Barcelona“Josep Pla és un escriptor pacient. Per a ell, la lentitud és un valor, igual que ho és per als pescadors. Pla s’identifica amb aquests homes tímids, silenciosos i resignats a creure que els peixos no picaran. En cas que ho facin els semblarà una agradable propina”. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, de la Universitat de Girona, dedica un dels dotze textos d’ El escritor y su territorio (Sílex) -codirigit amb Francisco Fuster- a analitzar la dicotomia entre escriptors pescadors i escriptors caçadors a partir d’un conte de Jordi Puntí inclòs a Això no és Amèrica (Empúries, 2017). “Delibes es definia com un caçador que escrivia -afegeix Marisa Sotelo, professora de la Universitat de Barcelona i experta en l’autor d’ El camino -. Així i tot, no quadra gaire amb els atributs que Pla dona als caçadors, que troba milhomes i creguts. Era un home molt poc donat a la hipèrbole i als elogis. Avui dia costa fer entendre que es pot ser caçador i alhora defensar la natura”.

Delibes va dedicar una dotzena de llibres a la caça. Apareixien entre novel·la i novel·la de l’escriptor, que es va donar a conèixer als 27 anys, quan va guanyar el premi Nadal amb La sombra del ciprés es alargada. “Quan surt el número de Destino en què es parla del guanyador sembla que ningú no en sàpiga res -diu Jordi Amat, que també escriu al volum-. Així i tot, encaixa a la perfecció en el projecte cultural i editorial de Destino. Josep Vergés va fer una xarxa d’autors i crítics que van permetre el diàleg entre la cultura catalana i la castellana. Delibes i Pla són dos dels seus autors clau”.

Tot i formar part del mateix catàleg, Delibes i Pla no es van conèixer fins al 1969. Es van trobar al mas Pla de Llofriu i també van fer una passejada per Pals. “Tots dos ja havien publicat els llibres que han determinat la percepció de la seva obra: sigui una casualitat o no, tant El quadern gris com Cinco horas con Mario es van publicar el 1966”, comenta Amat. En aquell moment, tant l’un com l’altre havien anat construint una prolífica trajectòria, encara que a tots dos els quedaven llibres importants per escriure. Valentí Puig defineix Pla com “un Leopardi de l’Empordà sensual”, Pere Gimferrer reconstrueix els moments en què va coincidir amb tots dos autors i Gustavo Martín Garzo recorda que Delibes “captava l’encant de les coses d’una forma irònica, trista, musical, involuntària”.

En un altre article d’ El escritor y su territorio, Francesc Montero s’endinsa en la poètica de la quotidianitat que Pla explora a El carrer estret, novel·la que va aparèixer el 1951, un any després que El camino de Delibes, publicada quan l’autor de Valladolid acabava de fer 30 anys. Aquests dos llibres comparteixen l’absència d’una trama que es pugui explicar. “Tot és un remenat d’anècdotes, de personatges, de situacions divertides que és impossible d’enumerar”, escriu Montero citant un dels estudiosos de Delibes, Luis López Martínez.

Un escriptor ‘gris’ o ‘grisenc’?

“Un dels punts forts d’aquest volum és que crea més incerteses que certeses -explica Jordi Puntí-. En una de les cartes que Delibes envia a Vergés el 1977 li demana si Pla, a la coneguda entrevista al programa de Joaquín Soler Serrano, va dir que era un «escriptor gris». L’editor fa d’editor i li respon al cap d’uns dies que Pla no li diu «gris» sinó «grisáceo »”. Puntí s’ha tornat a mirar l’emissió d’ A fondo : “Pla la sap molt llarga! Diu les dues coses”.

“Aparentment, un adjectiu com gris és bo per a Pla: deia que li interessava la mitjania, l’ aurea mediocritas, i va arribar a batejar un dels seus llibres com El quadern gris ”, defensa Xavier Pla abans de recordar que l’autor empordanès “sempre estava competint”. A l’entrevista amb Serrano, de l'únics autor que parla bé és Pío Baroja. En un altre dels textos del llibre, Blanca Ripoll Sintes compara els dos viatges a Nova York dels escriptors. “Tots dos venen la imatge del pagès que va a la gran ciutat -diu Puntí-. Així i tot, quan Pla va a Nova York el 1954 és un cosmopolita desenganyat. Havia recorregut Europa als anys 20 i 30, abans de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial”. Una dècada més tard Delibes també hi va passar uns dies. En va treure 35 cròniques per a El Norte de Castilla. “Tots dos fan servir un llenguatge senzill, però amb un lèxic ric i variat -afirma Blanca Ripoll-. Paren atenció a les qüestions quotidianes, que transcendeixen sempre l’element local i el connecten amb l’universal”. També assenyala un últim vincle, d’arrel romàntica, “entre l’individu i el territori”: encara que fossin dos excel·lents cronistes dels seus viatges, a Pla se l’associa amb l’Empordà; a Delibes, amb el camp castellà.

L’admiració de Delibes per Pla apareix en diversos articles, i també en l’intent de fer-lo entrar a la Real Academia el 1975, fet que l’autor va declinar, recomanant-li que en lloc seu hi col·loquessin el lingüista Joan Coromines. Delibes va elogiar Pla per escrit en diverses ocasions: “ Sabe como nadie del color del mar cuando sopla la tramontana, de la llegada de las codornices al valle de Pals o de los feroces destrozos que ha causado a la hermosísima Costa Brava la grosera inserción de la urbano en lo rural ”. A l’Obra Completa de Pla, en canvi, no hi ha ni una ratlla sobre l’autor de Los santos inocentes.