Durant els anys 60 i 70 del segle passat, el panorama cultural francès va estar ocupat per una colla d’intel·lectuals que, durant dècades, influirien d’una manera determinant en els discursos culturals de l’Europa occidental i dels EUA. Eren uns autors en els textos dels quals es barrejaven, d’una manera més o menys militant, la cultura i la política, que tenien una paleta d’interessos desacomplexadament variada –des de l’alta cultura fins a la cultura de masses, per dir-ho en termes ja antiquats– i que abordaven l’escriptura i el pensament amb les eines de diversos gèneres.

Entre els noms més destacats d’aquella heterogènia tropa d’escriptors, crítics, filòsofs i historiadors de la cultura hi havia Roland Barthes, Michel Foucault, Pierre Bourdieu, Jacques Derrida, Philip Sollers, Julia Kristeva... Són noms que, posats l’un al costat de l’altre, poden generar confusió a causa de les diferències entre les seves obres i teories, que van de l’estructuralisme al postestructuralisme i la postmodernitat. Tots ells tenen en comú, però, el fet d’haver incidit en el rumb de la cultura occidental durant l’últim terç del segle XX. El seu influx també s’ha fet notar en la cultura catalana, en especial entre els autors de la generació dels 70, coetanis de la seva eclosió i de l’època del seu màxim esplendor.

La traducció per primer cop al català de Mitologies (1957), un dels títols centrals del professor, assagista, crític i semiòleg Roland Barthes, potser la figura més brillant d’aquella constel·lació, és un bon pretext per recordar l’impacte que tingueren sobre alguns autors catalans, com condicionaren les seves aventures experimentals i la seva voluntat d’incidència en la realitat sociopolítica del tardofranquisme.

El crític literari Àlex Broch, un dels màxims especialistes en literatura catalana contemporània, contextualitza l’assumpte. “A principis dels 70 nosaltres vivíem la crisi del realisme històric. Fins aleshores la ideologia havia dominat en la literatura, però en aquell moment va haver-hi un canvi, provocat en part per la descoberta dels formalistes russos i dels estructuralistes francesos”. Broch sintetitza la seva formació com un “encreuament entre la crítica formalista i estructuralista i la crítica sociològica, en la línia de György Lukács”. Tot i que Barthes no va ser determinant per a ell, reconeix que també va contribuir “al procés de reflexió” que el “va portar a revaloritzar la forma en l’anàlisi de la literatura i a aplicar una racionalització en la lectura dels textos, sense deixar de tenir en compte, en el meu cas, el missatge polític”. En termes més generals, Broch explica que “la crisi del realisme i la redescoberta de la forma van fer que, en poesia, es recuperessin poetes en els quals la subjectivitat havia estat més central que el concepte ideològic (Brossa, Palau i Fabre), mentre que, en el camp de la novel·la, la influència es va notar en l’experimentació amb les formes narratives, com ara Assaig d’aproximació a ‘Falles folles fetes foc’, d’Amadeu Fabregat, i L’adolescent de sal, de Biel Mesquida”.

Per al poeta, assagista i comissari artístic Vicenç Altaió, la influència d’aquells autors també s’ha d’emmarcar en el context de principis dels 70: “Aquí estàvem vivint l’inici de la revolta poètica i per a nosaltres -els que després creàrem Tarotdequinze i Èczema- no hi havia cap diferència entre la revolta política i la revolta cultural”. Altaió apunta que en els discursos sorgits després del Maig del 68 va tenir un pes significatiu l’Escola de Frankfurt, de la qual ell destaca Herbert Marcuse, “que ajuntava la pulsió de l’instint eròtic i la idea de cultura de masses plural a través d’una revisió del marxisme i la psicoanàlisi”.

Dins d’aquell bulliciós brou de cultiu format per tota mena de discursos crítics, de provatures, de replantejaments de convencions, de rebuig de veritats assumides i de renúncies a qualsevol temptativa de creativitat unívoca, Altaió diu que Barthes va ser essencial perquè “ens va ensenyar que tot es llegeix i que en cada lectura -d’un llibre, d’una fotografia...- hi ha el punctum”. Esmenta dos títols: Fragments d’un discurs amorós i La càmera lúcida. “Aquest últim va ser fonamental, perquè aleshores el cinema i la fotografia ocupaven cada cop més una centralitat en la cultura i, gràcies al llibre de Barthes, vam entendre que es tractava de mirar-ho i llegir-ho tot. Això va fer que passéssim d’interessar-nos per la narrativitat psicològica del cinema nord-americà a interessar-nos per la fotografia de memòria i d’assaig”.

Un tèoric fonamental

Per a Pere Gimferrer la figura crucial és el lingüista i teòric literari rus Roman Jakobson, sense el qual no es pot entendre Barthes. Segons Gimferrer, “Barthes va adaptar l’estructuralisme i el formalisme rus al món llatí d’una manera brillant i seductora, però la seva obra té menys rigor i menys profunditat que la de Jakobson. Una altra diferència entre els dos és que Barthes era més escriptor, és a dir, tenia més voluntat de fer una crítica literària estilísticament enlluernadora, mentre que Jakobson, d’idees més profundes, va ser sempre més acadèmic”. L’autor de L’espai desert recorda que la influència de Barthes als 70 va ser molt notable. Ell va “parlar-ne una mica” amb els companys novísimos mentre que, de Jakobson, en va “parlar molt amb Ferrater”.

Les pàgines inicials de la novel·la de debut de Biel Mesquida, L’adolescent de sal (1975), ja delaten com de cabdal va ser la influència d’aquells autors francesos en l’autor mallorquí. A la primera pàgina hi ha una cita de Barthes i, a la segona, una de Kristeva. Diu Mesquida que “Foucault, Lacan, Sollers, Pleynet... eren com els gurus de l’època. I el meu guru de gurus era Barthes”. De l’autor d’ El grau zero de l’escriptura destaca que li va ensenyar que plaer i coneixement van de la mà en termes literaris i intel·lectuals. “Una de les meves bíblies -recorda Mesquida- era Le plaisir du texte, en què Barthes parla del plaer, una paraula recurrent en ell, com a gust, joia i felicitat”. Justament una altra paraula recurrent en l’obra de Barthes és text. “Per a Barthes i els seus companys, el text és una cosa magmàtica, polifònica, lliurepensadora, una màquina que xucla tots els llenguatges i alhora els travessa. En aquest sentit -conclou Mesquida- m’inculcaren una visió antiromàntica de la literatura, i m’ensenyaren que els textos no s’escriuen amb inspiració sinó fent-hi molt feina, amb atenció i precisió”.