Josep Maria de Sagarra i les 'cucaratxes': ¿com hem de llegir els clàssics catalans?

Barcelona"Els defensors de la puresa, un cop mort en Sagarra, li destrossen la llengua", assegurava Enric Casasses fa unes setmanes a X (abans Twitter), mentre llegia l'edició que Proa va fer d'All i salobre. Publicada per primera vegada per la Llibreria Catalònia el 1929, la segona novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) presenta canvis des de la primera frase en la versió de 1966. "En Quimet va arribar al cafè que serien les dues de la tarda" quedava així: "En Quimet va arribar al cafè pels volts de les dues de la tarda". "No respecten la memòria històrica, hi ha uns deu canvis a cada pàgina, i tots absurds, inútils, idiotes", es queixava Casasses.

Sagarra ha estat un dels molts autors afectats per la política de correcció de determinades editorials durant dècades, abans, durant i després del franquisme. La Vida privada que Joan Oliver va publicar a Aymà el 1965 –i que Proa va recuperar en diverses ocasions més tard– també era força diferent de l'original sagarrià, que data del 1932. "La reescriptura de Vida privada va ser escandalosa: el normativisme i el gust personal d'Oliver van passar per sobre del manuscrit –assegura Narcís Garolera, filòleg i editor de les obres completes de Sagarra–. Gràcies a Francesc Pujols, Sagarra i Pla van veure molt aviat que s'havia d'escriure amb més naturalitat. Un i altre van defugir un català de cartró-pedra, però més tard els seus llibres es van acabar llegint plens de canvis que s'han hagut d'anar restituint".

L'accidentada ruta blava

Durant dècades, l'edició catalana del llibre estava "adulterada"

Les "ultracorreccions" han fet que durant massa temps hàgim llegit un Sagarra "adulterat", opina Garolera. A més de la feina feta per a l'edició de l'Obra Completa de 3i4 –de la qual, a partir de 1994, s'han publicat 21 dels 25 volums previstos–, s'ha encarregat recentment de les últimes edicions de Vida privada (Barcino, 2023) i La ruta blava (Club Editor, 2024). "La història de La ruta blava és singular –fa memòria–. Sagarra l'escriu el 1937 en català, durant el viatge de noces que fa per diverses illes de la Polinèsia amb la seva dona, Mercè Devesa, però el 1942 el publica en castellà, i amb canvis, a Juventud, amb el títol d'El camino azul".

El règim franquista va prohibir l'edició comercial en català des del final de la Guerra Civil fins a finals dels 40. Encara que abans de morir el 1961 Sagarra va publicar nous llibres, entre els quals hi ha El poema de Montserrat (1950-1955) i les Memòries (1954), i també nombroses traduccions –de la Divina Comèdia de Dante Alighieri a diverses obres de teatre de Shakespeare–, l'autor barceloní va deixar inèdita en català La ruta blava. El 1964, Selecta la va posar en circulació. "El van corregir els mateixos que revisaven l'obra de Pla, en Josep Miracle i en Bartomeu Bardagí –diu Garolera–. Aquella versió és plena d'ultracorreccions, però també de males lectures de l'original". El 1986, Edicions 62 la va reeditar "sense revisar el text". Quan Garolera va començar a treballar en l'obra completa, va escriure un article a l'Avui amb la voluntat de localitzar el manuscrit de Sagarra. "Es va posar en contacte amb mi una senyora de la Diagonal que n'era la propietària: em va deixar consultar i fotocopiar el text del 1937, i va ser així com vaig poder preparar l'edició crítica de 3i4, que es va publicar per primera vegada el 2002", diu. La versió de Club Editor segueix la de les obres completes, a diferència de les últimes reedicions per part d'Edicions 62 (2000 i 2009).

A la nova edició hi llegim ciclon, tahicians, cantadors i sur. Una de les paraules que més crida l'atenció apareix durant un viatge en goleta del matrimoni: "La meva dona va descobrir una gran quantitat d'insectes –escriu Sagarra–, entre ells unes cucaratxes plenes i torrades com una croqueta de gallina, d'aquelles croquetes de gallina d'absoluta confiança que abans es menjaven en les cases decents".

Les vicissituds de 'Josafat' i 'Solitud'

Cal atenir-se a la normativa o a la voluntat de l'autor?

Jordi Cornudella, vinculat des de fa gairebé tres dècades a Edicions 62, explica com ha canviat la política d'edició de clàssics. "En els últims trenta anys s'ha guanyat molta consciència pel que fa al rigor filològic, que no vol dir atenir-se a la normativa, sinó acostar-se a la voluntat de l'autor", explica, evolució que s'ha donat en paral·lel en moltes altres llengües, tot i que el cas català ha estat especial degut a les vicissituds polítiques i socials del país durant el segle XX.

Entre els exercicis de "restitució" que Cornudella ha practicat durant la seva llarga trajectòria hi ha dos cims modernistes que, durant molt de temps, s'han llegit "a través de versions que presenten canvis molt grossos". El primer és Josafat, que Prudenci Bertrana va publicar el 1906. "A la dècada dels 20, l'edició que Avel·lí Artís Balaguer va fer per a la col·lecció Les ales esteses va tergiversar el text de valent", admet Cornudella. Les reedicions d'Edicions 62 (1971) i Barcanova (1990) seguien la versió d'Artís Balaguer. "Josafat va ser lectura obligatòria durant anys, i es va llegir en una edició que era una salvatjada, filològicament parlant", continua l'editor. Primer Educaula (2009) i, més tard, Ela Geminada (2014) van "desfer els canvis", i ara Josafat es pot llegir com Bertrana l'havia deixat, seguint, això sí, l'ortografia fabriana.

El 2021, Cornudella i Maria-Arboç Terrades van practicar una operació similar amb Solitud, de Víctor Català. Publicada per Joventut el 1905, la novel·la va ser reeditada en diverses ocasions fins que, el 1946, Catalònia en va posar en circulació una edició "corregida" –així ho anunciava la coberta– que, per als editors, era "mitjanament eficaç en l'aspecte ortogràfic però sovint abusiva pels cantons del lèxic, la morfologia i la sintaxi". Aquesta edició va ser "el punt de partida de totes les posteriors, començant per la que es va incloure a les Obres completes de Selecta (1951) i arribant fins a l'edició crítica de Núria Nardi a Edicions 62 (1990), pionera en l'afany d'oferir un text desproveït de les intervencions espúries que s'hi van anar introduint a còpia d'edicions, cadascuna amb la seva quota de correccions afegides". "En moltes cartes dels anys 40, abans de l'edició de Catalònia, ella accepta finalment la normativa fabriana, però demana que no li toquin la llengua –recorda Cornudella–. Diu, per exemple, que voldria que mantinguessin paraules com mitjaval en comptes de medieval o que l'article lo li és indispensable. No li respecten ni una cosa ni l'altra".

Un cànon català mal editat

La MOLC, una col·lecció molt influent però discutible

Entre 1978 i 1981, Edicions 62 i La Caixa van publicar la col·lecció les Millors Obres de la Literatura Catalana, dirigida per Joaquim Molas, una tria d'un centenar de títols amb vocació de cànon, entre els quals hi havia autors com Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, Carles Riba, Gaziel i Joan Sales. "A classe vaig repetir durant anys que eren les millors obres en la pitjor de les edicions –afirma Narcís Garolera–. Va ser l'últim gran desastre editorial d'aquest país".

Una col·lecció recent que s'ha inspirat en la MOLC ha estat Imprescindibles, de Barcino. "És anòmal que s'hagi trigat tant a plantejar un projecte similar –comenta Oriol Magrinyà, el seu editor–. La MOLC va ser imprescindible per situar la literatura catalana en moltes cases. La nostra col·lecció apareix en un moment molt diferent, sense voluntat de fixar un cànon tancat i donant veu també a autores que hem tingut menys oportunitats de llegir per raons més sociològiques que literàries. A la MOLC hi ha molt poques dones". Aquest juny, Imprescindibles incorporarà l'obra completa d'"un escriptor fundacional", Bernat Metge, a cura de Lola Badia. Entre els seus nou títols publicats des del 2021 hi ha Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell; La febre d'or, de Narcís Oller; La fabricanta, de Dolors Monserdà, i Clixés, de Carme Karr. "Publiquem autors de tot el domini lingüístic, des de la literatura medieval fins al segle XX i de tots els gèneres: hem fet la gran novel·la de Martorell, la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el teatre de Joan Ramis", diu Magrinyà, que assegura que, "sense oblidar el rigor filològic de Barcino" –que compta amb col·leccions emblemàtiques com Els nostres clàssics–, Imprescindibles "vol interpel·lar un públic més ampli oferint textos regularitzats, que respecten la morfologia, la sintaxi i el vocabulari de l'autor, adaptant-los a l'ortografia fabriana". "Ja ho deia Pla: Fabra va ser l'únic català que ha aconseguit la unanimitat de tots els catalans", comenta Cornudella. Narcís Garolera destaca també la feina del lingüista Joan Solà, "imprescindible per anar sortint de la cotilla de la normativa".

Anar per bon camí

La bona feina de Barcino, Adesiara i moltes altres editorials

Per a Oriol Magrinyà, l'edició de textos catalans de principis del segle XX o fins i tot anteriors passa per un bon moment: un gran nombre d'editorials s'hi han atrevit, des de L'Avenç (amb Santiago Rusiñol i Marian Vayreda), Edicions de 1984 (amb Juli Vallmitjana i Eduard Girbal Jaume), Ela Geminada (Prudenci Bertrana, Joan Barat) i, més recentment, Comanegra (que té una col·lecció dedicada a recuperar l'obra de periodistes catalans del segle XX), Cràter (amb Pinya de rosa, de Joaquim Ruyra) i Medusa (amb Volves, de Carme Karr).

El 2012, Adesiara va engegar la col·lecció De cor a pensa, "dedicada als autors catalans de vàlua històrica i literària inqüestionable que per diverses i variades circumstàncies resten oblidats, malauradament, des de fa anys". Ja té gairebé una trentena de títols, entre els quals hi ha Primera part, de Cèlia Suñol (1947), i Una nit, de Domènec Guansé (1935). "Quan prepares l'edició d'un text escrit fa unes quantes dècades, cal ser tan fidel com puguis al text original, tot i que no es tracta de fer una restitució salvatge", opina la filòloga Montserrat Bacardí, que va començar a llegir clàssics catalans "gràcies a la MOLC", però també "a partir del repertori fabulós d'obres completes de la Selecta i les d'Edicions 62", on convivien Pere Calders amb Joan Perucho, Mercè Rodoreda i J.V. Foix.

Bacardí ha tingut cura de diversos volums de la col·lecció d'Adesiara, entre els quals hi ha la publicació d'una novel·la inèdita de Teresa Pàmies, Una noia i un soldat, publicada aquest hivern però escrita als anys 60. "Hi he volgut respectar la vivesa del català oral de Pàmies", comenta Bacardí: s'hi poden llegir paraules com desterro, enxufe, mandanga, quarto i tinglado. "La situació deplorable que es va allargar fins als anys 80 s'ha anat redreçant –diu Jordi Cornudella–. Des de fa dècades som moltes, les editorials que hi treballem. Hi ha un cert consens que, finalment, tots plegats anem per bon camí".