BarcelonaUna jove de mirada decidida allarga la mà a la hiena que té a l’habitació. No és l’únic animal que hi ha: penjat d’una de les parets hi trobem un cavall gegant de fusta, del mateix blanc que el cavall que es veu, pastant, a través de la finestra. Aquest és l’autoretrat que va pintar Leonora Carrington el 1937, quan només tenia 20 anys, i que actualment és al museu Met de Nova York. El quadre, misteriós i un pèl inquietant, aconsegueix transmetre les mateixes sensacions que els contes que l’autora escrivia, encara des d’Europa, poc després de rebel·lar-se contra la família i començar a dedicar-se a la pintura i a la literatura.

El setè cavall és una magnífica antologia de narracions traduïda al català per Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués i publicada a Extinció Edicions, el quart encert del seu catàleg, precedit per títols de Roland Topor, Éric Chevillard i Daniïl Kharms. “Malgrat que resulti absurd, avui dia cal seguir explicant qui és Leonora Carrington i reivindicar el lloc que li correspon a les pàgines de la cultura universal”, explica la historiadora i documentalista Alma Reza al pròleg del llibre. Poc abans ha recordat que “és poc encertat definir Leonora Carrington com a surrealista, vinculant-la a un únic moviment artístic”: penjar-li aquesta etiqueta “la constreny, com a creadora o dona, a tres anys de la seva vida”, afegeix.

Cavalls, mites i folklore

Nascuda a Anglaterra el 1917, Carrington va entrar en contacte amb el surrealisme al París de finals de la dècada dels 30. El gruix dels relats inclosos a El setè cavall poden fer pensar en André Breton, Valentine Penrose i Philippe Soupault, de la mateixa manera que beuen de les faules -on humans i animals xerren la mateixa llengua, sovint amb tocs d’insolència-, dels contes de fades, la mitologia i el folklore tradicionals.

L’arrencada del volum és pletòrica gràcies a Presentació en societat, en què una narradora en primera persona explica la seva estratègia per evitar assistir a la festa de presentació a l’aristocràcia anglesa: demana a una hiena del zoo que la substitueixi, i perquè l’animal sigui creïble, li proposa que es mengi una criada i es col·loqui la seva cara al damunt de la de la fera. El desenllaç del conte, magistral, posa en evidència els problemes entre mare i filla. La hiena no és l’únic element de l’autoretrat que apareix a les narracions del llibre: hi trobem, també, el cavall de fusta a La dama oval, en què una noia de setze anys, Lucrècia, ensenya aquesta joguina preferida a una visitant abans de cridar que s’acaba de convertir en un equí. “Si no hagués sabut que era la Lucrècia, hauria jurat que es tractava d’un cavall de debò -escriu Carrington-. Era bonica, d’un blanc encegador, amb les quatre cames fines com agulles i la crinera que li queia com aigua al voltant de la cara”.

La imaginació generosa de l’autora, sumada a un estil d’una senzillesa efectiva i als girs narratius de les històries, on pot passar, literalment, de tot -des de l’aparició d’un sant egocèntric i maliciós fins a la baralla aferrissada entre dues cols o la importància cabdal d’unes calces de franel·la-, enriqueixen els enigmes de la pintura de Leonora Carrington. Escrits entre el 1937 i la dècada dels 70, mostren un món d’una singularitat notable, ja fos durant l’esclat surrealista com en l’etapa posterior americana, primer des de Nova York, més tard des de Mèxic, “lloc inspirador i exasperant” on va poder continuar vivint de la seva obra al costat del fotògraf hongarès Emérico Weisz Schwarz.

Els quadres i relats de Carrington no van transcendir “més enllà de l’elit intel·lectual mexicana fins a l’inici del segle XXI”, explica Alma Reza. Els motius: el predomini de l’Escola Mexicana, dirigida per Diego Rivera, la poca repercussió de les exposicions en què va participar i l’endogàmia del grup d’exiliats. També hi va influir que Carrington, igual que les noies intrèpides de les seves narracions, “anava al seu aire i no necessitava l’intercanvi amb altres artistes”.