Literatura
Llegim  /  Reportatges 17/06/2022

Com plagiar i no acabar als tribunals

Manel Ollé reivindica, a l'assaig 'Plagia millor!', estratègies creatives que es nodreixen d'altres textos, com ara l'homenatge, la reescriptura, la paròdia i l'apropiació transformativa

7 min
Gravat sobre el plagi de llibres

BarcelonaEl plagi és "el més judiciable i ignominiós dels crims literaris", llegim al nou llibre de Manel Ollé . Pot desprestigiar un autor fins al punt que fereixi de mort la seva carrera literària. Pot, també, escurar-li les butxaques. Així i tot, "un plagi no sempre és un plagi", afegeix l'assagista, poeta i professor universitari: es pot beure d'altres textos sense recórrer a "la repetició imitativa ni al copy-paste".

Plagia millor!, volum que inaugura la col·lecció Dedalus –una interessant iniciativa conjunta d'Edicions del Periscopi i l'Escola Bloom –, indaga en els múltiples camins de com la literatura s'alimenta d'altres textos, sigui explícitament o de forma subterrània. "Aquest llibre s'inscriu en una tradició despenalitzadora del plagi que passa per noms com Gianni Rodari i Linda Hutcheon, entre altres –explica Ollé–. L'apropiació directa de la feina d'un altre va començar a ser mal vista a partir del segle XVIII quan, amb l'expansió del Romanticisme, l'originalitat va esdevenir un valor en alça".

Ollé recorda que l'expansió de la noció de plagi va avançar en paral·lel a la possibilitat de "treure un profit econòmic de l'escriptura". Al marge de la judicialització de la còpia d'altres textos –que ha tingut exemples recents com els de Lucía Etxebarría, Arturo Pérez-Reverte i Pilar Rahola –, hi ha estratègies que els escriptors han posat en pràctica des de fa segles i que han acabat donant resultats literàriament fructífers. Tenen a veure amb múltiples pràctiques "transtextuals" i "intertextuals" que es poden trobar "en obres de tot l'espectre literari", des de les més avantguardistes i experimentals fins a les més comercials, que a l'assaig són definides com a "industrialistes".

Subversions i homenatges

Relectures des del fenimisme, paròdies i adaptacions

"Pots voler subvertir textos precedents, mirar-te'ls de forma explícitament política o fins i tot paròdica", diu l'autor. En el primer cas, cita Una nit al cinema, de Robert Coover: "Agafa la història d'amor de Casablanca i en comptes de mirar-se-la des del sentimentalisme la converteix en un conte pornogràfic". La mirada política es troba en "nombroses relectures de clàssics des del feminisme com les que han fet Angela Carter, Helen Oyeyemi i Kelly Link. Un altre exemple és la resposta en vers de Flossie Williams al seu marit, el poeta William Carlos Williams. Ell li havia escrit un poema dient que s'havia menjat les prunes de la nevera. Ella va replicar amb tot el que havia comprat i preparat perquè ell pogués disposar-ne si així ho volia: rere l'abnegació de la mestressa de casa hi havia una subtil fuetada crítica als privilegis de l'home.

La paròdia és un dels molts fils que estira El Quixot, on el personatge imita les gestes que havia llegit a les novel·les de cavalleries. L'obra mestra de Cervantes serveix a Ollé per fixar-se en una altra forma d'escriptura "sota sospita permanent de traïció i infidelitat", la traducció. "Si, a més, la traducció literària és indirecta, encara es critica més –apunta–. Durant segles, ha sigut un mecanisme bàsic de transmissió de cultura". Recorda el cas de la traducció indirecta d'El Quixot que va fer Lin Shu a principis del segle XX. "No sabia ni una paraula de cap llengua estrangera –diu l'assagista–. Seia al costat d'un amic que li anava traduint en veu alta, i ell ho adaptava en una prosa xinesa accessible i elegant". El 2021, la sinòloga Alicia Relinque va publicar la retraducció de Lin Shu al castellà respectant "els girs retòrics del traductor, els proverbis xinesos, l'absència de referències cristianes i el Quixot transfigurat en un mestre iniciàtic a la manera dels guerrers wuxia". Historia del caballero encantado es convertia, així, en un homenatge a la temerària proesa de Lin Shu.

Bones i males influències

De les tradicions saludables als escriptors tòxics

Al llibre, Manel Ollé capgira alguns llocs comuns, com ara la frase d'Eugeni d'Ors "el que no és tradició és plagi". "Si no plagies, ets plagiat –adverteix–. El diàleg amb els altres és fonamental en una obra, ja sigui amb el passat o amb els coetanis. Amb la globalització han esclatat les literatures nacionals i els referents poden ser de molts llocs. Per a un autor, la gràcia és crear-se una tradició i com hi dialoga". Ollé recorda les recuperacions d'Enric Casasses d'autors com Juli Vallmitjana i Eduard Girbal Jaume. "És el present el que acaba influint en el passat", assegura. Per això recorda aquestes paraules de Jorge Luis Borges: "Cada escriptor crea els seus precursors".

Hi ha autors que acaben tenint una rellevància tan gran que corren el risc "de convertir-se en una fàbrica d'imitadors". "Acaben sent tòxics a pesar seu –explica–. Sintetitzen una manera de fer d'una època i esdevenen modèlics. El problema és que molta gent acaba llegint les males còpies". Ollé recorda el cas dels influents contes de Raymond Carver: "Van aparèixer molts autors tan sintètics i minimalistes com ell. Però Carver era així perquè l'editor, Gordon Lish, li retallava molts serrells dels textos".

Les històries plenes de coincidències de Paul Auster van fer escola a la dècada dels 90. I la metaliteratura i autoficció llibresca d'Enrique Vila-Matas també va guanyar-se molts adeptes. Quins autors s'imiten, actualment? "Hi ha una manera de llegir la ficció com si no fos ficció: es valoren llibres viscuts, intensos i honestos –diu l'autor–. Vivim en un món on els discursos polítics i mediàtics són molt il·lusoris. Necessitem agafar-nos a alguna cosa que creiem que sigui veritat, i en part ho busquem en la literatura". Un autor paradigmàtic del nostre present és Karl Ove Knausgard , autor del sextet autobiogràfic La meva lluita. Des de l'assaig, David Shields reclama la "fam de realitat" [reality hunger] a través d'un palimpsest de cites pròpies i d'altres autors.

La inconsciència dels 'malplagiadors'

Calcar gestos i girs argumentals per produir fals plaer literari

L'assaig de Manel Ollé proposa també el neologisme malplagiar per referir-se a aquells textos que, inserits en una lògica comercial, "mig calquen gestos i girs argumentals sense adonar-se'n". "El malplagi fingeix el plaer literari, només pendent de l'efecte que fa, i del benefici simbòlic i literal que en traurà", escriu l'autor. El lector que busca aquesta mena de llibre, assegura Ollé en una metàfora contundent, "vol que el llibre se'l folli a fons sense ni tan sols haver de moure's". El malplagi "copia expectatives, s'ajusta als patrons". I afegeix: "El dia de Sant Jordi és el dia del malplagi".

A l'altre extrem de la imitació hi ha "el plagi de l'estil de textos no literaris, els gestos hieràtics de l'escriptura burocràtica, acadèmica, industrial i instrumental", com ara cartes de reclamació de consumidors, sinopsis de llibre, prospectes mèdics i receptes d'autoajuda. "Si el resultat té gràcia –assegura Ollé– és perquè el text no es queda en la broma metaliterària". Cita contes de Lydia Davis, George Saunders i Lorrie Moore. Encara hi ha una opció més radical, la que defensa Kenneth Goldsmith: "Ell és partidari de l'escriptura no creativa. A través del projecte Ubuweb compila i fa accessible tota la tradició duchampiana de les arts plagiàries, experimentals i conceptuals". En comptes de produir nous textos, Goldsmith "intervé, capgira i reconstrueix els que ja hi són". En el món digital hi ha infinitat de possibilitats d'exploració d'aquest camp, ja sigui a través d'algoritmes, processadors, apropiacions deformatives i hackerisme literari. En aquests casos, escriu Ollé a Plagia millor!, "el procés de la construcció o la forja conceptual d'un text és tant o més important que el text resultant".

CINC CASOS QUE VAN PORTAR CUA

1.
El primer plagi va ser contra el poeta Marcial
Fresc d'un jove poeta del segle I d.C. a Pompeia

La primera invectiva de la història de la literatura contra un plagiari va tenir lloc al segle I dC. "Quan el poeta satíric Marcial va saber que Fidentí recitava poemes seus atribuint-se'n la composició, no el va dur als jutjats, sinó que li va respondre des de la literatura, escrivint epigrames –recorda Ollé–. El titllava de plagiarus, és a dir, de segrestador d'esclaus".

Marcial es queixava de l'autor que l'imitava "pels beneficis que l'altre treia dels seus versos". Li va arribar a oferir "que li comprés el poema si el volia continuar fent servir en els seus recitals". En la traducció dels Epigrames que acaba de publicar Jaume Juan Castelló a Adesiara s'hi pot llegir el clam de Marcial contra Fidentí: "No els cal, als meus llibres, ni cap acusador ni cap jutge. / La teva pròpia pàgina s'alça contra tu i proclama: «Ets un lladre!»"

2.
Ana Rosa Quintana i l'escriptura fantasma
Ana Rosa Quintana

Hi ha una escriptura "que s'ha de dur en secret": és la que confegeix un text que signarà un altre. La pràctica és coneguda com a escriptura a l'ombra, invisible o fantasmal (ghost writing), i els seus responsables, per herència de l'esclavisme, van ser batejats com a negres literaris. Alexandre Dumas pare, a mitjans del segle XIX, va ser acusat de negrer: tenia una seixantena d'autors a l'ombra, entre els quals hi havia Gérard de Nerval.

Aquesta pràctica no ha desaparegut. Al contrari, ha tingut casos sonats, com el de l'acusació de plagi a Ana Rosa Quintana, que a Sabor a hiel (Planeta, 2000) "reproduïa en més del 12% del seu contingut passatges literals de novel·les de Danielle Steel i Ángeles Mastretta". Quintana "va culpar de seguida un dels seus col·laboradors", l'autor a l'ombra que havia treballat la novel·la (era, llavors, el seu cunyat). L'editorial va retirar el llibre del mercat.

3.
Plagiar un autor que no va existir mai
Un quadre del pintor neoclàssic Nicolai Abilgaard on imagina Ossian

Va ser el poeta escocès James Macpherson qui va anunciar el 1760 el descobriment dels poemes d'Ossian, un bard cèltic del segle III. "Els va editar i traduir del gaèlic –recorda Manel Ollé–. De seguida es va qüestionar l'autenticitat d'aquestes traduccions per les imprecisions històriques i filològiques que s'hi detectaven. A mitjans del segle XX es va arribar a la conclusió que Macpherson s'havia inventat Ossian, però no pas del no-res: s'havia basat en la recol·lecció i transcripció de balades gaèlico-escoceses de tradició oral".

El mal, però, ja estava fet. Herder li va dedicar un assaig. Goethe el va incloure al Werther. Schubert, Brahms i Sibelius van compondre lieds a partir de poemes d'Ossian. Es va traduir al francès, al danès, al castellà, al polonès, a l'hongarès i a l'alemany, i fins i tot de tornada al gaèlic.

4.
El premi Sant Jordi més polèmic de la història
Coberta de 'Nifades', de Josep M. Sonntag

L'any 1970, un escriptor inèdit de 25 anys, Josep M. Sonntag, va rebre el premi Sant Jordi per la novel·la Nifades. "Es va trobar amb dos obstacles: primer, la seva joventut, que era sospitosa després de la irrupció, pocs anys abans, de Terenci Moix –diu l'autor de Plagia millor!– L'altre és el paradigma de l'originalitat, que encara imperava. Al cap de publicar el llibre es va dir que plagiava el gran clàssic eròtic del segle XVII xinès,Jing ping mei, traduït a Mèxic amb el títol Loto dorado: Hsi Men y sus esposas".

Ollé ha comparat els dos llibres i hi troba similituds: "Però Sonntag va repensar l'obra original. En va fer el que ara en diríem un remake". El jove autor es va avançar al seu temps. Desacreditat per la crítica, no va publicar mai més.

5.
Danilo Kiš, un escriptor acusat de plagi per les seves idees polítiques
Danilo Kiš

Quan el 1976 va publicar Una tomba per a Boris Davidovic, Danilo Kiš va ser atacat pel règim comunista iugoslau que qüestionava a la novel·la. "Kiš va fer una novel·la molt postmoderna en què barrejava documents reals amb invencions i apropiacions, i ja fos perquè s'apartava de la cultura oficial o perquè se li tenia enveja per la repercussió internacional dels seus llibres, el van acusar d'haver plagiat", comenta Ollé.

L'autor va marxar a París i es va venjar dels que havien intentat enfonsar-lo amb un assaig, La lliçó d'anatomia (1978). "Al final va resultar que no era una bona idea fer emprenyar algú amb el talent de Danilo Kiš –afegeix–. Al llibre ridiculitza la concepció normativa, estreta i provinciana dels que l'havien atacat".

stats