LLIBRES
Enviada especial a Buenos Aires

Les veus literàries catalanes que han creuat l’Atlàntic

Les petites editorials argentines són les més interessades en publicar autors catalans

Les veus literàries catalanes que han creuat l’Atlàntic Zoom

Per a un autor, sobretot si escriu en català, creuar l’Atlàntic i arribar al lector llatinoamericà no és gens fàcil. No ho és per la llengua, però també perquè en un país com l’Argentina, on aquests dies se celebra la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires, hi ha grans veus narratives. A més, la terra de Borges, que es troba immersa en una crisi que ho sacseja tot, tampoc mira amb gaire expectació la literatura que arriba des de la península Ibèrica. El director general d’Anagrama, Román de Vicente, admet que és més fàcil vendre autors estrangers, com Michel Houellebecq, que no pas espanyols. Damián Tabarovsky, editor de Mar Dulce i autor de novel·les com Una belleza vulgar o El amo bueno, explica que es coneix molt poc la narrativa espanyola contemporània: “Hi ha certa presència d’autors de bestsellers com Arturo Pérez-Reverte o María Dueñas, però no d’autors de més qualitat literària”. Tabarovsky ha publicat últimament La cena de los notables, de Constantino Bértolo, que, de moment, és l’únic autor de l’estat espanyol al seu catàleg. “És més coneguda l’editorial Anagrama que no pas els autors espanyols d’Anagrama; aquí, Barcelona es coneix per les editorials”, assegura l’editor i escriptor. Però hi ha veus que han aconseguir arribar fins a l’Argentina, a vegades, per camins insondables.

Catalans en versió argentina

L’Institut Ramon Llull treballa des de fa temps per bastir ponts i fer arribar la literatura catalana a un país amb una gran tradició lectora que els últims anys ha viscut una eclosió de petites editorials (un 46% tenen menys de quinze anys de vida). Aquests dies de fira se succeeixen les trobades amb els editors argentins, però hi ha relacions que van començar molt abans. Víctor Malumián, que va crear l’editorial Godot fa onze anys amb Hernán López, va conèixer l’obra de Lluís Calvo quan el Ramon Llull el va convidar a la Setmana del Llibre en Català. L’any que ve publicarà El meridià de Parí s (Barcino, 2016) -la mateixa editorial s’encarregarà de traduir-lo, i ho farà un argentí perquè no volen el castellà peninsular sinó la versió del Río de la Plata- i el distribuirà a tota l’Amèrica Llatina.

A Malumián, que ja havia llegit La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, li van parlar del llibre de Calvo durant les jornades que va organitzar el Llull a Barcelona, i està convençut que pot funcionar internacionalment: “El llibre de Calvo és impressionant, parla d’una forma amable de temes complexos, entrecreuant fets històrics i temes filosòfics; Calvo és un autor que pot dialogar, interactuar amb els altres del catàleg”. Godot, que treu entre 13 i 15 títols l’any amb un tiratge d’entre 1.500 i 3.000 exemplars, ha publicat obres de Slavoj Žižek, Walter Benjamin, Luis Gusmán o John Cheever, entre d’altres. L’editor de Godot vol portar Calvo a la Fira d’Editors, una trobada d’editors independents que se celebra des del 2013 i que no ha deixat de créixer: l’any passat va tenir 11.000 visitants.

La força de les noves veus

Irene Solà és una altra veu que arribarà al públic argentí, també en versió argentina, i publicada per Alto Pogo. Juan Marcos Almada, que publicarà Els dics (L’altra, 2018)l’any vinent, va entrar en contacte amb el Llull a la Fira de Guadalajara, i el va atreure la “frescor i potència” de Solà. La seva editorial aposta sobretot per les noves veus: “No han de ser necessàriament autors joves, però sí que estem publicant moltes primeres novel·les; busquem sobretot veus contundents”, diu l’editor. Alto Pogo ha format una cooperativa amb altres editorials petites per poder distribuir els seus llibres, i tenen també una llibreria, La Coop. No és inusual a l’Argentina: Eterna Cadencia, per exemple, és també editorial i llibreria. Alto Pogo també està en contacte amb l’editorial catalana Pol·len per intentar fer alguna coedició.

Els recorreguts, però, a vegades són més inusuals. Maximiliano Papandrea va fundar fa cinc anys Sigilo, amb seu a Madrid i Buenos Aires, i té com a soci Adam Blumenthal. Cap dels dos editors ha viscut mai a Catalunya però Blumenthal, que va néixer a Israel i domina diverses llengües -ha traduït Roberto Bolaño a l’hebreu-, va aprendre català perquè volia llegir Quim Monzó. Sigilo publica literatura contemporània i està en negociacions amb el Llull per intentar traduir alguns autors catalans (no vol revelar quins) al castellà. “Nosaltres tenim la sensació que el sistema literari argentí mira a França o a Anglaterra però dona l’esquena a l’Amèrica Llatina i té prejudicis amb la literatura espanyola perquè creu que predomina el realisme i nosaltres tendim a tenir una tradició més excèntrica”, reflexiona Papandrea.

Rojals i Punsoda

Les veus femenines es tenen molt més en compte que abans. A la fira abunden els llibres de temàtica feminista o que expliquen en primera persona històries d’abusos. Por qué volvías cada verano, de l’argentina Belén López Peiró, que narra els abusos d’un oncle seu que l’autora va patir quan era petita, ha arrasat. També, admeten els editors, s’és més conscient de la necessitat de publicar més autores. Marta Rojals i Anna Punsoda han interessat especialment a Metalúcida, una editorial petita nascuda fa cinc anys. Les editores Sandra Buenaventura i Fedra Spinelli asseguren que el moviment feminista ha agafat molta força a l’Argentina i que històries com les que explica Punsoda a El llit dels altres (Ara Llibres, 2018) funcionen molt bé. El problema, explica Buenaventura, que ha viscut molt de temps a Barcelona, és que la literatura catalana no és visible: “Falla la promoció”, assegura. Com moltes altres editorials petites, Metalúcida té molta cura de cada llibre: “Al capdavall el que funciona és el recomanador natural, establir vincles amb les llibreries, el boca-orella i les xarxes”, diu Spinelli.

A les llibreries argentines hi ha gran quantitat de llibres publicats per editorials espanyoles: lleixes senceres amb publicacions de Random House, Anagrama, Acantilado, Tusquets, Impedimenta... A les taules d’Eterna Cadencia s’hi pot veure Permafrost (Random House, 2018), la versió en castellà del Permagel d’Eva Baltasar, i, en un racó, fins i tot Ravensbrück, l’infern de les dones (Angle, 2007), de la periodista Montse Armengou. A Librería del Paisaje hi ha, entre d’altres, els llibres de Monika Zgustova i de Mercè Rodoreda. Com comenta Tabarosky, les editorials espanyoles són més visibles que els autors. “Després del cop d’estat del 1976 la indústria editorial argentina es va esfondrar i ja no es va recuperar. Aleshores Franco va morir, les editorials espanyoles van despuntar i ja no han parat mai; Espanya és una locomotora i l’Argentina un vagó que cada vegada va més lent. Si l’any que ve continua igual no sé pas com sobreviurem”, diu l’editor de Mar Dulce. Llibreries i editorials viuen temps molt difícils. Un llibre pot costar entre 400 i 1.200 pesos, i a l’Argentina el salari mínim és de 22.000 pesos al mes. Però els petits editors no perden ni la curiositat ni l’entusiasme i busquen la manera de continuar editant en un país en crisi.