“No entenc la poesia” és una sentència que s’acostuma a fer davant d’un vers. “Què has d’entendre? Potser has tingut una sensació que t’ha frapat. Et fas la teva pel·lícula. No cal entendre-ho tot. Vivim en una societat en què la raó ens l’han posat al cim. Quantes coses no tenen explicació? La vida és pura incertesa, amb la pandèmia s’ha demostrat més que mai”, ens rebat la catedràtica de filologia catalana i impulsora del grup de recerca Poció, que fusiona poesia i educació, Glòria Bordons. I és que gaudir-ne és per a ella l’emoció, la musicalitat i el gust per la llengua, a més de descobrir-hi coses d’un mateix i del món que ens envolta, però de vegades ens resulta difícil connectar-hi: “Passa també davant un quadre abstracte. El problema és que no sabem interpretar i no ens sabem emocionar”.

Una professora de literatura recitant a classe o una prestatgeria plena d’obra poètica són alguns dels records que mencionen els amants de la poesia com a punt de partida per convertir-se en lectors. Qui ens acosta a la poesia és una pregunta que assenyala irremeiablement les famílies i l’ensenyament. “Difícilment es troben professors que plantin un poema davant els alumnes i preguntin «què hi veus, aquí?»”, diu Bordons, que reivindica que tingui més espai a les escoles i els instituts i prioritzar-ne la interpretació a l’anàlisi formal de la rima i l’estrofa.

“La poesia que ensenyem queda molt lluny de la seva realitat. Jo els porto Gloria Fuertes i intento preguntar què els suggereix”. Roger Ballesté és professor de secundària i fa anys que hi dona voltes. Per una banda, el temari s’enfoca des d’una perspectiva històrica i no literària i, per l’altra, s’ordena cronològicament i sovint no hi ha temps d’aprofundir en el segle XX, explica. Ballesté també atribueix el desinterès a la societat de la immediatesa i a un alumnat molt pendent de les pantalles, que no està acostumat a la lectura. Ho associen a “un rotllo”: “Ho volen entendre tot ara i la poesia és un gènere que s’ha de pensar, cosa que no fan i que no potenciem”, afegeix. La formació dels professors també és un escull a l’hora d’acostar la poesia als joves: Ballesté només ha tingut una optativa en què es tractés poesia escrita de fa menys de mig segle en quatre anys de carrera.

Remenar una lleixa

I qui millor per transmetre l’amor per la poesia als joves que els mateixos poetes. És el que fan Miriam Cano i Josep Pedrals a través de l’escriptura i la docència. “Jo deixaria un adolescent en una habitació plena de llibres i que remeni, i que una lectura el porti a l’altra”, diu Cano, que fa seminaris de lectura i creació poètica a l’Escola Bloom, una manera d’impulsar la lectura perquè “no es pot escriure sens haver llegit”. “Se li ha de treure la pàtina d’excelsa i inaccessible”, diu la poeta: “Ens han fet veure la poesia com una filigrana de formes”, però en realitat parla de nosaltres i del món que ens envolta.

Pedrals, que fa recitals comentats en escoles i instituts, assegura que si s’explica amb gust es desperta “el cuquet” i l’entusiasme dels adolescents. El poeta advoca per abandonar les transcendències i acostar-se als joves a través del joc i la llibertat: “El que no cal és encasquetar. Potser depèn de quin Carner, a un adolescent no li diu res ni troba la manera d’entendre aquella llengua”.

La poesia es llegeix, però també s’escolta. Per a Pedrals, hi ha un menyspreu a la poesia oral que ha jugat en contra de la popularitat del gènere, perquè és una bona via d’aproximació que no requereix la mateixa dificultat que llegir-la. És la proposta que ell fa quan entra a les classes: “Escolteu-me. La poesia és per sentir-la amb les orelles”. Més enllà dels recitals, la música també és una manera d’acostar-s’hi. Cano ho il·lustra amb la seva pròpia experiència: “La primera vegada que vaig saber que hi havia una manera diferent d’explicar les coses va ser escoltant Leonard Cohen i Bob Dylan”.

Des de les biblioteques es fan recomanacions segons els interessos dels usuaris i el seu origen cultural. La bibliotecària Marta Cava fa anys que ho intenta amb la poesia a través de la música, buscant antologies temàtiques i sense tancar la porta a la poesia urbana, que s’ha popularitzat a les xarxes amb noms com Defreds i Irene X i que té tirada entre els joves. Tot i així, considera que cal trobar un equilibri entre els clàssics i els contemporanis per trencar el tòpic que “la poesia és pesada i no s’entén”. Per fer-ho, tot s’hi val, com escriure versos a les portes dels instituts on treballa i que els alumnes s’aturin a comentar-los. Fins ara, els que han tingut més èxit són aquests d’Enric Casasses: “No haver-te conegut / seria terrible. / Però terrible terrible. / I no ho sabria. / A sobre, no ho sabria”.

Propostes d’iniciació a la poesia

Exloradors, al poema!

El poeta Josep Pedrals convida els nens i joves a partir dels 12 anys a endinsar-se en la lectura i la creació poètica amb aquest llibre-taller que és tota una declaració d’aprendre fent. A través de poemes seus i d’exercicis-experiment, proposa als futurs escriptors reptes per exercitar la creativitat i jugar amb el llenguatge.

Maria Sevilla

La vulnerabilitat davant la violència quotidiana, la rebel·lia davant una societat excloent i hipòcrita i la intensitat d’un amor que fàcilment esdevé tòxic són alguns dels temes que apareixen als poemes de Maria Sevilla. El ritme trepidant i referents que van de Blade Runner a Joy Division poden ser un bon còctel per als lectors que busquin emocions fortes.

Revista Poetry Spam

La iniciativa online encapçalada per Joan Deusa i Juma Barratxina recull poemes musicats amb electrònica (o electrovers) de noves veus de la poesia com Laia Maldonado i Xavier Mas Craviotto i d’altres amb llarga trajectòria com Joan Vigó. Tot i que l’objectiu és estrictament experimental, poden ser una eina per acostar-nos a la poesia i la creació.

Mireia Calafell

La corporalitat i l’experiència quotidiana envolten l’obra de la poeta Mireia Calafell. Les relacions amoroses, la identitat, el dolor i el feminisme poblen els seus versos, amb els quals, a través de jocs lingüístics i conceptuals, qüestiona les certeses imposades, com ara el capitalisme i la discriminació de gènere.

Warsan Shire

“Ningú deixa casa seva tret que casa seva sigui la boca d’un tauró”. El poema Home de la poeta britànica d’origen kenià Warsan Shire es va convertir en un referent de la lluita pels refugiats abans que Beyoncé popularitzés la seva obra al disc Lemonade. Com altres veus com Rupi Kaur, va començar a les xarxes socials.

“Hem de veure Gata Cattana com una mina d’or”

La rapera i poeta Gata Cattana va morir als 26 anys deixant quatre treballs discogràfics i dos poemaris, un dels quals pòstum. Va ser llavors quan Diana Glatz, de 24 anys, la va conèixer i va sentir que el que feia l’artista cordovesa era “una banda sonora del que li estava passant i d’allò que l’envoltava”, sobretot pels missatges de compromís social i feminisme. Des que va llegir Alejandra Pizarnik, la Diana no ha pogut parar de llegir i escriure, diu, i explica que és una manera d’expressar la seva veu interior: “No sé parlar però sé escriure. És una porta al que hi ha dins meu, on millor em sento per comunicar-me amb la resta i amb mi mateixa”. Tot i que creu que hi ha molts joves que no llegeixen poesia o en prefereixen una d’instagram de consum ràpid, reivindica el paper creatiu de la joventut. “És un tòpic. Ens criminalitzen com a joves. Et trobes molta gent que llegeix, crea i produeix”, afirma.

Aida Durnes, de 22 anys, prefereix escoltar la poesia que llegir-la, ja sigui a través del rap o de recitals, perquè així pot “veure els sentiments que hi ha al darrere”. Va escriure el seu primer poema perquè estava enamorada i des de llavors és la seva manera de “deixar-se anar”. Amb els versos de Cattana sempre aprèn noves paraules i maneres de dir les coses.

Totes dues han guanyat el concurs homenatge a Gata Cattana que organitza la Biblioteca Trinitat Vella de Barcelona. El dinamitzador de l’activitat, Rubén Toro, explica que el certamen nascut arran del taller de rap jove Cara&Crew serveix d’inspiració i de nexe entre els participants: “Han perdut la por d’explicar sentiments amb paraules que no podrien explicar d’una altra manera”.

El rap, una porta d’entrada

El rap és una de les vies per les quals els joves connecten amb la poesia. El músic d’At Versaris Pau Llonch l’utilitza per treballar qüestions lingüístiques i musicals als instituts, però sobretot el pensament crític i la construcció de la personalitat. Una de les seves batalles amb el projecte Versembrant és trencar els prejudicis que separen aquest estil de música i la poesia. “Hi ha un límit entre el rap i la poesia. És una distinció acadèmica i molts cops elitista. Rap vol dir rhythm and poetry. No és menys complex”, explica, i es dirigeix directament als professors perquè aprofitin l’interès dels joves: “Has de veure Gata Cattana com una mina d’or. Per què no utilitzar-ho per anar a altres poemes?”

L’aura de respecte que envolta la poesia no només es basa en la dificultat lingüística, sinó també en l’enfrontament amb les nostres emocions. Llonch, que treballa amb la poesia temàtiques com el racisme, el bullying i la memòria històrica, creu que “la millor manera de llegir-nos és escriure’ns”. En lluita contra un sistema educatiu que prioritza la transmissió d’informació a l’educació emocional, reclama posar la creativitat al centre i no utilitzar-la de “divertiment”, reivindica ampliar la motivació dels joves més enllà de l’aprovat i avisa de les conseqüències de futur: “Després tenim la classe política que tenim. Si Trump tingués més capacitat catàrtica no diria les barbaritats que diu”.