BarcelonaSi hi hagués un Déu en la postmodernitat literària catalana, durant anys hauria estat Quim Monzó. Els seus contes, novel·les i articles condensen alguns dels trets més destacats de la millor literatura escrita en català des de la dècada dels 70 del segle XX: ironia, metaliterarietat, jocs formals i qüestionament dels grans relats (polítics, històrics, culturals i afectius).

La posició que l'autor d'El perquè de tot plegat ocupa en la literatura catalana contemporània continua sent destacada, però ja no és ni de bon tros tan central com quan va publicar el seu últim gran llibre de contes, El millor dels mons (Quaderns Crema, 2001). Des de llavors només ha donat a conèixer Mil cretins (2007), inici d'un llarg parèntesi en la ficció que l'escriptor, segons ha assegurat en diverses ocasions, no té cap intenció de tancar. El destronament simbòlic de Monzó ha estat un dels processos que ha evidenciat el Primer Congrés Internacional de Literatura Catalana de la Postmodernitat, celebrat aquesta setmana i que ha reunit més d'un centenar de professors universitaris i autors a la Universitat de Barcelona i l'Institut del Teatre.

"L'arc temporal que hem triat arrenca simbòlicament el 1968 i es tanca el 2023 per mostrar que la postmodernitat arriba fins ara", explica Jordi Marrugat, un dels tres impulsors de la trobada juntament amb Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria. Són 55 anys crucials per a la literatura catalana, que arrenquen amb els efectes del Maig del 68 i la contracultura, continuen amb la represa democràtica i l'expansió derivada del nou marc polític i arriben fins a l'acceleració, riquesa i desorientació actuals. "A finals dels 60 hi ha un canvi cultural important a les societats occidentals que passa per l'expansió de la cultura pop i les noves formes de difusió i consum –explica Marrugat–. La condició cultural postmoderna és la pròpia del capitalisme tardà. Si ho analitzem des d'aquest sentit, encara no n'hauríem sortit".

Cap a l'experimentació

De l'enfant terrible Terenci Moix fins a l'ecocrítica

Entre els primers autors que assumeixen el canvi social –la pèrdua de la noció de progrés, la inestabilitat de les veritats, la fragmentació– destaquen Terenci Moix, Pere Gimferrer i Josep Maria Benet i Jornet. "Trio un narrador, un poeta i un dramaturg perquè es vegi que la condició postmoderna impregna tots els gèneres", afegeix Marrugat, que tot seguit destaca les aportacions de Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal durant aquests primers anys de postmodernitat.

L'eclosió del textualisme a finals dels 70 va obrir una etapa d'experimentació formal d'autors d'arreu dels Països Catalans. Margalida Pons, professora a la Universitat de les Illes Balears i autora d'El codi torbat (Lleonard Muntaner, 2021), en destaca Carles Hac Mor, Biel Mesquida, Josep Lluís Seguí i Amadeu Fabregat. "Els seus referents s'emmirallaven en la crítica i la teoria literària franceses", comenta. És en el textualisme que germina també la irreverència de Quim Monzó, que va virar ràpidament del cripticisme de L'udol del griso al caire de les clavegueres (Edicions 62, 1976) a una accessibilitat més gran a partir d'Uf, va dir ell (Quaderns Crema, 1978).

"Els anys 80 i 90, les pràctiques de l'escriptura combinatòria i l'Oulipo van marcar autors com Màrius Serra, Miquel de Palol i Ricard Ripoll, en paral·lel al contacte interartístic, amb exemples com Ester Xargay i J.M. Calleja", continua Pons, que voldria estudiar de quina manera "discursos ètics com l'ecocrítica i el feminisme" impregnen l'experimentació en la literatura catalana més recent, amb exemples com Napalm al cor de Pol Guasch, publicada a Anagrama el 2021. "La vocació experimental abasta des del llenguatge del crit i l'escàndol, com passa amb Biel Mesquida i Taller Llunàtic, fins als autors que se situen a la ratlla del silenci, com és el cas de Víctor Sunyol", afegeix Margalida Pons.

Literatura de consum

El creixement dels autors mediàtics no aigualeix la investigació formal i genèrica

La professionalització del sector editorial ha avançat en paral·lel a la consolidació, a partir dels anys 80, d'un star system derivat sobretot de la implantació dels mitjans de comunicació públics. Així, el creixement de la literatura de consum, fabricada de vegades per autors mediàtics, ha marcat també la postmodernitat literària catalana. En el camp de la novel·la històrica, "que en comptes de reconstruir el passat el reinterpreta i qüestiona el present", recorda el professor Antoni Isarch, hi trobem, en un extrem, obres de vocació bestsellerista com les d'Alfred Bosch i Rafel Nadal fins a reflexions de caràcter filosòfic, com les d'Antoni Marí (El camí de Vincennes, 1995) i Martí Domínguez (El retorn de Voltaire, Destino, 2007) i novel·les que, tot i gaudir d'una gran acceptació popular, "amplifiquen les possibilitats tècniques del gènere", com és el cas de Carme Riera amb Dins el darrer blau (Destino, 1994) i Jaume Cabré amb Jo confesso (Proa, 2011). Durant l'última dècada s'ha consolidat "un procés d'hibridació entre gèneres per trobar un nou model", cosa que en el cas de la novel·la històrica ha donat llibres tan provocadors com Aventures i desventures de l'insòlit i admirable Joan Orpí, de Max Besora (Males Herbes, 2017) i El monstre de Santa Helena, d'Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2022).

L'històric no és l'únic gènere que ha avançat cap a la hibridació. També la novel·la negra i els gèneres fantàstics han seguit un camí semblant. L'existencialisme intrigant i metaliterari que planteja Manuel Baixauli a L'home manuscrit (Proa, 2007) i La cinquena planta (2011) és paradigmàtic de l'obertura de possibilitats del primer. En el cas del segon, l'escriptor i crític literari Víctor García Tur destaca el creixement de les ucronies, que plantegen una història alternativa a la real: "Ens prometen un altre món possible, on convergeix la política i el desig", explica, abans de citar tres lectures imprescindibles en aquest subgènere: Els ambaixadors d'Albert Villaró (Destino, 2013), Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís (Proa, 2018) i Les causes invisibles de Jaume Valor (Spècula, 2022).

La literatura del jo

Del buidatge del subjecte a l'autoficció

"Un dels problemes que travessa el camp de forces postmodern és el tractament de l'experiència des de dues posicions –explica Borja Bagunyà, professor, escriptor i crític literari–. Hi ha la posició d'acostar-s'hi com a punt d'arribada, des del gir lingüístic, o bé a l'inrevés, inscriure-la en un cos o consciència que després busca la translació en la paraula".

L'autoreflexivitat marca l'obra dels anys 80 i 90 de Monzó, fins a arribar al cim d'El millor dels mons. "Les seves novel·les i contes són sovint un simulacre, és a dir, creixen a partir del pastitx o d'un teixit de citacions –recorda–. I s'hi dona també un buidatge del subjecte: els personatges no són individus amb un perfil psicologista, sinó records de clixés i arquetips de personatges d'altres narratives". Aquesta via, representada també per Sergi Pàmies, Empar Moliner, Josep Maria Fonalleras i Vicenç Pagès Jordà, té a l'altre extrem el subjectivisme de "les textures autobiogràfiques i l'autoficció". Bagunyà detecta en Cavalls salvatges, de Jordi Cussà (L'Albí, 2001), un exemple primerenc reeixit. A partir del 2010 es dona, almenys a Catalunya, el "petit fenomen de l'autoficció", amb casos com els de Llucia Ramis, Adrià Pujol, Pep Puig i fins i tot la primera Irene Solà, la d'Els dics (L'Altra, 2018).

També el gènere teatral ha experimentat un "retorn al real" amb l'objectiu de "potenciar el testimoniatge, qüestionar la representació i bandejar la ficció per recuperar una consciència fidedigna del món", defensa el dramaturg i professor Carles Batlle, en sintonia amb el que Bagunyà ha observat en el camp de la narrativa als Estats Units a partir de figures com David Shields i Kenneth Goldsmith, que opten per fugir de "la crisi de la novel·la a través de la no-ficció i la literatura procedimental". Segons Batlle, hi ha un procés obert que ha definit com a "teatre de l'ambigüitat" i que inclou peces "quasi documentals, l'autoficció i el nou realisme", entre altres. En aquest apartat es podrien incloure Una gossa en un descampat (2018), basat en la pèrdua d'un nadó de cinc mesos durant la gestació per part de l'autora, Clàudia Cedó, i Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (2020), en què l'actriu Alba Pujol parlava amb el seu pare, catedràtic d'història, poc abans que el càncer se l'endugués.

Un cop assassinat Monzó al congrés acadèmic d'aquesta setmana, l'últim gest postmodern amb què pot sorprendre els lectors i els estudiosos és tornar a publicar un llibre inspirat i desmitificador, capaç de capgirar una vegada més el panorama literari català. Només Déu (i uns quants escollits) tenen la facultat de ressuscitar.

QUATRE PERLES POSTMODERNES POC CONEGUDES

Publicada l’any 2000 a Quaderns Crema, Anna K, la primera novel·la de Martí Rosselló (Premià de Mar, 1953-2010) és una reescriptura postmoderna de l’Anna Karènina de Tolstoi, passada pels tics dels melodrames extrems: incests, assassinats, segrestos...

La tercera novel·la de Max Besora, publicada a Males Herbes el 2017, es basa en un personatge que va existir, el conqueridor Joan Orpí, però gran part del que s’hi explica és inventat. Està ambientada al segle XVII, però parodia la novel·la històrica.

El gran inèdit que va deixar Joaquim Soler i Ferret (Barcelona, 1940-1993) va aparèixer el 2013 a Lleonard Muntaner sense fer gaire soroll. Ni tan sols la biografia que li ha dedicat recentment Joan Todó ha aconseguit impulsar-ne reedicions.

Elena Bartomeu (Barcelona, 1978) va debutar amb una història de terror sobre l’amenaça, persistent i atmosfèrica, d’un efecte sonor. Publicat a Males Herbes, demostra la vitalitat i polimorfisme dels gèneres fantàstics durant l’última dècada