Els verbs dicendi ens serveixen per introduir el que algú diu, tant si ho diu en estil directe (“«Vinc!», va dir”) com indirecte (“Va dir que venia”). Són, per tant, en un grau o altre, sinònims de dir que matisen l’actitud o intenció amb què es diu una cosa. Ho són, per exemple, afirmar, admetre, assegurar, etc.
En els diàlegs i les citacions plantegen un repte estilístic: acaben sent reiteratius. Si el diàleg es prolonga, es fa difícil no repetir sovint va dir, va afirmar, va respondre, etc. Això crea un cert neguit en l’escriptor inexpert, que confon “no repetir” amb “escriure bé” i no s’arriba ni a plantejar que repetir pot ser, en certs casos, la millor opció.
Aquest neguit té tres conseqüències negatives. En primer lloc, força a ser dicendi verbs que no ho són. Cada dia resulta menys estrany llegir frase del tipus “«M’agrada», va fer broma” o “ «Vindré», va somriure”. És millor ser menys àgil i creatiu i escriure, per exemple, “va dir fent broma” o “va afirmar somrient”.
En segon lloc, i això encara és més greu, aboca a l’ús de dicendi de significat incorrecte o inapropiat. En l’afany per exhibir una pretesa riquesa lèxica se sacrifica precisió i claredat. I així podem escriure “«Hi hauríem d’anar», va comentar” o “«Ha sigut culpa meva», va etzibar”. Afinant una mica, hauríem escrit “va suggerir” i “va admetre”
En tercer lloc, posa el focus en el que hauria de lliscar. És un greu defecte d’estil -més greu que repetir- obligar el lector a aturar-se en una paraula que no aporta sentit. Crea una interferència. Els verbs dicendi hi són per fer fluir el diàleg i mai haurien de ser els protagonistes. Per això val més que triem els més neutres. Millor explicar que relatar ; millor afirmar que declarar ; millor preguntar que inquirir. I si optem pels segons no ha de ser perquè sí, sinó perquè aporten el matís just que busquem.
Un últim consell: dir és en molts casos la millor opció des del punt de vista del gust literari i l’efectivitat comunicativa. Fins i tot si el repetim sovint.
