la prosa que ens aclapara; l'eloqüència i la mestria en l'ús de la metàfora; la finor i sensibilitat estètiques; l'art delicat, en el qual es representa el digressiu fluir de la consciència. I també el seu lirisme exquisit o l'ús de la perspectiva interior en el desplegament de la novel·la, en què esbossa el vaivé esplèndid que fa la ment, allunyant i apropant passat i present, pura singularitat i afany experimental: Woolf té una estranya i portentosa habilitat per comunicar impressions, desitjos, sentiments d'angoixa, records...

I no oblidem la humanitat, l'humor i la profunditat inherents que embolcallen la història. I el plaer que ens proporciona, un tipus de plaer difícil d'obtenir, basat, per damunt de tot, en l'escriptura, sense cap més compromís, sense mistificacions burgeses. I per la nova traducció de Dolors Udina, esclar.

La senyora Dalloway és, sens dubte, un fenomen estètic, però també la crònica impressionista que detalla meravellosament un dia en la vida de Clarissa Dalloway. Una dona de mitjana edat, esposa d'un membre del Parlament britànic, entretinguda a organitzar una trobada periòdica d'amics al seu saló. Un dia de juny al Londres del 1923, quan ella topa per atzar amb amics i coneguts, especialment amb Peter Walsh, un amor de joventut. Però també s'hi narra una altra història equidistant, la de Septimus Warren Smith, el depressiu i veterà heroi de guerra. En tot cas el temps passarà, com sempre, hi haurà observacions, pensaments i converses, i la festa serà un èxit. Però, i demà? I Septimus? Demà serà un altre dia: la vida va afegint un dia a cada dia, com si les coses passessin per un atzar continu, somrient o airat, tant se val. Sí, però, i Septimus?

Tot i saber que la passió sensorial i cerebral desinteressada és inexplicable, seria necessari que cada època escometés la traducció d'aquelles obres universals que fan de qualsevol biblioteca privada l'empara i el fonament propi del món, el vol d'una possibilitat renovada i oberta, un continuat nou esdevenir-se. Aquest acte de responsabilitat cultural, però, qui l'assumeix? Quan dignificarem i donarem valor real a la feina del traductor, aquest ésser callat importantíssim? Dolors Udina ha fet una feina extraordinària, i confessa, en una mena d'epíleg, que l'experiència de traduir Woolf ha estat com un viatge iniciàtic que l'ha deixat enlluernada; per ser exactes, il·luminada. Un regal impagable. El fet és que Udina ha donat una alenada esplèndida renovant la frescor i matisant un text que ja havia traduït Cèsar August Jordana amb gran entusiasme el 1930.

En acabar la novel·la de Woolf trobareu aquestes preguntes: "Què és aquest terror? Què és aquest èxtasi? Què és això que m'omple d'una emoció extraordinària?" No res, Peter Walsh, és la senyora Dalloway, la Clarissa.